Cal no confondre el riu de la vida, metàfora utilitzada de títol en moltes pel·lícules i m'imagino que també en moltes novel·les, amb el riu on acaba fent vida aquesta família que ara en diríem desestructurada. Per la referència a Reus i per la parla del narrador, suposo que parlem de l'Ebre.

La història comença amb la mort de la mare, desencadenant de la situació, i acaba amb la soledat de pare i fill, una santíssima trinitat completada amb l'alcohol, que els uneix i els fa possible seguir vivint i plorant. L'últim paràgraf és el més trist que recordo haver llegit a RC.

Tot traspua versembánça. No sé si t'hauràs basat en una història real, però tant se val perquè aquesta és una història universal.

Només volia avisar-te que la resposta "Encara pitjor" al teu comentari "Forma" al meu relat "Un, dos, tres... vuit, nou, deu" està allà, en forma d'autocomentari.

Veuràs que, de les tres categories que cobreix el relat (sempre n'especifico tres, per tal de fer-lo sortir a tres ítems de la "Llista categories"), cap d'elles és l'Humor i, en conseqüència, no és una paròdia. Almenys no és una paròdia que hagi escrit deliberadament. Les teves invectives es queden curtes, perquè no ha estat producte d'una intenció paròdica sinó molt pitjor: ha estat producte de la ignorància. D'una ignorància tan gran que em pensava que mètrica i ritme era la mateixa cosa.

Dit això, en descàrrec meu t'he de confessar que l'origen de tot ha estat el "poema"

Un, dos, tres,
quatre, cinc, sis,
set,
vuit,
nou, deu.

Em vaig despertar de la migdiada i em vaig trobar amb aquests cinc versos martellejant-me el cap. I, burro de mi, em va semblar que tenien certa musicalitat, no melòdica sinó rítmica.

M'hauria d'haver conformat a publicar aquest esquema rítmic, il·lustrat, com a molt, amb tres "poemes" que en fossin exemples d'aplicació:

El llarg riu de la vida
Néixer, plorar, riure,
aprendre, saber, dubtar,
estimar,
odiar,
oblidar i morir.

Fins que la mort ens separi?
Avui més que ahir
però menys que demà?
Amor i
desamor:
ruptura anunciada.

La puta guerra d'Iran
És la força de la raó?
És la raó de la força.
A sang
i foc,
rendició incondicional.

Però em va semblar que això no era prou consistent i, cras error, vaig pensar que presentant-ho com a part d'una "teoria" més àmplia feia més patxoca. Però no: "zapatero, a tus zapatos".

No busqueu les dues notes precedents a què fa referència la postil·la final, perquè no les trobareu: són conseqüència de les presses, a l'hora d'aprofitar la del relat "El tren" (07/02/2026), copiant-la i actualitzant únicament el nombre del RepteClàssic.

Si l'Eugenio ,l'humorista aquell del "saben aquel que diu...", no hagués mort prematurament, encara li hauries pogut vendre aquesta dotzena d'acudits lingüístics.

O, millor encara: si deixessis la indústria farmacèutica i et dediquessis, com l'Eugenio, a explicar acudits com aquests, potser et guanyaries més bé la vida. Tot i que no n'hi ha prou, a inventar-se acudits, sinó que cal saber-los explicar amb gràcia; per exemple, en el cas de l'Eugenio, paradoxalment, la gràcia consistia a mantenir-se amb la cara ben seriosa.

No queda clar si l'anada a Bòsnia i fer-se musulmà és un sìmptoma de penediment o una desraó més d'aquesta vida que parteix de la xenofòbia per arribar a la misantropia criminal. Si dic que no queda clar és una forma d'expressar-me: suposo que és una ambigüitat deliberada.

Sobre l'estil volia destacar que has dut al límit la teva manera d'escriure, amb frases i paràgrafs curts: aquí el relats el trosseges en paràgrafs d'una a tres frases, i el resultat és endurir el contingut d'allò que s'explica. Sembla que la fórmula sigui fàcil d'aplicar, però no: jo ho he provat de fer alguna vegada i no me'n surto.

Com a l'anterior relat, "Recorda Sarajevo", l'acció se situa als Balcans, regió europea fronterera castigada durant segles pels enfrontaments entre l'Imperi Otomà i l'Àustria dels Habsburg, formada per un mosaic d'ètnies que només van conviure en pau, una pau més o menys forçada, amb la dictadura de Tito. El protagonista evoca d'una banda la figura del croat Ante Pavelic, per la seva militància ustaixa, i de l'altra la del serbi Radovan Karadzic, pel seu prenom (aquest segon compleix cadena perpètua pel setge de Sarajevo i la matança de Srebrenica, mentre que el primer, acabada la Segona Guerra Mundial, va estar a l'Argentina de Perón, com a assessor del dictador i va acabar refugiat a l'Espanya de Franco, en un curiós paralel·lisme amb l'amb l'austríac Otto Skorzeny de qui parlava en el meu relat "Un, dos, tres").

La història dels fantasmes de les seves víctimes i de les nines penjades del til·ler per conjurar-los és el contrapunt d'humor absurd, amb resonàncies shakespearianes, que ens ajuda a veure l'absurditat de les trajectòries humanes d'aquests individus: la d'un psiquiatre posat a militar, i a qui li escau la mar de bé això d'exterminar a tort i a dret, i la d'un advocat posat a polític ultranacionalista, terrorista i president d'un estat titella al servei de l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista.

L'afició del germà d'anar a collir cargols no tè res de particular: encara conservem pulsions heretades dels nostres ancestres caçadors-recolectors. Però això de guardar sacs de closques buides té menys explicació.

Un final obert: no hi ha hagut transformació física, però no sabem si l'alienació mental és transitòria o definitiva.

Tinc diversos records relacionats amb els cargols:
Estiu de 1973, a Altafulla. Em vaig fer un fart de cargols collits el dia abans, sense purgar, i vaig estar uns dies amb mal de panxa, amb febre i tot.
Estiu de 1976, a Castell d'Aro. Després de ploure els colliem quan pujaven uns marges de pedra de la propietat que havíem llogat.
Un dels estius passats a Platja d'Aro entre 1980 i 1998. Despré de ploure vaig sortir al camp, a collir cargols, cada cop més lluny de la població, i no en vaig trobar ni un. Segurament l'extinció va ser deguda a l'ús, cada cop més generalitzat, d'herbicides i plaguicides.

A mi sempre m'han agradat els caragols, però durant un temps llarg vaig deixar de menjar-ne, perquè això de bullir-los de viu en viu em semblava una salvatjada.



Acabo amb un recordatori, Iona. Aquesta mitjanit farà dos dies que es va esgotar el termini per presentar nanorelats al NanoRepte 1127: electrodomèstics amb vida pròpia. Penses esperar molt més per obrir el torn de votacions?

Quan vaig llegir el teu relat, no fa encara un mes, vaig pensar que era una ficció, tot i que fets així haurien pogut produir-se en un conflicte armat que es va distingir per l'acarnissament entre bàndols en algun dels seus episodis. Molts no crèiem que una cosa així pogués passar a la civilitzada Europa, després de la Segona Guerra Mundial.

No fa ni una hora que n'he escoltat la confirmació a les notícies de TVE1, i m'he quedat de pasta de moniato: una confirmació que la màxima de Hobbes "l'home és un llop per a l'home" no és només una dita enginyosa.

Fa pocs dies, també escoltant el Telediari de la nit (la tele no la poso fins a les nou del vespre), vaig escoltar una notícia inofensiva i curiosa, que té a veure amb les Olimpíades d'Hivern que fan a Milà, i que et brindo per si t'inspira un relat. Els saltadors de tobogà amb esquís es veu que han descobert que quant més folgada ´ès la indumentària reglamentària més actuen les forces elevadores, com si fos un paracaigudes, i arriben més lluny en el salt. Com és lògic, els experts decideixen quina talla li escau a cada esportista, i una de les referències és l'entrecuix, talment com quan encara encarregàvem els vestits a mida i als homes ens preguntaven cap a quin costat "carregàvem". Doncs bé, hi ha saltadors que s'injecten àcid hialurònic al penis, per augmentar-ne el gruix i fer que els pertoqui una talla més gran.

Com havia anunciat Joan Colom, a partir d'ara seguiré publicant relats com a Juan Palomo.

Les raons per les quals ho faré, malgrat que el canvi no ha funcionat com jo esperava, les explico a la intervenció del Fòrum "Joan Colom us avisa que, a partir d'ara, serà Juan Palomo" (07/02/2026).

M'ho vas pronosticar i l'has encertada com gairebé sempre, SrGarcia.

Com havia anunciat Joan Colom, a partir d'ara seguiré publicant relats com a Juan Palomo.

Les raons per les quals ho faré, malgrat que el canvi no ha funcionat com jo esperava, les explico a la intervenció del Fòrum "Joan Colom us avisa que, a partir d'ara, serà Juan Palomo" (07/02/2026). M'ho vas pronosticar i l'has encertada com gairebé, SrGarcia.