Ningú va voler el tall que representava la vida i la mort. Molt bo.

Una imatge escrita colpidora que segurament parteix d'un o molts fets reals. Per difícils que siguin les coses l'instint de supervivència ens fa guardar esperances que en el cas són bones.

El sistema mètric decimal fou creat el 1720. L'època del Motxiller d'Euríclea es correspon amb aquesta data? "Dàcrion era una ciutat que es trobava a uns cent vint quilòmetres a vol d’ocell a l’oest de Isenher". Jo a vegades en temes fantàstics m'invento mesures: Per exemple estava a cinquanta bissardes. Els recipients contenien trenta saumates de vi. Jo també faig moltes incongruències per voler publicar massar ràpid. Terriche't t'ha donat uns bons consells. Estem que de moment ha de travessar el riu. No t'ho agafis malament L'important es que la història pinta bé.

Mesures antigues son passes, peus, braços, pams. En líquids: mallals, càntirs, porrons. Jo me les invento i encara a vegades coincideixen amb alguna cosa. Ens llegim.

Ha estat una lectura agradable. El protagonista vol marxar a voltar món, però no té gaires alternatives: tots els seus han mort de malaltia, ha de viure en una cabana tot sol en un indret no gaire bo i només pensa en veure món. Si és jove, la millor opció és marxar. De tota manera, penso que en els relats venidors ningú regalarà res al protagonista.

Els autors de renom i amb possibles quan fan narracions històriques paguen l'assessorament de doctors amb història. Els directors de cinema també. També és veritat que hi ha hagut directors que per rodar en el mateix escenari, on havia passat la història, no han amagar detalls que en el moment no hi eren.
En literatura el millor és llegir narracions fetes per autors que van viure en l'època de la narració. Si n'hi havia, perquè quan més lluny en el temps més incongruències temporals deu haver-hi.
De tota manera, la ratlla del jet en plena Edat Mitjana reconec que molesta. Ara, equivocar-se de bandera o posar un transistor abans de temps, crec que s'hauria d'evitar.
A mi, em passa que en documentals dels anys setanta i vuitanta, em sembla veure-hi mòbils. Em va semblar que una figura de renom del ciclisme dels setanta, es posava la mà a la butxaca del mallot es treia un mòbil i es mirava els missatges. Llavors vaig pensar: impossible! No sé que mirava? però semblava un mòbil dels actuals.

Quina sort haver conegut Ramon J Sender i encara més conservar el record d'una manera tan clara. Ramon J Sender, un home que va viure la difícil primera part del segle XX a primera línia del que passava. Fou el novel·lista de la seva complicada i perillosa època. Un home amb un compromís. En fi repeteixo que vas tenir una gran sort i un excel·lent record.

El nen que van trobar al pou no l'havia mort l'Ernest o sí. El missatge del relat és que val més fer les coses amb normalitat: actuar com el nebot. Molt bon relat. M'alegra aquest increment d'activitat.

Un relat amb sorpreses per als personatges. És entretingut.

La història sembla veritable. La vida nova dóna llum i il·lusió als habitants del Mas de la Serra.

Has tingut una bona idea en plantejar el pensament d'un corredor de fons, Filípides. Hi ha historiadors que mantenen que Filípides va córrer d'Atenes a Esparta a demanar ajuda pel desembarcament dels perses a Marató. Filípides hauria corregut 225 quilômetres en dos dies. Tan se val, no hi érem. Era una hemeròdrom, un noi entrenat per recórrer grans distàncies pujar una muntanya i mirar a baix. Llavors, tornava a explicar el que havia vist.
Jo crec que el pobre va córrer més dels 42 quilòmetres actuals. En tot cas. molt ben trobat i un merescut relat guanyador del Repte Clàssic.

La gent surt accelerada. Va bé tenir ganes de menjar-se el món i no deixar-se posseir per l'apatia. Bona reflexió.

Amb l'escala n'hi ha proui s i, si en saps, el que ha d'anar molt bé és saltar a corda.

Silenci!!!

El dia 20 de novembre van donar la notícia de la mort de Franco, però llavors no s'estava tan pendent de la ràdio i la televisió i potser vaig escoltar alguna cosa a la feina.
L'endemà dia 21 era divendres. El dia era gris i no s'havia d'anar a treballar. Era festa, però estava tot tancat. Amb disset anys acabats de fer (dos ja de treball), seia a la vorera amb els de la colla del poble. No dèiem res, no estàvem acostumats a parlar de política. "Silenci!!!" Era el crit estrident que més havíem escoltat en la nostra vida escolar. A la fàbrica, les màquines feien tanta fressa que no es podia parlar, si no era a crits i no estàvem allà per garlar; encara que, a vegades, ho fèiem, però mai de política. És que ningú en parlava mai.
En varen arribar dos de molt accelerats que ja estrenaven cotxe i se'n van endur els que cabien i els que ells volien a un hostal d'un altre poble. Crec que van anar a l'hostal obert per passar l'estona i prou. Els que ens vam quedar vam continuar asseguts en silenci. No hi havia res a dir i tampoc podíem dir res de l'esdeveniment que ens mantenia a la vorera. Ningú s'atrevia a parlar de Franco. Valga'm Déu! Era molt mal vist i sempre i havia algú que parava orella. Ens en vàrem anar cadascú a casa seva. S'havia mort en Franco, però per nosaltres no canviaria res. A casa, sempre havien dit: "No t'emboliquis mai". Jo pensava que no havien de patir per això. L'endemà dissabte continuava la festa; llavors el dissabte es treballava fins al migdia. Els bars eren oberts perquè vaig veure la televisió: la cua i la capella. El diumenge van fer el funeral per la televisió amb molts soldats al carrer. Em va fer estrany que portessin el casc dels soldats alemanys de les pel·lícules del cinema. Vaig veure que dos companys també se n'havien adonat. Ja sabíem alguna cosa més del país en què vivíem. El tema del casc el xiuxiuaejàrem, tot desviant la mirada, perquè ningú se n'adonés. No vaig sentir cap comentari en veu alta. Em vaig fixar que molts més grans encenien un cigar amb rostre de tristesa; no crec que fos per la mort de Franco, sinó per tot el que havien viscut fins llavors. El dilluns vaig tornar al treball i la gent treballava i callava. Al cap d'un temps, la gent semblava més alegre; més il·lusionada i llavors vaig escoltar algun acudit. Un temps després, quan enmig d'un profund silenci ja m'havia posat i tret el casc de la tele, va venir el 23 de febrer de 1981. L'endemà, tothom es comportava com el 21 de novembre: el silenci, el caminar de pressa, la mirada fixada enlloc, l'avorriment... La por de parlar, la por d'embolicar-se, la por d'haver dit alguna cosa: "Ai si, m'han escoltat..." El 25 de febrer, l'ambient era més alegre. Han passat cinquanta anys del 20N, però aquell ambient, aquell dret excessiu dels que manave i les orelles que sempre paraven crec que continuen ben vigents. Ara ningú crida "Silenci!!!", però els que manen enyoren el NODO. Com sempre.

Posar noms grecs als protagonista de la política, no és nou. Tampoc ho és fer coincidir els llocs de discussió i decisió amb els de l'antiga Grècia. Es veu que durant una època al Madrid de Benito Pérez Galdós s'havia fet però amb noms rusos. Llavors, estaven de moda els escriptors rusos. De tota manera, crec que has tingut una bona ocurrència. És un relat curt i divertit.

A partir de la crítica a la prevaleça instintiva de la masculinitat, fas una bona i entretinguda narració sobre el paper de les dones en el mon grec antic.