Detall intervenció

RE: Per a Linkinpark

Intervenció de: Linkinpark | 28-01-2005


moltissimes gràcies, miquel, ja l'he llegit, estic emocionat!!!!!!!! gracies!!!!


Respostes

  • RE: Per a Linkinpark
    Linkinpark | 28/01/2005 a les 14:15

    moltissimes gràcies, miquel, ja l'he llegit, estic emocionat!!!!!!!! gracies!!!!
  • RE: Per a Linkinpark
    ambre | 03/07/2006 a les 18:27



    El vagó és buit.
    Haikus de via morta
    al tren de les sis.

    Literalment el món s'escombra.
    Borrosa, moguda:
    la realitat s' insereix
    com una segona oportunitat
    sobre el fons pixelat.

    És el sol? avui
    s'aixeca amb tèrbols raigs
    en blanc i negre.

    Tergiversades pel metacrilat
    les estones reflectides són de vidre,
    hi ha tristors de caps recolzats que s'encomanen
    i esquerdes en el paisatge esberlat
    per rajolins de pluja que fugen
    de la ratllada coherència dels cables tibants.

    Matí de pluja:
    trajecte de llàgrimes
    que s'eixuguen.

    Paisatges d'arena enfilant teranyines,
    teranyines de presses
    i presses que et lliguen
    aparentant imprescindibles.

    Darrera el vidre,
    el paisatge s'estira
    com traces fluides.

    Molt de tant en tant,
    recull el tram de vida
    d'una mirada abolida,
    un bocí de realitat inserida
    entre el tren i l'esquitx de món
    que colpeja s'emmarca,
    s'escombra i es llença
    per la finestra
    d'un rodalies.

    Cruixen compassats
    sobre camins de ferro
    malsons.

  • nova prova
    c | 25/12/2006 a les 11:04

    http://i24.photobucket.com/albums/c49/catpuig/furescomprimides.jpg
  • RE: Per a Linkinpark
    atram | 13/02/2007 a les 17:08

    Cop0
    al
    cos.0

    Pom1
    al
    Cony.1

    Com 0
    es
    fon?1

    Hom1
    pon 0
    la
    son0
    en
    un
    llong1
    ohm.1

    Som:1
    Lilith.

    • proporpro
      atram | 13/02/2007 a les 17:17

      Cop  0
      al
      cos.  0

      Pom  1
      al
      cony.  1

      Com  0
      es
      fon?  1

      Hom  1
      pon  0
      la
      son  0
      en
      un
      llong  1
      ohm.  1

      Som:  1
      Lilith.

      • RE: proporpro
        atram | 13/02/2007 a les 17:23

        Cop0
        al-
        cos.0

        Pom1
        al-
        Cony.1

        Com 0
        es-
        fon?1

        Hom1
        pon 0
        la-
        son0
        en-
        un-
        llong1
        ohm.1

        Som:1
        Lilith.x

  • prova
    uanra | 05/12/2008 a les 23:59

    M'agrada l'aeromodelisme (com al meu pare) i escriure contes (com al meu avi, en Joan Gausachs i Marí ).
    • Prova jere
      Jere Soler G | 06/10/2009 a les 22:18
      • RE: Prova jere
        Jere Soler G | 06/10/2009 a les 22:25
        • RE: RE: Prova jere
          Dolça Parvati | 16/11/2009 a les 21:49
          • RE: RE: RE: Prova jere
            Dolça Parvati | 16/02/2010 a les 19:10
            • RE: RE: RE: RE: Prova jere
              Xantalam | 07/04/2010 a les 21:51

              Quin airet! Quin oratge fresc de poesia; heu esventat paraules belles i fragants. Moltes felicitats, poetes.

              Tan sols heu de llegir pausadament cada un dels treballs presentats i escollir-ne dos. Podeu votar els participants en aquest repte i els autors de RC, fins demà dijous a les 22h.




              1. Aèria matèria

              Aèria llum i carn de dona etèria,
              On esguardes que la matèria esdevé
              Herald del desig i arbre al teu recer,
              A les portes d'una nova Hespèria?

              Cull el fruit del teu ventre, l'epicentre
              Del terratrèmol que em provoques
              Al cor, èmul del marbre, amb què evoques
              El Paradís, i convida-m'hi amb un breu Entra!

              Etèria carn de dona i llum aèria,
              I sé que la besada s'omple de saliva
              En contemplar la teva nuesa pura,

              I cremo i em deixo endur per la usura
              De voler entre els braços lassos la viva
              Floració amb què em reclama el teu ventre.



              2. Plany

              No canta l'ocell la melodia de la tarda
              en el clos premut que és la nostra abraçada,
              i el meu plany roent mulla les parets i murades
              en l'aire que es marceix tancat a dins la cambra.
              D'allà, no es veu el cel ni s'endevinen flaires
              airoses de lilàs ni de les flors boscanes,
              i hi ha una febre antiga de soledat amarga
              que res no pot desfer a cop de cap besada.
              I el riu que duu l'amor s'ofega a si mateix,
              perquè no troba el nord i esbarria les aigües
              i la dona que sóc s'esfondra amb el seu eix
              mentre que el sol es perd en contrades llunyanes.
              3. Al biaix del gris
              No t'acostis, l'esglai del temps
              em devora les entranyes i la fel;
              Silenci gairebé, només fullaraca
              en moviment al biaix del gris.
              Et guardo el bosc impertèrrita,
              sento l'aire i el fred que m'amaren
              el cos immòbil - presó i límit -
              Ningú no albira una amarga solitud
              escrita a la intempèrie de cap emoció,
              sensiblement humana, confegida
              amb llàgrimes soterrades en l'oblit.


              4. Hi ets mentre jo hi sóc

              Hi ets mentre jo hi sóc.
              Jo, dinàmic, en ma postura
              Amb fretura d'estaticisme.
              Tu, lumínica, en ta vinguda
              Sense fre, ni atura, vers el poetisme.

              Hi ets, Dona de pell de bronze,
              Ferrada en bastides,
              Esculpida a batzegades,
              Entre jous d'articulacions,
              Reblada de càlides emocions.

              Hi ets, quan tot d'una...
              De manera espontània,
              T'exaltes sense motiu,
              Prens un caire amorosit
              De suspicaç escala de grisos.

              Hi ets en l'aire que et sustenta
              I en les tangències del bosc,
              Noble poble arbrat,
              Que t'envolta inert.
              Hi ets entre les sines d'aquesta planícia.

              Hi ets, levitant i circumscrita,
              En la memòria abstreta
              Del meu pensament,
              Quan fores amiga gelosa
              I quan fores amant tendenciosa.

              Hi ets en ta postura comediant,
              En ta anatomia rutilant,
              En el sentir de tota la gràcia
              Que se'm fa pròpia
              En sentir-te propera i vital.

              Hi ets, però en sentir-te propera
              Es reblaneix el meu bronze
              I amb tu em fonc
              I amb tu esdevinc aire ferrat,
              Aferrat a la rosa dels vents.

              Hi ets, ara, en l'aire que respiro,
              Hi sóc, ara, en l'aire que respires,
              Hi ets mentre jo hi sóc,
              Tu, ferrada en ta postura vital,
              Jo, maldant per obeir les teves carícies.


              5. sense títol

              Omplim records de l'aire?
              D'un aire? Amb l'aire?

              Aire del nostre. Aquella menja
              que s'escapola entre aire i aire.

              Aire! Ample, doneu-me aire!

              Com home vell del foll amor;
              com pic ben flac de mon voler,
              aire a les veles, aire dels vents,
              a l'horitzó de tota mar;
              al sud, al nord; als llocs i viles.

              Aigua d'ullal
              que el temps cargola
              fins a la mar.

              Tot fent de l'aire una rosa transparent,
              un etern de pregàries, un desig compartit…

              Un desgavell d'aires!

              A mi, molt d'aire! Ample!
              Aire, tot aire! Doneu-me l'aire!


              6. Dansa

              Nua i lliure, per fi, a la natura,
              puc ballar la meva dansa i el meu ritme.
              Em revolcaré pel bosc, giraré el cos
              en mil i una contorsions impossibles
              que desfaran el nus que em lliga el cor
              i esvairan els anys de pors, d'angúnies,
              de tots els meus mals tan horribles,
              de fer la vida d'un altre, de negar-me,
              de pansir-me una mica cada dia.
              Ara que la natura, manyaga, m'acull,
              solcaré el seu aire sense parar, nua i lliure,
              flotant en moviment, bellugant-me tota jo
              fins desfer el nus del meu cor i més enllà,
              fins a guarir la meva cara trista.


              7. Ella, l'obra d'art

              Ella, l'obra d'art

              Tenia un desig,
              ser la seva obra.

              Per ell,
              seria
              dúctil argila,
              o metall roent,
              o fràgil cristall,
              o marbre resistent.

              Somiava
              ser aire,
              ser l'alè de l'artista,
              el seu panteix,
              el seu respir.

              Per ell,
              es transformaria,
              en matèria estàtica,
              en núvia de la nit,
              en la seva musa.

              I l'escultor creava.
              I a cada esclat
              d'eufòria creativa,
              ella creixia.
              A cada retoc de cisell,
              ella sentia.
              A cada frec de la llima,
              ella s'estremia.
              A cada cop de martell,
              ella acceptava
              submisa, mal·leable,
              el seu destí.

              Ella,
              estimava l'artista.
              Ell,
              adorava la seva obra.



              8. DOS TRENS

              El tren roig no s'atura. El seu estel
              deixa un buf càlid d'inspiració,
              un afany despert de recerca,
              un bram tossut de coratge
              que el mateix poeta inhala amb fervor.

              Horitzó enllà, el tren i ella se m'esmunyen
              repicant-me un efímer puny d'aire.
              Hi roman un hàlit sentit d'absència i solitud,
              la teva abraçada expropiada;
              el negre dolor del xerric de les vies.

              Més lent, arriba l'altre tren en direcció contrària;
              s'atura, el prenc. El mateix do de sempre :
              El mateix aire càlid de flama amiga,
              els mateixos silencis alenant derrotes de sucre,
              la mateixa paraula desmesurada i sensible ...

              El mateix tren farcit de metàfores
              que lliures i capritxoses, m'arrelen com heures.
              És el meu mateix tren respirant l'aire més pur,
              és l'airejós afany per amotinar-me amb ella :
              la POESIA; per sentir-me del tot VIU.


              9. Només l'aire ho sap

              Tinc el defecte d'odiar
              apassionadament,
              tinc el defecte d'estimar
              apassionadament.
              Tot en mi és una passió
              quan m'avorreixo.
              I m'enamoro i em desenamoro
              força vegades
              si surto a passejar,
              o camí de la feina,
              o si torno a casa.
              Si m'ho demanes, cauré.
              Si m'ho demanes, fingiré.
              Però no em facis cas
              perquè, al final,
              et mentiré.
              Heus ací: ja he tornat a caure
              i només l'aire ho sap.
              D'acord: vull escriure del viatge
              que fem quan caiem.
              Jo penso que hi ha un instant
              en que t'avances a la caiguda.
              Mentre converses amb l'amic,
              o esperes el metro,
              o perds el temps maleïnt un llepa…
              Si la caiguda és neta,
              no t'arrossegues
              o ho fas a una gran velocitat.
              No hi ha temps per a salms,
              ni per a una mà providencial.
              Les conseqüències poden ser greus
              i passen els anys i encara hi penses sovint.
              En canvi, si va lenta
              com un dia sense pa,
              potser la tristesa hi fa cabuda
              i la solitud, tota amarada d'ombres.
              Déu esdevé és una idea present
              i alhora vacil·lant,
              perquè Déu és una idea
              i vacil·lant per a tothom,
              però aleshores és llum,
              una llum més gran,
              però no crema.
              Sigui com vulgui, tot trascendeix.
              I el silenci és un bon aliat,
              però és només això:
              absències, records, passat, fantasia.
              Jo penso que cada dia caiem,
              cadascú a la seua manera.
              Jo, per posar-vos un exemple,
              tinc preferència pel costat esquerre
              (potser perquè escric amb la dreta).
              Sóc de naturalesa ensopegador:
              si ho faig d'esquena,
              m'adormo,
              i si ho faig de cara
              t'enamoro.
              Però només l'aire
              ho sap.


              10. Còmplice

              S'alça un cos de dona forta
              davant la immensa natura.
              Al lluny, va corrent, veloç,
              un desig de ser més lliure.
              Dins d'un bosc d'alè de vida,
              el fullam és l'únic còmplice
              del murmuri d'un ocell
              que ha omplert el cor de l'amiga.


              Fora de concurs

              Les raons de l'aire

              En el teu cos, subjecte sòlid,
              hi ha les raons de l'aire,
              d'allò que no es veu ni és matèria
              tàctil, perquè no oculti
              ni cobreixi ni amagui la llum
              del teu rostre, ni cap núvol
              pesant i invisible, ni cap mur
              subtil i dens es faci corpori.

              Admetem que en tu hi són totes
              les raons que la mateixa raó ignora;
              les tangibles i absents de veure,
              festa eterna dels sentits,
              tan llunyanes i distants al desordre
              opac i imperfecte.

              Admetem que res no s'interposa
              a l'avanç del moviment atzarós,
              a l'encontre de dos cossos volubles.
              Remous l'aire quan et desplaces
              ostensible i prest, sense mirar-me.
              Batega l'aire.
              Batega.
              Un batec, un buf palpable
              i fresc em besa furtiu els llavis.


              Salut i bon aire!

              Xantalam





            • RE: RE: RE: RE: Prova jere
              Xantalam | 07/04/2010 a les 21:53

              Quin airet! Quin oratge fresc de poesia; heu esventat paraules belles i fragants. Moltes felicitats, poetes.

              Tan sols heu de llegir pausadament cada un dels treballs presentats i escollir-ne dos. Podeu votar els participants en aquest repte i els autors de RC, fins demà dijous a les 22h.




              1. Aèria matèria

              Aèria llum i carn de dona etèria,
              On esguardes que la matèria esdevé
              Herald del desig i arbre al teu recer,
              A les portes d'una nova Hespèria?

              Cull el fruit del teu ventre, l'epicentre
              Del terratrèmol que em provoques
              Al cor, èmul del marbre, amb què evoques
              El Paradís, i convida-m'hi amb un breu Entra!

              Etèria carn de dona i llum aèria,
              I sé que la besada s'omple de saliva
              En contemplar la teva nuesa pura,

              I cremo i em deixo endur per la usura
              De voler entre els braços lassos la viva
              Floració amb què em reclama el teu ventre.



              2. Plany

              No canta l'ocell la melodia de la tarda
              en el clos premut que és la nostra abraçada,
              i el meu plany roent mulla les parets i murades
              en l'aire que es marceix tancat a dins la cambra.
              D'allà, no es veu el cel ni s'endevinen flaires
              airoses de lilàs ni de les flors boscanes,
              i hi ha una febre antiga de soledat amarga
              que res no pot desfer a cop de cap besada.
              I el riu que duu l'amor s'ofega a si mateix,
              perquè no troba el nord i esbarria les aigües
              i la dona que sóc s'esfondra amb el seu eix
              mentre que el sol es perd en contrades llunyanes.


              3. Al biaix del gris

              No t'acostis, l'esglai del temps
              em devora les entranyes i la fel;
              Silenci gairebé, només fullaraca
              en moviment al biaix del gris.
              Et guardo el bosc impertèrrita,
              sento l'aire i el fred que m'amaren
              el cos immòbil - presó i límit -
              Ningú no albira una amarga solitud
              escrita a la intempèrie de cap emoció,
              sensiblement humana, confegida
              amb llàgrimes soterrades en l'oblit.


              4. Hi ets mentre jo hi sóc

              Hi ets mentre jo hi sóc.
              Jo, dinàmic, en ma postura
              Amb fretura d'estaticisme.
              Tu, lumínica, en ta vinguda
              Sense fre, ni atura, vers el poetisme.

              Hi ets, Dona de pell de bronze,
              Ferrada en bastides,
              Esculpida a batzegades,
              Entre jous d'articulacions,
              Reblada de càlides emocions.

              Hi ets, quan tot d'una...
              De manera espontània,
              T'exaltes sense motiu,
              Prens un caire amorosit
              De suspicaç escala de grisos.

              Hi ets en l'aire que et sustenta
              I en les tangències del bosc,
              Noble poble arbrat,
              Que t'envolta inert.
              Hi ets entre les sines d'aquesta planícia.

              Hi ets, levitant i circumscrita,
              En la memòria abstreta
              Del meu pensament,
              Quan fores amiga gelosa
              I quan fores amant tendenciosa.

              Hi ets en ta postura comediant,
              En ta anatomia rutilant,
              En el sentir de tota la gràcia
              Que se'm fa pròpia
              En sentir-te propera i vital.

              Hi ets, però en sentir-te propera
              Es reblaneix el meu bronze
              I amb tu em fonc
              I amb tu esdevinc aire ferrat,
              Aferrat a la rosa dels vents.

              Hi ets, ara, en l'aire que respiro,
              Hi sóc, ara, en l'aire que respires,
              Hi ets mentre jo hi sóc,
              Tu, ferrada en ta postura vital,
              Jo, maldant per obeir les teves carícies.


              5. sense títol

              Omplim records de l'aire?
              D'un aire? Amb l'aire?

              Aire del nostre. Aquella menja
              que s'escapola entre aire i aire.

              Aire! Ample, doneu-me aire!

              Com home vell del foll amor;
              com pic ben flac de mon voler,
              aire a les veles, aire dels vents,
              a l'horitzó de tota mar;
              al sud, al nord; als llocs i viles.

              Aigua d'ullal
              que el temps cargola
              fins a la mar.

              Tot fent de l'aire una rosa transparent,
              un etern de pregàries, un desig compartit…

              Un desgavell d'aires!

              A mi, molt d'aire! Ample!
              Aire, tot aire! Doneu-me l'aire!


              6. Dansa

              Nua i lliure, per fi, a la natura,
              puc ballar la meva dansa i el meu ritme.
              Em revolcaré pel bosc, giraré el cos
              en mil i una contorsions impossibles
              que desfaran el nus que em lliga el cor
              i esvairan els anys de pors, d'angúnies,
              de tots els meus mals tan horribles,
              de fer la vida d'un altre, de negar-me,
              de pansir-me una mica cada dia.
              Ara que la natura, manyaga, m'acull,
              solcaré el seu aire sense parar, nua i lliure,
              flotant en moviment, bellugant-me tota jo
              fins desfer el nus del meu cor i més enllà,
              fins a guarir la meva cara trista.


              7. Ella, l'obra d'art

              Ella, l'obra d'art

              Tenia un desig,
              ser la seva obra.

              Per ell,
              seria
              dúctil argila,
              o metall roent,
              o fràgil cristall,
              o marbre resistent.

              Somiava
              ser aire,
              ser l'alè de l'artista,
              el seu panteix,
              el seu respir.

              Per ell,
              es transformaria,
              en matèria estàtica,
              en núvia de la nit,
              en la seva musa.

              I l'escultor creava.
              I a cada esclat
              d'eufòria creativa,
              ella creixia.
              A cada retoc de cisell,
              ella sentia.
              A cada frec de la llima,
              ella s'estremia.
              A cada cop de martell,
              ella acceptava
              submisa, mal·leable,
              el seu destí.

              Ella,
              estimava l'artista.
              Ell,
              adorava la seva obra.



              8. DOS TRENS

              El tren roig no s'atura. El seu estel
              deixa un buf càlid d'inspiració,
              un afany despert de recerca,
              un bram tossut de coratge
              que el mateix poeta inhala amb fervor.

              Horitzó enllà, el tren i ella se m'esmunyen
              repicant-me un efímer puny d'aire.
              Hi roman un hàlit sentit d'absència i solitud,
              la teva abraçada expropiada;
              el negre dolor del xerric de les vies.

              Més lent, arriba l'altre tren en direcció contrària;
              s'atura, el prenc. El mateix do de sempre :
              El mateix aire càlid de flama amiga,
              els mateixos silencis alenant derrotes de sucre,
              la mateixa paraula desmesurada i sensible ...

              El mateix tren farcit de metàfores
              que lliures i capritxoses, m'arrelen com heures.
              És el meu mateix tren respirant l'aire més pur,
              és l'airejós afany per amotinar-me amb ella :
              la POESIA; per sentir-me del tot VIU.


              9. Només l'aire ho sap

              Tinc el defecte d'odiar
              apassionadament,
              tinc el defecte d'estimar
              apassionadament.
              Tot en mi és una passió
              quan m'avorreixo.
              I m'enamoro i em desenamoro
              força vegades
              si surto a passejar,
              o camí de la feina,
              o si torno a casa.
              Si m'ho demanes, cauré.
              Si m'ho demanes, fingiré.
              Però no em facis cas
              perquè, al final,
              et mentiré.
              Heus ací: ja he tornat a caure
              i només l'aire ho sap.
              D'acord: vull escriure del viatge
              que fem quan caiem.
              Jo penso que hi ha un instant
              en que t'avances a la caiguda.
              Mentre converses amb l'amic,
              o esperes el metro,
              o perds el temps maleïnt un llepa…
              Si la caiguda és neta,
              no t'arrossegues
              o ho fas a una gran velocitat.
              No hi ha temps per a salms,
              ni per a una mà providencial.
              Les conseqüències poden ser greus
              i passen els anys i encara hi penses sovint.
              En canvi, si va lenta
              com un dia sense pa,
              potser la tristesa hi fa cabuda
              i la solitud, tota amarada d'ombres.
              Déu esdevé és una idea present
              i alhora vacil·lant,
              perquè Déu és una idea
              i vacil·lant per a tothom,
              però aleshores és llum,
              una llum més gran,
              però no crema.
              Sigui com vulgui, tot trascendeix.
              I el silenci és un bon aliat,
              però és només això:
              absències, records, passat, fantasia.
              Jo penso que cada dia caiem,
              cadascú a la seua manera.
              Jo, per posar-vos un exemple,
              tinc preferència pel costat esquerre
              (potser perquè escric amb la dreta).
              Sóc de naturalesa ensopegador:
              si ho faig d'esquena,
              m'adormo,
              i si ho faig de cara
              t'enamoro.
              Però només l'aire
              ho sap.


              10. Còmplice

              S'alça un cos de dona forta
              davant la immensa natura.
              Al lluny, va corrent, veloç,
              un desig de ser més lliure.
              Dins d'un bosc d'alè de vida,
              el fullam és l'únic còmplice
              del murmuri d'un ocell
              que ha omplert el cor de l'amiga.


              Fora de concurs

              Les raons de l'aire

              En el teu cos, subjecte sòlid,
              hi ha les raons de l'aire,
              d'allò que no es veu ni és matèria
              tàctil, perquè no oculti
              ni cobreixi ni amagui la llum
              del teu rostre, ni cap núvol
              pesant i invisible, ni cap mur
              subtil i dens es faci corpori.

              Admetem que en tu hi són totes
              les raons que la mateixa raó ignora;
              les tangibles i absents de veure,
              festa eterna dels sentits,
              tan llunyanes i distants al desordre
              opac i imperfecte.

              Admetem que res no s'interposa
              a l'avanç del moviment atzarós,
              a l'encontre de dos cossos volubles.
              Remous l'aire quan et desplaces
              ostensible i prest, sense mirar-me.
              Batega l'aire.
              Batega.
              Un batec, un buf palpable
              i fresc em besa furtiu els llavis.


              Salut i bon aire!

              Xantalam





  • prova
    ninona | 05/05/2013 a les 11:33

    Són les notes
    de llibertat, promeses
    en clau de sol.


    Fotgrafia de Francesco del Bravo


    Permeteu-me recordar totes les aportacions i els seus autors abans de fer el recompte de vots.




      01. Pèssima música pròpia (o Penitència) de deòmises  (0-2-0)
      [recordant Auschwitz, Dachau, Sachsenhausen, Neuengamme...]
      Diràs: la feina
      Em farà lliure, ovella
      Del jou esclava.
      L'hivern vindrà, i la música
      Dins teu serà silenci.


      02. Onírica música balsàmica (o Eòlica) de deòmises  (2-1-0)
      [A. G. C.]
      En l'esclavatge,
      Rememora la brisa,
      La veu dels somnis.


      03. Nuesa engabiada de Teresa  (0-0-3)
        Silenci de mort.
        Simfonia del dolor,
        batec enreixat.


      04. Auschwitz de brins  (4-1-0)
      Al cor de l'aire,
      tristos arpegis ploren
      la sang vessada


      05. Sons alliberats de magalo  (0-0-1)
        Els sons van dansant
        i enredats al filferro
        clamen llibertat.


      06. On és la llibertat? de rautortor  (0-0-2)
        Música i reixes
        no és fàcil que es compassin
        si no són lliures.


      07. Clau de dol de rautortor  (0-2-0)
        Filat macabre,
        quina música entonen
        les teves urpes?


      08. L'holocoaust de panxample  (0-0-0)
        Tancats, fil-ferrats.
        Esgarrifa pensar-hi;
        se'ns fa difícil.





    I després del recompte, per majoria i unanimitat, declaro guanyadora a brins amb el poema Auschwitz
    Al cor de l'aire,
    tristos arpegis ploren
    la sang vessada

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.