Cercador
La caseta blanca d'aquella àvia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La mainada li feia burla i tot el poble, d'amagat o no, se n'enreia. Quina vella més estranya! Què hi feia, sola com una mussola, en aquella casa petita, ridícula, amb aquell pati menut que donava la benvinguda davant la porta de fusta vella i rebregada com la mateixa anciana? Per què no se l'havia vista mai a la perruqueria, com les altres iaies? Per què no es tenyia ni es crepava? Com era possible que li agradés anar amb aquell monyo canós tibat que semblava un mugró encarat al cel? No sovintejava el supermercat i poc el mercat. Mai seia en cap cafeteria. No usava ulleres, a la seva edat? Oh, i no anava mai a missa! Sempre vestida amb una bata fins sota genoll, de quadres, fosca, cada botó al trau. Ella i la seva caseta blanca que el sol feia lluir. No en sortia gairebé mai. Se la veia aqueferada al pati, on conreava hortalisses i flors en testos de mides diferents, d'un avantpassat terrisser. O al balcó, de forja centenària. Dedicada als testos i a l'hortet. I al gat, que qui el podia distigir, premi: el pèl de l'animal era tan clar com les parets de l'habitatge. La volien fer passar per bruixa i que el felí fos un fantasma, ambdós éssers malignes de la caseta encantada? Impossible. La caseta desprenia una pols que ningú percebia, que s'esmunyia per les orelles i s'instal.lava als cervells per tal que aquella dona romangués intocable. Però no evitava la mofes.
Un dia una nena va acostar-se a la caseta a dibuixar-la, deures de l'escola. Va començar per la teulada i, és clar, no se'n va sortir.
La casa, de cop, va treure un fum particular per la xemeneia torçada. Aquell fum va esborrar l'intent de copiar la caseta. La nena es va espantar una mica.
-La caseta blanca vol que li demanis permís- va sentir.
-L'he escollida perquè em fa mandra acolorir i el blanc no es pinta- va gosar respondre la nena, per fer entendre que el seu interès per l'edifici, que va definir de 'nyicris', també era nyicris.
La veu era de l'àvia i del gat i de la casa: aquella dimensió. La dona va enfilar-se a la teulada i va posar-s'hi resaltant la seva gepa, com si fos una rara teuladeta sota el coll. El gat va miolar, commogut. Va començar a nevar. La caseta blanca esdevenia neu. La nena, vestida de juny, llavors va tenir fred.
En cessar aquella metereologia increïble, la caseta i els seus habitants no hi eren. O tal volta eren tan tan tan tan blancs, un blanc massa pur per ser copsat, ni llavors...ni mai més.
Un dia una nena va acostar-se a la caseta a dibuixar-la, deures de l'escola. Va començar per la teulada i, és clar, no se'n va sortir.
La casa, de cop, va treure un fum particular per la xemeneia torçada. Aquell fum va esborrar l'intent de copiar la caseta. La nena es va espantar una mica.
-La caseta blanca vol que li demanis permís- va sentir.
-L'he escollida perquè em fa mandra acolorir i el blanc no es pinta- va gosar respondre la nena, per fer entendre que el seu interès per l'edifici, que va definir de 'nyicris', també era nyicris.
La veu era de l'àvia i del gat i de la casa: aquella dimensió. La dona va enfilar-se a la teulada i va posar-s'hi resaltant la seva gepa, com si fos una rara teuladeta sota el coll. El gat va miolar, commogut. Va començar a nevar. La caseta blanca esdevenia neu. La nena, vestida de juny, llavors va tenir fred.
En cessar aquella metereologia increïble, la caseta i els seus habitants no hi eren. O tal volta eren tan tan tan tan blancs, un blanc massa pur per ser copsat, ni llavors...ni mai més.
Comentaris
-
Així és la vida[Ofensiu]Montseblanc | 01-08-2024
És com un conte preciós i dolç que a la vegada es barreja amb la realitat agra i dolenta. Sempre la diferència atreu les mirades dels qui no poden acceptar-la. Sort que els protagonistes estan protegits (i el blanc sí que es pinta ;) ).
-
Gran descripció imaginativa [Ofensiu]Eloi Peri | 18-07-2024
Un relat amb una riquesa descriptiva que m'ha dut a veure l'anciana, la caseta i els seus quefers. Amb un gran sentit imaginatiu, pel fet, que la nena havia de demanar-li permís a la caseta per dibuixar-la, a més de la gran veritat que els blancs no es pinten en un full.
Amb tota cordialitat. -
No se[Ofensiu]Prou bé | 14-07-2024
Quina caseta blanca m'ha agradat més. De segur que les tres. Tan distintes i tan iguals en la imaginació de qui escriu i de qui llegeix.
Gracies
Amb total cordialitat -
Un bon exercici d'imagiació, felicitats.[Ofensiu]histories_medievals | 12-07-2024 | Valoració: 9
M'ha agradat molt aquest conte de la vella, de la casa, de la pols i de la nena impertinentaa.
Trobo que tens imaginació i bastanta varietat, i jo et podria judar almenys una mica a doanr-te idees, si vols, ¿perquè no? I ho dic autoconvençut i i no com una ironia.
En tot cas, Mera Guiga, segueix endavant.
Salut i que passis una bona tarda!!!
l´Autor
928 Relats
988 Comentaris
472790 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com