RES DE RES

Un relat de: jomagi
*Darrer escrit.



Res del que ara escriuré cal que sigui llegit si no es vol. Són les 3:24 de la matinada i he decidit, abans m’ho pensi massa i ho deixi córrer, fer unes ratlles que fa temps hauria d’haver escrit.

El que tant va demanar la mare abans de morir-se als cent cinc anys, es va complir. Les seves cendres ja reposen al costat del seu fill i germà meu Joan, mort quan tenia quinze anys i jo set.

D’aquest esdeveniment que aviat en farà un any, m’ha servit per donar-li voltes a un seguit de preguntes que el meu envellit cervell, potser amb un excés de sensibilitat a raó d’un ictus isquèmic del que me n’he sortit de moment sense greus seqüeles, em servirà d’excusa per escriure aquestes ratlles.

La primera d’aquestes preguntes no és de fàcil resposta. Què és això de la vida?... Sí, la vida!... Com la que es viu avui dia, abocada en un procés de permanent bogeria, violència i autodestrucció? Perquè?... com i de quina manera cal viure-la quan indefugiblement tots més d’hora o més tard haurem de deixar-la senzillament i estúpidament per morir...

Llavors davant d’aquest panorama és quan hom comença recordant el munt de persones que ha estimat, conegut, vist i saludat i que junt amb moltes altres restaran per sempre més en el silenci d’aquest “koimetérion” paraula que ve del grec, que significa dormidor...

Casualment en aquest anomenat dormidor o cementiri, molt a prop d’aquí en un altre indret hi reposen les restes dels meus ancestres, besavis, avis i les del meu pare que hi fou enterrat fa quaranta-dos anys...

I és en moments com aquest que escric tot això quan inevitablement amb més o menys rigor, egoistament i força acollonit; hom no pot deixar de pensar amb la seva inevitable mort i la imparable desfeta del cos tot recordant el poema “Plom” del gran George Bacovia:

Dormien profundament els
taüts de plom,
I les flors de plom i el vestit
Funerari -
Em quedí sol en la cripta...
i feia vent...
I cruixien les corones de
plom.

Dormia regirat el meu amor
de plom
Damunt de flors de plom, I
comencí a cridar-lo -
Em quedí sol junt al mort...
i feia fred...
I l’hi penjaven les ales de plom.

Aleshores, si considerem que fa uns dos-cents mil anys quan els homes de Kibish o possiblement més endavant ja tenien un tipus de comportament funerari; per la regla de tres continuo fent-me fins a l’avorriment la mateixa pregunta: si tot s’ha d’acabar en la torbadora Mort, on criarem malves i ens farem malbé si no ens han cremat abans i sense oblidar que no arribarem a desaparèixer mai del tot perquè així ho diu la primera llei de la termodinàmica... Com ho aclarirem tot això?

Doncs això vol dir que tothom qui tingui un mínim d’intel·ligència o un bri de sentit comú ha d’entendre que no som res, absolutament res de res... Feu una prova; vosaltres els que encara sou joves; recordareu els vostres pares quan ja no hi siguin, oi? I els vostres avis també els recordareu i els besavis?... Aquests ja potser no, veritat?... Bé, doncs per no fer-me pesat, heu de saber que a partir de la quarta generació pràcticament ningú dels que visquin ja no tindran ni puta idea ni ganes de saber qui eren, ni com eren, ni com es deien i ni que feien dels seus avantpassats...

I parlem tan sols de la vergonyosa misèria d’uns cent anys!... Que és l’equivalent de tres o quatre generacions per quedar dissolts en el més absolut oblit, tant, que ni Déu se’n recordarà d’ells. Per què? Doncs per què ja no hi seran, ja no seran res absolutament res, el mateix que ens passarà a tots; començant per els més vells seguits pels no tan vells, adults, joves, adolescents, nens, criatures, nadons i embrions...

Tots, tots farem cap inexorablement al NO-RES MÉS ABSOLUT!


2024

Comentaris

  • Mentrestant...[Ofensiu]
    Cesca | 28-10-2024 | Valoració: 10

    M’agradaria poder rebatre els teus arguments amb alguna reflexió optimista, però no en tinc cap. Tantes lluites pel poder, tanta supèrbia, tant d’odi i fins i tot tant d’amor en nom del qual s’arriben a venerar tants equívocs... tant de tot per acabar en el no-res més absolut com tu dius.
    Aquests pensaments també els tinc, i tant, però saps què? (i digues-n’hi orgull, arrogància,  presumpció...), quan em costa trobar el sentit de tot plegat, escric. El que sigui. Escric amb la remota (molt remota) esperança que en un futur algun net, besnet o rebesnet o qui sigui, em trobi (si és que no ho han fotut tot al rec, és clar) dins un calaix i se li desperti la curiositat per saber qui vaig ser allargant, així, la meva arribada al no-res.
    És una beneiteria, potser sí, però si no fos per aquesta minsa esperança ni escriure tindria sentit i això sí que no m’ho puc permetre.

    Vinga, mentre estem per aquí, escrivim i gaudim llegint-nos.

    Fins aviat!

  • Citem Shakespeare[Ofensiu]
    llpages | 25-10-2024

    "Un home pot pescar amb un cuc que va menjar un rei, i després menjar-se el peix que es va alimentar amb aquest cuc. I aquesta és la fi."
    Per tant, d'una manera o d'altra, perdurem perquè els nostres àtoms passen del rei al cuc, del cuc al peix i del peix a qualsevol que se'l cruspeixi. Quina gran troballa la teoria de l'atomisme!

  • Tu ho has dit[Ofensiu]
    kefas | 25-10-2024

    .

  • Res de res?[Ofensiu]
    Prou bé | 24-10-2024

    La desesperança més absoluta: la no trascendència..
    Amb total cordialitat i esperant seguir llegint-te

  • res es cosa, es tot, un alon.[Ofensiu]
    Urkc-Eduard | 24-10-2024 | Valoració: 10

    Qui té por a la mort té por al a vida. Perque els morts vivents resten porucs del furt en vida. Sols en vides plenes i intenses apasionades i equilibrades la mort s'esvaeix. I ni cal mofar-se d'ella.
    Sóc com Elionor d'aquitània. El meu darrer sospir, anirà entre clucs d'ulls amb el darrer mot apres.

  • res es cosa, es tot, un alon.[Ofensiu]
    Urkc-Eduard | 24-10-2024 | Valoració: 10

    Qui té por a la mort té por al a vida. Perque els morts vivents resten porucs del furt en vida. Sols en vides plenes i intenses apasionades i equilibrades la mort s'esvaeix. I ni cal mofar-se d'ella.
    Sóc com Elionor d'aquitània. El meu darrer sospir, anirà entre clucs d'ulls amb el darrer mot apres.

  • Cor fort[Ofensiu]
    SrGarcia | 24-10-2024

    Un vell acudit: a un funeral un home li deia a un altre, no som res i ell li contestava: això vostè, un servidor és cap de negociat.
    Tenim massa vanitat, pensem massa bé de nosaltres mateixos i és cert que en poques generacions ningú en sabrà ni en voldrà saber res de nosaltres.
    Tots recordem Cervantes o Shakespeare, Newton o Maxwell, Bach o Mozart, però la majoria som uns talossos sense ofici ni benefici.
    Sempre s'ha volgut escapar d'aquest destí, amb poc èxit, només cal veure els monuments funeraris de l'antiguitat o els cementiris monumentals del segle XIX.
    L'únic que ens queda és fer el cor fort i passar com puguem.

  • Temps de reflexió[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 24-10-2024

    El que no es pot canviar ni es pot defugir, per molt que dolgui, no hi ha més solució que acceptar-ho. Les creences de cadascú són una altra cosa. Potser després de la mort no hi ha res de res, però l'aventura de viure, i l'empremta que volem deixar, és responsabilitat nostra, i el que ens toca intentar millorar i gaudir.

    Salutacions jomagi.

    Rosa.

  • ABSOLUTAMENT ...[Ofensiu]
    Gardenia | 24-10-2024


    D'acord amb el teu escrit.
    No som res.
    Ja podem estimar o odiar, ser feliços o desgraciats, bells o adefesis, VIPS o uns pelacanyes i demés històries.

    NO SEREM RES DE RES !!!!

    Salut i una abraçada.

    Que vol dir això de darrer escrit ?? No fotem ara !!...

  • Reflexió [Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 24-10-2024 | Valoració: 10

    M'ha fet reflexionar. Un relat adient per aquests dies propers a la diada de Tot Sants.

Valoració mitja: 10