Detall intervenció

RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat

Intervenció de: Àlex Casanovas Boada | 01-11-2005


Segona:

El pou del temps

Un dia, fa molts anys, vaig trobar un pou màgic. Era al fossar de les moreres, darrera el castell. La fusta desvallestada i rónica del qual estava fet feia que s'endevinés que existia desde fa molts anys. Vaig acostar-me a un gatet que circundava pels voltants. Vaig acariciar lentament el seu pelatge brillant. Era dolç i fi com la mel. Em vaig asseure i me'l vaig posar a la falda. Vaig admirar l'astre diurn, assaborint tts i cadascún dels rajos que m'enviava. Era meravellós admirar el cel i sentir el suau pes del món sota les teves espatlles. Vaig abocar-me al pou per veure'n el final. No semblava tenir acabament. Una extraña brisa intentava xuclar-me cap endins... De cop vaig sentir una veu:
-Hola? -va preguntar.
Llavors vaig vislumbrar al final del pou una figura. Era el cos d'una noia.
-Hola -vaig contestar. -Qui ets?
-Em pots anomenar "La noia de l'habitació del costat".
-Com és que estás aquí baix? -vaig preguntar tot extranyat.
-Visc aquí.
-Vius al pou?
-No, diguis ximpleries! A més em pensava que eres tu el que vivies al pou.
La noia devia veure la mateixa imatge però amb papers invertids.
-Però el meu nom de veritat és Selene.
De sobte una sensació d'anyor va esclatar dins al meu cor. Vaig sentir com una connexió amb aquesta Selene. Vaig sentir una sensació de claustrofòbia, com si fós en un furigarxó. Durant uns instants no vaig dir rés. Vaig restar en silenci. Mentrestant Selene m'anava parlant. Les seves paraules em sonaven llunyanes. De sobte vaig sortir del meu esmortiment i vaig entrar al fil de la conversa. Em va dir que ens trobàvem a l'any 2005 però jo sabia que ens trobàvem al 1103. El temps va passar ràpidament. I amb un somriure es va despedir. Però dels meus llavis va arrencar un "T'estimo".


Respostes

  • per al.lusions
    foster | 01/11/2005 a les 00:28

    haha, ambre, captat!
    Però, ja que em nombres, "diatriba" va sense accent, recordes? hehe

    bravoooooo, per fi, el repte ha sortit del furigarxó on s'amagava el gat sobre el qual l'astre de la poesia feia la seva diatriba,hehe

    molt rebé, ambre

    fost
  • ...I això?
    pivotatomic | 01/11/2005 a les 00:30

    Com és això de que esperes el meu relat en concret???

    (perdona, però sóc tafaner de mena...)
    • ehem, salutacions pivotatomic
      foster | 01/11/2005 a les 00:34

      quina sorpresa, així, de sobte... és parlar de tu i... zas... apareixes. Com t'ho fas? jo em paso el dia aquí i no m'entero de res, hehe
      Per cert, genial el teu contracomentari... no entro en valoracions, només felicitar-te per com de bé defenses els teus "fills". I torno a repetir-te que tens raó, és un relat excel.lent.

      foster
    • RE: ...I això?
      ambre | 01/11/2005 a les 00:37

      Pot ser he llegit on no em demanaven,
      o potser per què és culpa teva de que jo em trobi en aquest embolic ( Sense "peloteo" quan vaig llegir el teu relat em creia que guanyaries )
      El vaig trobar genial. Ho dic sincerament.
    • RE: ...I això?
      ambre | 01/11/2005 a les 00:51

      Per cert !
      recomane'm un relat teu!!
  • Eps! Molt bé!
    Bruixot | 01/11/2005 a les 00:36

    Acabo d'arribar a casa i m'he trobat que acabes de penjar el repte. Molt rebé!

    Ara, 300 paraules són moltes, no? Millor 150 :-).

    Per cert, això de furigarxó és el primer cop que ho sento.

    D'on ets tu?

    Bruixot
    • RE: Eps! Molt bé!
      ambre | 01/11/2005 a les 00:38

      Franja, Llitera, Alcampell, però fill del raval, d'on he hagut d'emigrar
  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Conxa Forteza | 01/11/2005 a les 02:38

    Havia arribat el dia. Estava contenta i al mateix temps nerviosa. Agafant la maleta vaig anar a ca la veïnada a deixar-li el gat. El seu habitatge era un furigarxó, però era molt bona dona i sabia que el tractaria bé. Vaig sortir al carrer i l'astre de la nit semblava lluir només per mi. Vaig aturar un taxi i li vaig donar l'adreça.
    Feia molt de temps que estalviava esperant aquest moment. Una vegada arribada em varen instal·lar a una de les millors habitacions de l'edifici. M'havia avançat a la data però m'abellia ésser atesa amb totes les comoditats fins que arribàs el moment. Després d'un bon sopar i quan em disposava a descansar, varen tocar a la porta i una senyoreta molt amable em va dir que em vestís i l'acompanyàs. Jo em vaig negar: havia pagat un dineral per gaudir de tranquil·litat i ara a les tantes de la nit em feien aixecar. De res varen servir les meves diàtribes, ella, educada però ferma, no va afluixar. Indignada vaig baixar a recepció demanant una explicació. El vestíbul bullia d'activitat i ningú em feia cas. Supòs que varen ésser els nervis però vaig sentir un líquid calent que em queia cames avall, vaig cridar i res, tothom corria d'una banda a l'altre.
    El meu fill va néixer damunt una butaca atesa per dues dones de la neteja colombianes. Havia gastat tots els meus estalvis per parir a una bona clínica i justament aquest dia a la Letizia li havia pegat la curolla de parir, era la noia de l'habitació del costat de la que hauria estat la meva ...
    Qui em manava anar a parir a Madrid perquè ningú ho sabés; ja havia d'haver endevinat que de per allà baix mai mos ha vengut res de bo ...

  • Una estimació sobre diatriba
    Àlex Casanovas Boada | 01/11/2005 a les 13:55

    Per a informació de tots els meus amics i relataires, DIATRIBA, NO porta accent.
    I és una crítica virulenta.
    Espero que us serveixi d'ajuda.
  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Jere Soler G | 01/11/2005 a les 15:50

    El meu amic ha caigut d'un tret perdut que algú ha disparat.
    Tot ha passat després que ens ordenessin d'executar aquells camperols.
    Ara som dins d'una mena de furigarxó, en una aldea que té un nom que quan el pronuncies sembla que recitis un poema.
    El tinent em parla de la noia de l'habitació del costat.
    -Ara hi és el sergent Kelly. Passa-hi després. T'anirà bé.
    No li dic que sí ni que no, no em capfico; millor aquest tipus de propostes que no l'acostumada diatriba al meu rendiment en combat.
    Mentre espero, escolto els sons de la vida; com feia quan, d'adolescent, passava les vacances a Montana. M'arriben espetecs, ràfegues de metralla, plors... A voltes silencis abillats de crits de bestioles. I sempre, el grinyol del llit de la noia.
    El sergent surt de l'habitació mig cordant-se els pantalons.
    M'alço amb ganes d'evadir-me.
    Travesso les tires de cuir que fan de porta, i hi descobreixo una nena d'uns setze anys; tremolant, nua, amb els ulls negats de llàgrimes, buits d'expressió...
    Asseguda al terra, s'abraça les cames amb els genolls alçats.
    -Com et dius?
    No m'entén.
    Em mira com un gat espantat.
    La cobreixo amb una vànova que put a semen.
    L'abraço.
    Li repenjo el cap damunt el meu muscle.
    Li acaricio els cabells d'atzabeja.
    Imagino els esforços de la seva mare per a donar-li vida.
    Li contemplo els braços bruns, nus, alimentats per l'arròs d'aquesta terra tan bonica.
    Percebo el seu bram dins del meu pit.
    La gronxo com qui vol adormir un nadó en els seus braços.
    -Mon petite -li dic -. Mon petite -repeteixo.
    I juro per l'astre rei que moriré abans que ningú la toqui.


  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    aleshores | 01/11/2005 a les 17:33

    La noia de l'habitació del costat

    La noia de la cambra de costat és una eterna desconeguda - considerant el conjunt - però a la qual heu arribat a conèixer en certa manera per l'acumulació de detalls, dia rera dia, malgrat tenir ben poques dades objectives. Ho és de desconeguda, perquè sinó seria, o hauria estat, la noia de la vostra cambra; tanmateix, això la fa atractiva, desitjable.

    Sobre ella projecteu un munt de fantasies però us separa un mur transparent, com de metacrilat: us podeu veure però no mantenir una conversa.

    Acaba, això si, per formar part de la vostra vida, un astre més en el firmament.

    Hi ha un moment que els vostres pensaments es creuen: són les 7:30 de matí i esteu a la dutxa, cadascú a la seva; potser fins i tot podeu sentir el soroll de l'aigua.

    I els vostres cossos, aliens al protocol humà, han après, no obstant, a comunicar-se subreptíciament, i així, jugueu sense cap objecte, amb les claus quan esteu ben a prop - tot i saber que res és més improbable que un contacte més estret -; els furigarxó de l'ascensor és on més noteu aquest diàleg que sosteniu: o bé hi ha un silenci que parla, o be dieu, verbalitzeu, coses intrascendents que no passen el sedàs de la normalitat: no us sou indiferents, us ho diu un instint precís, de gat, a l'interior. La façana se us esquerda.

    Si per un moment els vostres pensaments es podessin llegir! Be, hi hauria sorpresa, diatriba, és clar, però finalment tot seria, si fa o no fa, el mateix, com quan aneu a una platja nudista: no us passeu mirant tota l'estona, ni cap estona empalmats; per tant, simplement allotgeu en aquestes situacions, veinals, el cúmul de somnis i fantasies que aplegueu.

  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Lavínia | 01/11/2005 a les 18:24

    Mentre miola el gat i la lluna plena omple de clar somorta la meva habitació, faig veure que escric. L'ordinador de cara a la finestra no m'obeeix cap ordre i mira. Guaita l'estança buida i el got de wisqui que he deixat mig ple de glops d'impaciència. No em surt el que vull escriure, Sam Spade al costat del meu detectiu hauria d'haver estat un perdiguer maldestre i el cert era que l'obtús i barroer era el que jo havia creat.

    No sabia què fer-ne de la visió nua i voluptuosa de la veïna de llargues cames de seda, ventre pla i pits de poncella que el personatge tenia al davant. Per què la meva imaginació els havia creat? Mentre feia una diatriba amb mi mateix, algú o alguna cosa amb veu de xiuxiueig em diu:

    -Endavant, home, no volies ser un astre en el firmament rutilant dels escriptors de novel·la negra? On és la teva imaginació?

    Vaig aturar-me just al llindar del furigarxó on totes les meves idees vivien encauades i no vaig trobar qui o què em podia haver parlat.

    Una lleu ombra es fonia amb la llum, em vaig girar i una realitat amb llargues cames de seda i ventre pla se m'anava acostant lentament fins a asseure'm als genolls i fent patent la seva olor de flor d'un dia m'agafa ben fort per l'entrecuix i em diu amb veu andrògina?

    -Per què creus que serveix en literatura un ésser com jo, escriptoret dels collons?

    Tanco els ulls i les seves poncelles fan olor a tots els fulls de novel·les no escrites. Decididament ella devia el botxí de totes les meves idees avortades.

    • RE: RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
      Josep Bonnín Segura | 01/11/2005 a les 18:31

      "Asseguda i plorant dins d'aquella cambra desmantellada, recordava al seu besavi i pensava que l'esclavitud no s'havia abolit del tot.
      Després de fugir del seu país natal: Tanzània, on una guerra civil havia exterminat a part de la seva família, a hores d'ara, es trobava en aquell furigarxó, desolada.
      Al manco, la veinada del costat li havia donat recolzament i suport, no les diatribes, que havia hagut d'escoltar per part d'un grapat de funcionaris que li negaren el pa i la sal.
      Recorre mills de kilòmetres, deixà el poc que disposava a casa seva, haver de comprar el favor d'una màfia, a la que encara pagava els diners que els devia, exercint la prostitució en un club d'altern de carretera; no era tan dolorós com la vida del seu besavi. Esclau tota la vida en un camp de cotó d'un país del sud de nord-amèrica.
      L'única companyia que tenia era un gat de carrer.
      Els astres li havien estat molt pocs propicis".
      Aquelles notes mecanoscrites formaven la idea del seu proper guió.
      Sempre havia cregut que existien situacions que no acabaven de resoldre's. L'esclavitud per exemple. N'hi havia moltes maneres disfressades.
      Hi hauria problemes amb el productor. Temes tabús que no es podien tocar, malgrat llavors es bravegés de viure en un país on existia la llibertat d'expressió.
      Les 4 de la nit i després de cinc cafès les idees s'havien espessit.
      No era gaire estrany, després d'haver estat vedat 7 anys a Nord-amèrica, on s'exclou als que han estat capaços de remenar la seva pròpia merda, i n'hi ha molta.
      S'exilià "voluntàriament". Aquí, reprendria la seva tasca.
      El seu besavi, com el de Kingali, la protagonista del guió, també havia estat esclau i aquell guió seria una manera especial de retre-li el seu homenatge, malgrat no hagués arribat a conèixer-lo.

  • Repte XLVII: La noia de l'habitació del costat
    Carme Cabús | 01/11/2005 a les 19:02

    Hola ambre. Abans de res et vull comentar que el sistema compta els dos asteriscs com dues paraules. Sisplau, descompta-les de la resta, que dóna una xifra de 300 justes.

    Gràcies i una abraçada.

    (Per cert, "cuchitril" és una paraula castellana. En la varietat de català que jo parlo, del Vallès Occidental, és "cofurna")
    ----------------------------------------------

    La noia de l'habitació del costat


    Saps què? El temps calla. És aquest silenci on les nits són velles i amples, i al fons hi destaca la teva figura, també vestida de nit.
    Amb la teva mirada desviada danses, i pobles somnis que no t'han convocat, i un so agut xiula i em fa despertar encara anhelant-te. És només ple de dolor, i se sorprèn buit de tu.
    Passen cafès amb llet i diaris, i al matí es tornen a fer els llits, de pressa, per no destorbar-te si encara en els llençols ondulats hi restes, entre la suor.
    Amb la teva habitació ja barrada. Amb tots els signes del temps, i el mar, i el mirall del cel desconcertats. Les barques desaparegudes, la sorra desfeta de la platja.
    Sota quin sol t'asseus, amb les arrugues dels teus anys, fines, vora la pell dels ulls? En quin llit estires ara les inconegudes històries de la nit, bressolades pel vent?

    *
    Aleshores la meva habitació, contigua de la teva, no comptava. Només recull el moment en què em posava ràpid les sandàlies per venir a trucar-te. Llambresc com un "gat". Em calia fer... quantes passes? Cinc, deu? I tu obries sense paraules, amb una abraçada olorosa, amarada de les estrelles de la nit.
    Només en aquelles nits s'alçava el mar, en el seu revers, i marcava el so compassat del cor entre els teus pits, i la bravesa sonora del desig, sòlida com un "astre" que vetllava.

    *
    Com es va desfer després tota la bellesa? Quin àcid la va corroir, quin malefici en va extreure la seva calavera esgarrifosa?
    Només per redreçar-la, de nit la meva vida et clama, en el "furigarxó" del somni, terreny de les ombres callades. I sense fer cap "diatriba", somia viatges que no ha fet, dels que després es desespera perquè no recorda.





    • RE: Repte XLVII: La noia de l'habitació del costat (text vàlid)
      Carme Cabús | 01/11/2005 a les 22:05

      Refaig una frase que no estava prou ben feta i de pas canvio un adjectiu.

      Hola ambre. Abans de res et vull comentar que el sistema compta els dos asteriscs com dues paraules. Sisplau, descompta-les de la resta, que dóna una xifra de 300 justes.

      Gràcies i una abraçada.

      (Per cert, "cuchitril" és una paraula castellana. En la varietat de català que jo parlo, del Vallès Occidental, és "cofurna")
      ----------------------------------------------

      La noia de l'habitació del costat


      Saps què? El temps calla. És aquest silenci on les nits són velles i amples, i al fons hi destaca la teva figura, també vestida de nit.
      Amb la teva mirada desviada danses, i pobles somnis que no t'han convocat, i un so agut xiula i em fa despertar encara anhelant-te. És només ple de dolor, i se sorprèn buit de tu.
      Passen cafès amb llet i diaris, i al matí es tornen a fer els llits, de pressa per no destorbar-te, per si encara en els llençols ondulats hi restes, entre la suor.
      Amb la teva habitació ja barrada. Amb tots els signes del temps, i el mar, i el mirall del cel desconcertats. Les barques desaparegudes, la sorra desfeta de la platja.
      Sota quin sol t'asseus, amb les arrugues dels teus anys, fines, vora la pell dels ulls? En quin llit estires ara les inconegudes històries de la nit, bressolades pel vent?

      *
      Aleshores la meva habitació, contigua de la teva, no comptava. Només recull el moment en què em posava ràpid les sandàlies per venir a trucar-te. Llambresc com un "gat". Em calia fer... quantes passes? Cinc, deu? I tu obries sense paraules, amb una abraçada olorosa, molla de les estrelles de la nit.
      Només en aquelles nits s'alçava el mar, en el seu revers, i marcava el so compassat del cor entre els teus pits, la bravesa sonora del desig, sòlida com un "astre" que vetllava.

      *
      Com es va desfer després tota la bellesa? Quin àcid la va corroir, quin malefici en va extreure la seva calavera esgarrifosa?
      Només per redreçar-la, de nit la meva vida et clama, en el "furigarxó" del somni, terreny de les ombres callades. I sense fer cap "diatriba", somia viatges que no ha fet, dels que després es desespera perquè no recorda.

  • Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    quetzcoatl | 01/11/2005 a les 21:32

    Sóc la noia de l'habitació del costat. Fa anys que em tenen tancada en aquest furigarxó. Abans passava el dia fent-me mal i picant les parets, però un dia vaig sentir que no estava sola. De l'altre costat venia un murmuri que vaig estar escoltant amb els ulls clucs fins reconèixer-lo: era el gat filòsof estudiant en veu alta.
    Vaig agafar un quadern i ho vaig anotar. El gat no em queia malament però més valia ser previsora.

    *

    Fa molts dies que sóc aquí. Tinc una missió i la compleixo.
    L'altra tarda havia estat dibuixant una bona estona quan els vaig sentir. Eren tres i discutien sobre els meus dibuixos sense compassió. Els vaig dir que callessin o els delataria, i van esclafir a riure. Ho vaig anotar tot al quadern; se'n penedirien!

    *

    Estic una mica cansada d'estar aquí dins. Si pogués ser amiga dels de l'altra banda! Però són mesquins, secretistes.
    Aquesta tarda escrivia un poema nostàlgic sobre la lluna quan he sentit una cançoneta dolça. Venia de l'altra banda: era el noi de l'estel de colors! M'ha dit que em treuria d'aquí i contemplaríem junts l'astre sota el cel estrellat.
    -Quan?
    -Quan deixis de ser una somiatruites!!!
    Quina ràbia que m'ha fet! Pensava que ell era bo amb mi! M'he estirat els cabells i he fet gargots a la paret, he plorat i cridat fins que ha arribat l'hora de la pastilla.
    Quan ha entrat l'home de blanc m'he posat seriosa i li he entregat el quadern.
    -Aquí ho tens. No tinguis pietat: tanca'ls a tots, m'estan tornant boja!

    *

    Ell surt. Ella sent com una desena de veuetes es riuen d'ella.
    En el silenci del passadís, el psiquiatre es llegeix els apunts de la noia i a la diatriba anota que caldrà augmentar-li la medicació.

  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Àlex Casanovas Boada | 01/11/2005 a les 22:33

    Aquí us penjo, donat que no hi ha limit de participaicó d'obres, meves obres.

    Primera: 298 paraules

    Penso en tu. Per a mi ets una total desconeguda. Només conec petits detalls cotidians. Com per exemple quan estens la roba o treus les escombreries. Durant el llarg dia, que se'm fa etern, procuro coïncidir amb tu en els llocs més intransigents i improbables. Per a mi cada dia és un joc. Jugo a buscar-te i no et trobo. Jugo a tenir-te i no et tinc. Jugo a estimar-te i em moro amb aquesta raó sinistre. Només el fet de pensar que ens separa tant fina paret fa que encara m'enamori més de tu. Imagino que deus estar fent en determinats moments. Potser estaràs rentant els plats, potser no hi seràs o estaràs dormint. Durant la nit. Encaixat en el meu furigarxó. Imagino que els astres vetllen els teus somnis en els quals jo no hi tinc cabuda. Exprimeixo el meu cervell pensant paraules per definir-te. Guapa, simpàtica, intel·ligent, agradable, entregada. Centenars de mots recorren la meva ment en una nit. Els destrio lentament. Distingeixo mots que em suggereixen emocions molt variades. Destil·lo cada paraula i en faig un el·lixir per les teves orelles. Dolç i tendre com el miol d'un gatet. A vegades però sorgeixen diatribes sobre quina paraula escolliré avui per escriura-le al meu diari. Però sempre acaba resultant la mateixa. Desconeguda.
    Nosaltres som com ànimes afins que no es poden veure. És com si de tu em separés una fina barrera de vidre. Esperant ésser trencada per un dels dos. Però llavors penso...
    Realment vul trencar-la? Realment et vull conéixer? Potser és que tinc por d'emportar-me una gran decepció. Potser és que no em faràs el pes. O que en realitat no t'estimo. Molt interrogants discorren pel meu enteniment. O potser sencillament prefereixo que segueixis essent l'eterna desconeguda. La noia de l'habitació del costat.

  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Àlex Casanovas Boada | 01/11/2005 a les 22:34

    Segona:

    El pou del temps

    Un dia, fa molts anys, vaig trobar un pou màgic. Era al fossar de les moreres, darrera el castell. La fusta desvallestada i rónica del qual estava fet feia que s'endevinés que existia desde fa molts anys. Vaig acostar-me a un gatet que circundava pels voltants. Vaig acariciar lentament el seu pelatge brillant. Era dolç i fi com la mel. Em vaig asseure i me'l vaig posar a la falda. Vaig admirar l'astre diurn, assaborint tts i cadascún dels rajos que m'enviava. Era meravellós admirar el cel i sentir el suau pes del món sota les teves espatlles. Vaig abocar-me al pou per veure'n el final. No semblava tenir acabament. Una extraña brisa intentava xuclar-me cap endins... De cop vaig sentir una veu:
    -Hola? -va preguntar.
    Llavors vaig vislumbrar al final del pou una figura. Era el cos d'una noia.
    -Hola -vaig contestar. -Qui ets?
    -Em pots anomenar "La noia de l'habitació del costat".
    -Com és que estás aquí baix? -vaig preguntar tot extranyat.
    -Visc aquí.
    -Vius al pou?
    -No, diguis ximpleries! A més em pensava que eres tu el que vivies al pou.
    La noia devia veure la mateixa imatge però amb papers invertids.
    -Però el meu nom de veritat és Selene.
    De sobte una sensació d'anyor va esclatar dins al meu cor. Vaig sentir com una connexió amb aquesta Selene. Vaig sentir una sensació de claustrofòbia, com si fós en un furigarxó. Durant uns instants no vaig dir rés. Vaig restar en silenci. Mentrestant Selene m'anava parlant. Les seves paraules em sonaven llunyanes. De sobte vaig sortir del meu esmortiment i vaig entrar al fil de la conversa. Em va dir que ens trobàvem a l'any 2005 però jo sabia que ens trobàvem al 1103. El temps va passar ràpidament. I amb un somriure es va despedir. Però dels meus llavis va arrencar un "T'estimo".

  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Àlex Casanovas Boada | 01/11/2005 a les 22:35

    Tercera: 306 paraules

    "Obro els ulls. Intento trobar els secrets que amagues. Sostinc la teva mirada. És dolça i felina com la d'un gatet. M'acaricies els llavis. Et torno la carícia. Em beses. Ens desfem. Els nostres llavis s'uneixen. Els nostres dits s'entrallaçen. Formem un sol ésser. Un ents únic i inigualable. Digne de merèixer tots els elogis del món. Lentament ens submergim en éxtasi insuperable. Una sensació de fantasia i desig que deixa la boca seca. Una bombolla de plaer, que flota en un mar de sentiments. Sento com si el meu cor de gel es fés càlid... Després de molts minuts ens separem. Ens mirem als ulls, l'un a l'altre, intensament. Sense apenes respirar. Sentin que cada batec dels nostres cors, és dels dos. Compartin cada llàgrima, cada sospir, cada preocupació, cada desig. Enmig de tanta vorágine de pensaments. Em veig a mi mateix, en futur llunyà. Casat amb ella i amb dos fills. M'acosto per acariciar-la. Vull sentir el seu cabell sota els meus dits.Abaixo el cap per dir-li que l'estimo. I quan les paraules començen a sorgir..."

    Obro els ulls, que inmediatement s'enlluernen per l'astre diurn. Enxovat en el meu furigarxó penso en els darrers instants. Que se n'ha fet d'ella?. Llavors recordo com cada dia, que només ha estat un somni. Un maleït somni. Innumerables són les vegades que he estat apunt de confesar-li els meus sentiments. Però quan són a punt de sorgir... Tot s'acaba. No se... Potser és que la meva por interior es reflexa en els meus somnis. Em sanciono a mi mateix amb dures diatribes. No vull convertir-me en un cobard. Necessito explicar el que sento d'alguna manera. Encara que sigui explotant. Però llavors m'adono. I us ben asseguro que sempre ho faig. Que per molt temps que passi. Ella sempre seguirà essent, irremediablement. La noia de l'habitació del costat.

  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Àlex Casanovas Boada | 01/11/2005 a les 22:36

    Quarta: 297 paraules

    Ella era bonica. No podíem parlar pas d'una bellesa sense parer. No, això no. Sota la cuirassa i els protectors de les cuixes s'endevinaven moltes més senyals de guerra que les que hom podia vislumbrar a simple vista. Senyals de batalles guanyades i moltes altres de perdudes. La seva ànima es dessagnaria, enfortagada en un furigarxó de penes. Un martiri sagrat. El seu silenci m'ho deia tot. No em feia falta saber res més. Sabia que patia profundament. Però no sabia com ajudar-la. El meu cor sofria amb el seu. En tot moment la seva mirada em revelava els seus pensaments. La seva mirada gèlida. Forjada en el patiment. Era, encara que no ho semblés, clara com l'aigua. T'hi podies capbussar dins. Però si miraves atentament i molt profundament. Restant pacient a qualsevol moviment. Podies entreveure les sombres de l'obscuritat. Una boira que atormentava el seu cor, amb la seves diatribes, que trencaven tots els esquemes. Però atravessan aquestes boires. Després de molt caminar. Arribaves a un lloc, il·luminat amb prominéncia, per un astre. Que preval davant l'abundant negror. En el fons, es podia encertar que l'ànima d'aquesta noia era com un gatet manyac i necessitat d'amor. En aquesta història, segons havia decidit el destí amb la seva gran trivialitat, era jo aquell, qui li havia de donar tot aquest amor. Jo no tenia del tot assumit el meu paper. Era difícil de dir. Però em sentia com el seu mestre i l'havia d'ajudar a desfer-se de tota la seva culpa. Com a mentor tenia l'obligació d'ensenyar-li tot allò que creia necessari i això encara ho tenia menys clar. Barrejava moltes opocions, que es convertien en cartes a escollir. Potser tenia por. No ho sé. L'únic que tinc clar, es que vull ajudar-la. I decididament ho faré.
  • RE: Repte XLVII: La noia de la habitació del costat
    Màndalf | 01/11/2005 a les 23:30

    Avui he anat a parlar una estona amb lo pare; m'encanta parlar amb ell com a dos vells amics. Cada cop que ho faig m'entra una energia i una cordolçor que de vegades penso si no serà l'efecte de la central nuclear d'Ascó.
    Primer hem parlat de lo bonics que estan els trossos a la tardor. La vinya, de colors groguencs i vermellosos, es confon amb els turons argilosos del voltant. Aviat demanarà ser podada i arreplegarem uns quants sarments per les calçotades de la primavera. Els fruiters, despullats, deixen els bancals transparents amb aquella formació de soldats esfilagarsats. Els ametllers amb les fulles cansades,... tot agafa els colors calents de la terra. Menys el verd profund dels olivers, carregats aquest any. El pes feixuc dels fruits els fa besar el terra, aplanats. Com que el camp és la nostra vida, cada època de l'any és tot un espectacle.
    Després, fluixet, m'ha explicat les bajanades que feia quan festejava amb la mare. Una mica més i no s'hi casa per tarambana. Però no he volgut entrar en diatriba i l'he deixat que s'esplaiés.
    També hem recordat quan collíem ametlles al masset, allà dalt penjats als arbres com els gats, amb el pal de ganxo fotent cops a tort i a dret. Ell cantava jotes i jo cançons del Dúo Dinámico. Una vegada m'explicava les ventures del meu avi, el seu astre, i jo li vaig dir: "Molt bé, però el meu pare és més collonut que el teu". Se'm va quedar mirant un segon i es va posar a riure com un beneit.
    El proper dia parlaré amb la mare, la fantàstica noia del furigarxó del costat. He deixat uns clavells grocs i vermells a les seves tombes. Diu que estan morts, però mentre puguem parlar així,... tan me fa.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.