L’INSTANT D’AMBER

L’home va notar que el món s’havia aturat, però els rellotges encara corrien. Això era l’ataràxia, va sospitar: una quietud interior tan absoluta que fins i tot el soroll de la ciutat es movia en càmera lenta. No s’ho creia. Era com observar la vida des de darrere d’una finestra de vidre gruixut, insonoritzada.

Va mirar-se les mans i va veure com les seves línies de la vida començaven a despendre’s com filaments daurats, flotant suaus cap al cel. Les parets de la seva habitació es van tornar gelatinoses, transparents. A l’altre costat, va distingir la veu del seu avi, mort feia anys, que el cridava des d’un camp de blat daurat.

Va comprendre que no era un estat, sinó un lloc. I que s’hi havia d’arribar a temps.

Es va llençar sense pensar a través de la paret líquida. Va caure en un riu de mel freda que el va arrossegar cap a un centre sense temps. I allà, finalment, ho va creure. Perquè la veritable ataràxia no era sentir res, era sentir-ho tot alhora, sense dolor. I en aquest instant etern, va ser-hi.





2025