RE: Repte clàssic DCCXIV-714 - La nit.

Vaig decorar el sostre de l'habitació amb adhesius brillants amb forma d'estels. Quan em ficava al llit, m'entretenia mirant-les, traçant línies imaginàries i unint-les formant constel·lacions. Però la seva fosforescència sempre s'acabava esgotant, i les ombres sempre acabaven donant pas a la foscor de la nit.

Sempre el mateix. Una mena de bola. Jo sobre ella. No una bola qualsevol. Una bola que a poc a poc es fa petita. Jo sobre ella. Jo mirant-me els peus. Jo veient-me els peus cada cop més grans. Jo veient la bola cada cop més petita. Jo sobre ella. Jo veient com els peus ja no hi caben. I caic, i xisclo, i em desperto.

Em deien, tranquil·la, aquests malsons ja marxaran. Ja veuràs. Pensa en coses boniques.

Van passar els anys, els estels perderen brillantor, s'anaren desenganxant, vaig créixer, vaig abraçar nous horitzons. Potser un dia podré deixar definitivament enrere el malson dels abusos dels quals va ser víctima la nena que un dia vaig ser.

Sòlida,
desafia la meva arrel
l'aixada de la nit

*

Mullant més que la pluja, les cançons
de la nit s'esquincen


Felícia FUSTER.


Ara ho he entès tot. En plena llum del dia, sense estrelles de Hollywood en situacions idíl·liques i sense un bri d'ombra de conflicte o de confrontació. Has marxat i encara guardo intacte el teu espai en el llit. Em convenço, potser gràcies a l'edulcorada atmosfera cinematogràfica, que és possible que algun dia desfacis el camí pres. I em llevo, després d'unes hores nocturnes plenes de malsons d'incoherència, baldat perquè el descans és minso com la pau interior completament revoltada. D'esma, em desplaço per les estances comunes que emplenaves amb la teva presència. Ressegueixo els mobles, les lleixes amb dits orfes de pell coneguda. S'omplen de pols acumulada en aquestes superfícies que intento no alterar: retenen el teu record i aquest bri d'esperança abocat al retorn, que arribarà tard o d'hora. El tebi glop de cafè no em deixondeix; encara que fos abrasador, tampoc no despertaria els sentits somnolents. I segueixo en el dic sec, i la immobilitat no atura el temps ni l'alleugereix del pes feixuc de trobar-te a faltar en la pèrdua de qualsevol sentit de l'existència.

I aquesta vèrbola, amenitzada pel silenci, és la llosa que m'impedeix avançar i, alhora, m'ajuda a endinsar-me en l'enteniment de tot plegat, en admetre l'abraçada i el bes d'un nou amant. També he de construir el perdó, tot deixant de banda la rancúnia i el ressentiment, per quan decideixis tornar amb mi. I somric per la senzillesa de l'entrellat; em sé estúpid i pocapena, i ara em sembla massa fàcil veure'm al cap del carrer enlloc d'en l'atzucac d'un revés de la vida. Vespreja sense adonar-me'n. El canvi horari tenyeix de tons tardorencs el cel, el parc proper, el meu cor, que batega les síl·labes del teu nom i la cadència rítmica de les teves passes en caminar pel nostre carrer, abans de prémer el timbre de casa. Però el rugit del lleó anuncia un nou començament hollywoodià, perfecte i paradigmàtic, un succedani a aquest dol que he de patir i pair. I allò que fa unes hores era intel·ligible per al meu magí, amb les primeres pinzellades fosques esdevé negra nit, com una metàfora que llasta l'ànim. I m'enfonso en el sofà i t'enyoro, mentre cal que entengui que no tornaràs.

Ara he comprès que el projecte construït entre tu i jo ha estat truncat per la làpida que ens separa. Però encara no soc capaç de visitar-te al cementiri.


d.

Torn de nit

La Rosalia és infermera del torn de nit.
Quan li van comunicar que si volia tenir feina havia d'acceptar una plaça "de la nit", li va caure el món al damunt.
Li agrada la seva professió i també treballar d'infermera de planta i li agrada, i molt, l'ambient de l'hospital de dia, sobretot al matí. És al matí quan tot es posa en marxa: comença la "vida" als passadissos i habitacions. Així que va pensar que ho enyoraria, però un lloc de treball no es pot rebutjar i a més a més era al mateix servei: medicina interna.
Ara ja fa tres mesos del trasllat i no se'n sap avenir de com ha estat de fàcil l'adaptació. L'hospital és un altre de nit amb el silenci i la manca dels passis de visita i sense familiars per tot arreu, però s'hi sent bé.
Avui, mira els estels a través del vidre del cotxe quan condueix cap als afores de la ciutat i imagina que la guien cap a on serà feliç fent allò que li agrada. No li queda cap ombra del recel inicial.
Arriba aviat i té temps d'anar a la cafeteria a xerrar una estona amb companys que surten i d'altres que arriben. Es posen al corrent del més important: rumors i tafaneries que sempre n'hi ha i algunes de ben "sucoses".
La nit transcorre amb part de les rutines de sempre i també amb situacions urgents i fins i tot greus. Són un bon equip i treballen bé junts, però a vegades se senten una mica sols cosa que uneix molt. Això fa que "la nit", com els agrada de dir, sigui tan especial. Tant com per no voler un canvi quan és possible.
Les nits són llargues, però hi ha algunes estones de descans per compartir un cafetó i conversa, sempre pendents per si sona algun timbre i s'encenen les alarmes...
Avui ha passat un fet tan curiós que arriba a poder considerar-se xocant. En passar revista a totes les habitacions, abans de fer el relleu amb el torn del matí, han trobat una parella dormint a una de les que constaven com a disponibles.
Un bon ensurt que s'ha endut qui els ha descobert, però també els dorments. Han confessat que no tenien on viure i que l'hospital és un bon lloc, net i segur!
Ara, els "que manen" hauran de decidir què fer!

A qui agrada allò que no és el dia, és diferent. Menys sostenible, perquè ha de tenir els llums sempre encesos. I més cavernós. Ja se sap, la foscor és la millor amiga del vici i del pecat.

Ara mateix s'acosta al taulell un parell de mosses que masses mossos mirarien desorbitats. D'ulls, està clar. "En què els puc servir?" "Ah, no, no està tancat encara" "De res" .

No les heu sentit, eh? És perquè no teniu orelles per escoltar el que passa més enllà del paper. Només podeu fer servir els ulls. Alguns, preciosos, per cert. Si voleu entendre el que us explico heu de ser esclaus de la puntuació. Per exemple, sabeu que quan hi ha un espai entre dos punts heu de fer una pausa de deu segons? No, segur que no ho sabeu! Mireu, ho comprovarem . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Encara esteu vius i no us ha passat res? Si? Doncs sou uns tramposos. Us havíeu d'haver ofegat. Els meus clients ho fan bé i queden força marejats.

Com us deia, treballo en la porteria d'un edifici de gent maca, amb moltes estrelles, en el torn d'allò que no és el dia, sempre de sol a sol, des de l’ocàs a l’alba, i així m'estalvio haver de suportar l'agressiva llum del sol. Dormo al soterrani, en un llit de fusta ben aïllat de la llum i el soroll. Per menjar, tinc uns horaris molt irregulars perquè els meus àpats depenen de les costums dels meus clients, que són quins me'l proporcionen. L'àpat fort acostuma a ser de matinada, quan els haig d'acompanyar al seu apartament. Sempre és líquid, tot i que tinc una dentadura magnífica, en la que destaquen un parell d'ullals imponents. I molt nutritiu, saborós i variat perquè incorpora els gustos culinaris dels meus clients.

Després del que us he explicat només puc dir el que n'heu deduït, sóc feliç, sense ombres. Molt feliç entre aquesta gent orgullosa de portar al coll la marca dels dos foradets que els fa diferents als altres habitants del barri.

Ah, i encara que no em toqui el sol, de salut estic molt bé. Les analítiques sempre em surten fantàstiques, especialment el ferro i l'hematòcrit.

Espero l'hora fosca, sense ansietat, amb naturalitat a cada òrgan. Amb confiança. Amb tot...desitjo uns cops suaus de vent que intensifiquin el meu tocar la barana color blau klein que a mesura que el cel s'obre a la nit s'obscureix, freda, metàl·lica. Gens acollidora. Lineal. La celístia la farà sortir. Seré serè allà, volent-la. Somriurà amb dos estels dins els ulls. Em mirarà l'ombra projectada al balcó, la resseguirà amb lentitud i esmerçant-s'hi, amb un dit. Comença sempre així. Per més que la temperatura no acompanyi, sovinteja d'anar descalça, com si el tacte amb les rajoles li convingués. La camisola amb puntes la pot substituir un pijama de franela que, quan el duu amb bata a sobre, em fa saber que el cicle s'acaba. La lluna bé ho comprèn, ella que és de fases també. La dona que va ser nena no ha perdut mai les ganes de retrobar-me al vespre, d'acaronar-me les fulles que se li apropen al rostre, de posar planes les mans contra les que li sembla que li demanen més que els conti alguna cosa del seu dia. Sóc la morera confident i ens hem vist créixer. Em van plantar en néixer ella, regal d'un oncle jardiner. Quan l'implacable hivern m'hagi despullat sense manies i aquest mateix home hagi vingut a podar-me per enèsima vegada, com cada any, restarem sense tocar-nos, ella i jo. Ella que viu en la nit lluminosa del seu cervell que defineixen d'avariat i jo que sé que és ple d'estrelles que compartim.



Mena

Teulades i la nit. La nit i les teulades són aliades formant l'escenari que trepitja amb destresa felina. Gata i negra. Cua llarga com un dia sense pa del bo. Bigotis que una aranya prop d'una antena enveja com a fils ideals per a teranyinejar. Una xemeneia, amb la sortida de fums obstruïda expressament amb una mena de malla canalla que la fa semblar el rostre esperpèntic i surrealista d'una vídua d'antany, també l'observa. La gata compta estels amb els ulls entelats de llàgrimes: no n'hi ha pas tants com fillets li han pres i assassinat. El dolor esdevé ombra a l'ànima de l'animal que enyora gatons que tot just va llepar i amb prou feines alletar. Una veu l'avisa que fugi, sempre, que faci via, que salti al sostre de les cases sota el sostre del món, que l'empararà. Fa cas...però cada cop li costa més. Ha perdut pes, estarà malalta? Malparidejant l'hauran mig enverinada? El pèl que la lluna il·luminava, llustrós de to atzabeja, s'ha entristit, va agrisant-se. La gata pateix. La gata sofreix. La gata va esdevenint dos ulls preciosos molls, infinitament afligits. La gata ja no vol baixar. Es dilueix en la nit que l'absorbeix i trasllada on...




tyb

Se li feia una muntanya, quan tocava aparèixer. Desaparèixer, no: tot un luxe de relax.
La lluna, d'un temps ençà, que anà perdent les ganes de satel·litejar, de ser. Allargava, contra tot pronòstic, la fase d'invisibilitat, que, es mal-convencia, li provava en l'estat depressiu en què ignorava que es trobava.
Algú havia de fer alguna cosa. Un cos celest de nom dificilíssim batejat per un científic amb cognom enrevessadíssim, es mogué per arreglar la situació. Va atraure lluna d'una altra galàxia, una lluna a l'atur que sí que s'immutava si era l'hora i calia ser vista per ulls i telescopis.
Les estrelles van allargar el rutilar dels seus becs en contemplar l'esplendorosa nouvinguda. I van ovacionar-la una colla d'asteroides xocant els uns contra els altres com si fossin fervorosos aplaudiments.
L'excés de celístia i de soroll dels petits planetes inauditament passant-se pel folre la llei de la gravetat van despertar la lluna de tota la vida de la seva quasi-mort volguda. Una escalfor anomenada ira va fer-li treure fum per cada cràter anquilosat. Una substituta, d'ella, la reina i senyora, la dama lluminosa entre les ombres de la nit? De cap manera!
Va inflar-se d'orgull, es dirigí vers la intrusa i l'engegà cap allà d'on procedia... i l'altra, l'altra reia perquè el pla havia rutllat i perquè, a més, la lluna de sempre no estava enfadada de debò sinó que havia pres consciència que la necessitaven (i estimaven) i somrient li responia: 'gràaaaaacies!'.



TGNK

Quan jo era petit la despertava moltes vegades. Estar sol al llit, al meu dormitori no m’agradava. Aleshores m’inventava qualsevol excusa: que tenia set, gana o que em feia mal la panxa. O bé deia la veritat: que tenia por. Ella venia mig adormida i em tranquil·litzava, però no del tot, perquè, de fet el que volia, era que no es mogués del meu costat. Algun cop em portava al llit amb ella, però si el pare, que treballava de nit ja havia arribat, es despertava, s’enfadava amb ella i li deia que em consentia massa.
Una nit, però, vaig anar directament al costat del llit on dormia el pare, em va obrir els llençols perquè dormís al seu costat i em va acotxar amorosament. Em vaig arraulir al seu cos que desprenia una escalfor i una olor que mai he oblidat. És d’un dels moments més feliços que recordo. El pare era alegre, juganer i m’explicava històries fantàstiques. I sobretot quan m’abraçava amb força em donava seguretat i totes les ombres i els monstres que rondaven dins del meu cap fugien.
Els estius anaven de càmping. De dia fèiem excursions i abans d’anar a dormir jugàvem a cartes o a dominó i després miràvem les estrelles. Tot desprenia pau i confort. Dormíem els tres junts i jo no em despertava mai i si ho feia, entaforar entre els dos, em sentia segur.
Des de fa uns mesos tinc una filla i, potser ho ha heretat de mi, que es passa les nits despertant-se a cada moment.
Ara entenc a la mare. Sempre vaig mig adormit per tot arreu.

D’ENTRE LES OMBRES
Tancat en un espai romàtic i silenciós, tret d’algun cop de porta dels veïns, dormiteja mentre el sol escalfa els terrats o la pluja xopa carrers i places. Es considera un animal nocturn, de poques aspiracions i bon conformar.
Algun veí sospita de la seva presència. Ell es manté al marge de la resta d’humans que ni tan sols coneixen el seu aspecte. El del segon segona, porta amb porta, sospita però la agilitat que el caracteritza li permet entrar i sortir sense ser vist.
Avui la lluna escombrarà les ombres i haurà d’esmunyir-se pels racons més obscurs del carrer abans d’aconseguir una presa assequible. Sortosament se sap un expert en l’art de fer-se fonedís i camuflar-se en la més minsa foscor.
Amb quatre gambades, en el darrer repic de les campanes a mitjanit, fa cap al camí del riu bo i sentint com li rauca aquell ventre en pena. Fretura un bon tiberi. Executa els estiraments precisos, es frega el bigoti i s’arrauleix a l’arbre més proper. Els bars de la zona just abaixen les persianes i les possibles víctimes comencen a sortir amb ganes de gresca. Espera tenir-les més a prop per desplegar les seves arts conquistadores però en Ros, un esgarriacries, se li avança per la dreta i esvalota el ramat que escapa corrents d’una banda a l’altra del carrer. Una nit més es rates no aconsegueixen accedir als contenidors a vessar de matèria orgànica.
Marrameu! Miola enfadat amb aquell capsigrany. Les bestioles cada dia són més magres. La tàctica d’en Ros no és adequada però no hi ha manera de fer-li entendre. La seva espècie resulta massa impulsiva i depredadora. Si ell pogués fer-se’n el cabdill podrien cruspir-se les ratetes més grassones.
Aixeca el morro al cel. La caiguda d’un estel vaticina un final feliç. S’encamina al pis amb l’esperança de trobar-hi un parell o tres d’escapistes de la batuda fracassada i treure el ventre de pena.

Tanquem el període de presentació dels relats per al Repte 714.
He anat llegint tot el que heu penjat i la cosa està difícil!
Intente comentar apropant-me al nivellàs que hi ha per aquí, delibere amb totes les que em constitueixen i procure emetre veredicte per demà. Desitgeu-me sort!