Cercador
Llista categories
Detall intervenció
RE: Per a Linkinpark
Intervenció de: Linkinpark | 28-01-2005
moltissimes gràcies, miquel, ja l'he llegit, estic emocionat!!!!!!!! gracies!!!!
Respostes
-
RE: Per a Linkinpark
Linkinpark | 28/01/2005 a les 14:15
moltissimes gràcies, miquel, ja l'he llegit, estic emocionat!!!!!!!! gracies!!!!
-
RE: Per a Linkinpark
ambre | 03/07/2006 a les 18:27
El vagó és buit.
Haikus de via morta
al tren de les sis.
Literalment el món s'escombra.
Borrosa, moguda:
la realitat s' insereix
com una segona oportunitat
sobre el fons pixelat.
És el sol? avui
s'aixeca amb tèrbols raigs
en blanc i negre.
Tergiversades pel metacrilat
les estones reflectides són de vidre,
hi ha tristors de caps recolzats que s'encomanen
i esquerdes en el paisatge esberlat
per rajolins de pluja que fugen
de la ratllada coherència dels cables tibants.
Matí de pluja:
trajecte de llàgrimes
que s'eixuguen.
Paisatges d'arena enfilant teranyines,
teranyines de presses
i presses que et lliguen
aparentant imprescindibles.
Darrera el vidre,
el paisatge s'estira
com traces fluides.
Molt de tant en tant,
recull el tram de vida
d'una mirada abolida,
un bocí de realitat inserida
entre el tren i l'esquitx de món
que colpeja s'emmarca,
s'escombra i es llença
per la finestra
d'un rodalies.
Cruixen compassats
sobre camins de ferro
malsons.
-
prova
sergi monserrat | 14/07/2006 a les 13:49 -
més proves
Yáiza | 13/12/2006 a les 00:30
-
prova
uanra | 05/12/2008 a les 23:59
M'agrada l'aeromodelisme (com al meu pare) i escriure contes (com al meu avi, en Joan Gausachs i Marí ).
-
Prova jere
Jere Soler G | 06/10/2009 a les 22:18
1.- : Aprenent a navegar.
2.- : Nedar
3.- : El llarg viatge
4.- : Arena
5.- : Perles d'Abdeslam
6.- : Renúncia
7.- : Habitació amb vistes
8.- : El navegant
9.- : Tartana
10.- : Ella i la mar
11.- : La realitat d'un somni
12.- : El Marc no mira el mar
13.- : A la seva pell
14.- : El capità brut
15.- : Saps, Arístides?
-
RE: Prova jere
Jere Soler G | 06/10/2009 a les 22:25
1.- : Aprenent a navegar.
2.- : Nedar
3.- : El llarg viatge
4.- : Arena
5.- : Perles d'Abdeslam
6.- : Renúncia
7.- : Habitació amb vistes
8.- : El navegant
9.- : Tartana
10.- : Ella i la mar
11.- : La realitat d'un somni
12.- : El Marc no mira el mar
13.- : A la seva pell
14.- : El capità brut
15.- : Saps, Arístides?
16.- : Boja? Bojos!
-
RE: RE: Prova jere
Dolça Parvati | 16/11/2009 a les 21:49 -
RE: RE: RE: Prova jere
Dolça Parvati | 16/02/2010 a les 19:10 -
RE: RE: RE: RE: Prova jere
Xantalam | 07/04/2010 a les 21:51
Quin airet! Quin oratge fresc de poesia; heu esventat paraules belles i fragants. Moltes felicitats, poetes.
Tan sols heu de llegir pausadament cada un dels treballs presentats i escollir-ne dos. Podeu votar els participants en aquest repte i els autors de RC, fins demà dijous a les 22h.
1. Aèria matèria
Aèria llum i carn de dona etèria,
On esguardes que la matèria esdevé
Herald del desig i arbre al teu recer,
A les portes d'una nova Hespèria?
Cull el fruit del teu ventre, l'epicentre
Del terratrèmol que em provoques
Al cor, èmul del marbre, amb què evoques
El Paradís, i convida-m'hi amb un breu Entra!
Etèria carn de dona i llum aèria,
I sé que la besada s'omple de saliva
En contemplar la teva nuesa pura,
I cremo i em deixo endur per la usura
De voler entre els braços lassos la viva
Floració amb què em reclama el teu ventre.
2. Plany
No canta l'ocell la melodia de la tarda
en el clos premut que és la nostra abraçada,
i el meu plany roent mulla les parets i murades
en l'aire que es marceix tancat a dins la cambra.
D'allà, no es veu el cel ni s'endevinen flaires
airoses de lilàs ni de les flors boscanes,
i hi ha una febre antiga de soledat amarga
que res no pot desfer a cop de cap besada.
I el riu que duu l'amor s'ofega a si mateix,
perquè no troba el nord i esbarria les aigües
i la dona que sóc s'esfondra amb el seu eix
mentre que el sol es perd en contrades llunyanes.
3. Al biaix del gris
No t'acostis, l'esglai del temps
em devora les entranyes i la fel;
Silenci gairebé, només fullaraca
en moviment al biaix del gris.
Et guardo el bosc impertèrrita,
sento l'aire i el fred que m'amaren
el cos immòbil - presó i límit -
Ningú no albira una amarga solitud
escrita a la intempèrie de cap emoció,
sensiblement humana, confegida
amb llàgrimes soterrades en l'oblit.
4. Hi ets mentre jo hi sóc
Hi ets mentre jo hi sóc.
Jo, dinàmic, en ma postura
Amb fretura d'estaticisme.
Tu, lumínica, en ta vinguda
Sense fre, ni atura, vers el poetisme.
Hi ets, Dona de pell de bronze,
Ferrada en bastides,
Esculpida a batzegades,
Entre jous d'articulacions,
Reblada de càlides emocions.
Hi ets, quan tot d'una...
De manera espontània,
T'exaltes sense motiu,
Prens un caire amorosit
De suspicaç escala de grisos.
Hi ets en l'aire que et sustenta
I en les tangències del bosc,
Noble poble arbrat,
Que t'envolta inert.
Hi ets entre les sines d'aquesta planícia.
Hi ets, levitant i circumscrita,
En la memòria abstreta
Del meu pensament,
Quan fores amiga gelosa
I quan fores amant tendenciosa.
Hi ets en ta postura comediant,
En ta anatomia rutilant,
En el sentir de tota la gràcia
Que se'm fa pròpia
En sentir-te propera i vital.
Hi ets, però en sentir-te propera
Es reblaneix el meu bronze
I amb tu em fonc
I amb tu esdevinc aire ferrat,
Aferrat a la rosa dels vents.
Hi ets, ara, en l'aire que respiro,
Hi sóc, ara, en l'aire que respires,
Hi ets mentre jo hi sóc,
Tu, ferrada en ta postura vital,
Jo, maldant per obeir les teves carícies.
5. sense títol
Omplim records de l'aire?
D'un aire? Amb l'aire?
Aire del nostre. Aquella menja
que s'escapola entre aire i aire.
Aire! Ample, doneu-me aire!
Com home vell del foll amor;
com pic ben flac de mon voler,
aire a les veles, aire dels vents,
a l'horitzó de tota mar;
al sud, al nord; als llocs i viles.
Aigua d'ullal
que el temps cargola
fins a la mar.
Tot fent de l'aire una rosa transparent,
un etern de pregàries, un desig compartit
Un desgavell d'aires!
A mi, molt d'aire! Ample!
Aire, tot aire! Doneu-me l'aire!
6. Dansa
Nua i lliure, per fi, a la natura,
puc ballar la meva dansa i el meu ritme.
Em revolcaré pel bosc, giraré el cos
en mil i una contorsions impossibles
que desfaran el nus que em lliga el cor
i esvairan els anys de pors, d'angúnies,
de tots els meus mals tan horribles,
de fer la vida d'un altre, de negar-me,
de pansir-me una mica cada dia.
Ara que la natura, manyaga, m'acull,
solcaré el seu aire sense parar, nua i lliure,
flotant en moviment, bellugant-me tota jo
fins desfer el nus del meu cor i més enllà,
fins a guarir la meva cara trista.
7. Ella, l'obra d'art
Ella, l'obra d'art
Tenia un desig,
ser la seva obra.
Per ell,
seria
dúctil argila,
o metall roent,
o fràgil cristall,
o marbre resistent.
Somiava
ser aire,
ser l'alè de l'artista,
el seu panteix,
el seu respir.
Per ell,
es transformaria,
en matèria estàtica,
en núvia de la nit,
en la seva musa.
I l'escultor creava.
I a cada esclat
d'eufòria creativa,
ella creixia.
A cada retoc de cisell,
ella sentia.
A cada frec de la llima,
ella s'estremia.
A cada cop de martell,
ella acceptava
submisa, mal·leable,
el seu destí.
Ella,
estimava l'artista.
Ell,
adorava la seva obra.
8. DOS TRENS
El tren roig no s'atura. El seu estel
deixa un buf càlid d'inspiració,
un afany despert de recerca,
un bram tossut de coratge
que el mateix poeta inhala amb fervor.
Horitzó enllà, el tren i ella se m'esmunyen
repicant-me un efímer puny d'aire.
Hi roman un hàlit sentit d'absència i solitud,
la teva abraçada expropiada;
el negre dolor del xerric de les vies.
Més lent, arriba l'altre tren en direcció contrària;
s'atura, el prenc. El mateix do de sempre :
El mateix aire càlid de flama amiga,
els mateixos silencis alenant derrotes de sucre,
la mateixa paraula desmesurada i sensible ...
El mateix tren farcit de metàfores
que lliures i capritxoses, m'arrelen com heures.
És el meu mateix tren respirant l'aire més pur,
és l'airejós afany per amotinar-me amb ella :
la POESIA; per sentir-me del tot VIU.
9. Només l'aire ho sap
Tinc el defecte d'odiar
apassionadament,
tinc el defecte d'estimar
apassionadament.
Tot en mi és una passió
quan m'avorreixo.
I m'enamoro i em desenamoro
força vegades
si surto a passejar,
o camí de la feina,
o si torno a casa.
Si m'ho demanes, cauré.
Si m'ho demanes, fingiré.
Però no em facis cas
perquè, al final,
et mentiré.
Heus ací: ja he tornat a caure
i només l'aire ho sap.
D'acord: vull escriure del viatge
que fem quan caiem.
Jo penso que hi ha un instant
en que t'avances a la caiguda.
Mentre converses amb l'amic,
o esperes el metro,
o perds el temps maleïnt un llepa
Si la caiguda és neta,
no t'arrossegues
o ho fas a una gran velocitat.
No hi ha temps per a salms,
ni per a una mà providencial.
Les conseqüències poden ser greus
i passen els anys i encara hi penses sovint.
En canvi, si va lenta
com un dia sense pa,
potser la tristesa hi fa cabuda
i la solitud, tota amarada d'ombres.
Déu esdevé és una idea present
i alhora vacil·lant,
perquè Déu és una idea
i vacil·lant per a tothom,
però aleshores és llum,
una llum més gran,
però no crema.
Sigui com vulgui, tot trascendeix.
I el silenci és un bon aliat,
però és només això:
absències, records, passat, fantasia.
Jo penso que cada dia caiem,
cadascú a la seua manera.
Jo, per posar-vos un exemple,
tinc preferència pel costat esquerre
(potser perquè escric amb la dreta).
Sóc de naturalesa ensopegador:
si ho faig d'esquena,
m'adormo,
i si ho faig de cara
t'enamoro.
Però només l'aire
ho sap.
10. Còmplice
S'alça un cos de dona forta
davant la immensa natura.
Al lluny, va corrent, veloç,
un desig de ser més lliure.
Dins d'un bosc d'alè de vida,
el fullam és l'únic còmplice
del murmuri d'un ocell
que ha omplert el cor de l'amiga.
Fora de concurs
Les raons de l'aire
En el teu cos, subjecte sòlid,
hi ha les raons de l'aire,
d'allò que no es veu ni és matèria
tàctil, perquè no oculti
ni cobreixi ni amagui la llum
del teu rostre, ni cap núvol
pesant i invisible, ni cap mur
subtil i dens es faci corpori.
Admetem que en tu hi són totes
les raons que la mateixa raó ignora;
les tangibles i absents de veure,
festa eterna dels sentits,
tan llunyanes i distants al desordre
opac i imperfecte.
Admetem que res no s'interposa
a l'avanç del moviment atzarós,
a l'encontre de dos cossos volubles.
Remous l'aire quan et desplaces
ostensible i prest, sense mirar-me.
Batega l'aire.
Batega.
Un batec, un buf palpable
i fresc em besa furtiu els llavis.
Salut i bon aire!
Xantalam
-
RE: RE: RE: RE: Prova jere
Xantalam | 07/04/2010 a les 21:53
Quin airet! Quin oratge fresc de poesia; heu esventat paraules belles i fragants. Moltes felicitats, poetes.
Tan sols heu de llegir pausadament cada un dels treballs presentats i escollir-ne dos. Podeu votar els participants en aquest repte i els autors de RC, fins demà dijous a les 22h.
1. Aèria matèria
Aèria llum i carn de dona etèria,
On esguardes que la matèria esdevé
Herald del desig i arbre al teu recer,
A les portes d'una nova Hespèria?
Cull el fruit del teu ventre, l'epicentre
Del terratrèmol que em provoques
Al cor, èmul del marbre, amb què evoques
El Paradís, i convida-m'hi amb un breu Entra!
Etèria carn de dona i llum aèria,
I sé que la besada s'omple de saliva
En contemplar la teva nuesa pura,
I cremo i em deixo endur per la usura
De voler entre els braços lassos la viva
Floració amb què em reclama el teu ventre.
2. Plany
No canta l'ocell la melodia de la tarda
en el clos premut que és la nostra abraçada,
i el meu plany roent mulla les parets i murades
en l'aire que es marceix tancat a dins la cambra.
D'allà, no es veu el cel ni s'endevinen flaires
airoses de lilàs ni de les flors boscanes,
i hi ha una febre antiga de soledat amarga
que res no pot desfer a cop de cap besada.
I el riu que duu l'amor s'ofega a si mateix,
perquè no troba el nord i esbarria les aigües
i la dona que sóc s'esfondra amb el seu eix
mentre que el sol es perd en contrades llunyanes.
3. Al biaix del gris
No t'acostis, l'esglai del temps
em devora les entranyes i la fel;
Silenci gairebé, només fullaraca
en moviment al biaix del gris.
Et guardo el bosc impertèrrita,
sento l'aire i el fred que m'amaren
el cos immòbil - presó i límit -
Ningú no albira una amarga solitud
escrita a la intempèrie de cap emoció,
sensiblement humana, confegida
amb llàgrimes soterrades en l'oblit.
4. Hi ets mentre jo hi sóc
Hi ets mentre jo hi sóc.
Jo, dinàmic, en ma postura
Amb fretura d'estaticisme.
Tu, lumínica, en ta vinguda
Sense fre, ni atura, vers el poetisme.
Hi ets, Dona de pell de bronze,
Ferrada en bastides,
Esculpida a batzegades,
Entre jous d'articulacions,
Reblada de càlides emocions.
Hi ets, quan tot d'una...
De manera espontània,
T'exaltes sense motiu,
Prens un caire amorosit
De suspicaç escala de grisos.
Hi ets en l'aire que et sustenta
I en les tangències del bosc,
Noble poble arbrat,
Que t'envolta inert.
Hi ets entre les sines d'aquesta planícia.
Hi ets, levitant i circumscrita,
En la memòria abstreta
Del meu pensament,
Quan fores amiga gelosa
I quan fores amant tendenciosa.
Hi ets en ta postura comediant,
En ta anatomia rutilant,
En el sentir de tota la gràcia
Que se'm fa pròpia
En sentir-te propera i vital.
Hi ets, però en sentir-te propera
Es reblaneix el meu bronze
I amb tu em fonc
I amb tu esdevinc aire ferrat,
Aferrat a la rosa dels vents.
Hi ets, ara, en l'aire que respiro,
Hi sóc, ara, en l'aire que respires,
Hi ets mentre jo hi sóc,
Tu, ferrada en ta postura vital,
Jo, maldant per obeir les teves carícies.
5. sense títol
Omplim records de l'aire?
D'un aire? Amb l'aire?
Aire del nostre. Aquella menja
que s'escapola entre aire i aire.
Aire! Ample, doneu-me aire!
Com home vell del foll amor;
com pic ben flac de mon voler,
aire a les veles, aire dels vents,
a l'horitzó de tota mar;
al sud, al nord; als llocs i viles.
Aigua d'ullal
que el temps cargola
fins a la mar.
Tot fent de l'aire una rosa transparent,
un etern de pregàries, un desig compartit
Un desgavell d'aires!
A mi, molt d'aire! Ample!
Aire, tot aire! Doneu-me l'aire!
6. Dansa
Nua i lliure, per fi, a la natura,
puc ballar la meva dansa i el meu ritme.
Em revolcaré pel bosc, giraré el cos
en mil i una contorsions impossibles
que desfaran el nus que em lliga el cor
i esvairan els anys de pors, d'angúnies,
de tots els meus mals tan horribles,
de fer la vida d'un altre, de negar-me,
de pansir-me una mica cada dia.
Ara que la natura, manyaga, m'acull,
solcaré el seu aire sense parar, nua i lliure,
flotant en moviment, bellugant-me tota jo
fins desfer el nus del meu cor i més enllà,
fins a guarir la meva cara trista.
7. Ella, l'obra d'art
Ella, l'obra d'art
Tenia un desig,
ser la seva obra.
Per ell,
seria
dúctil argila,
o metall roent,
o fràgil cristall,
o marbre resistent.
Somiava
ser aire,
ser l'alè de l'artista,
el seu panteix,
el seu respir.
Per ell,
es transformaria,
en matèria estàtica,
en núvia de la nit,
en la seva musa.
I l'escultor creava.
I a cada esclat
d'eufòria creativa,
ella creixia.
A cada retoc de cisell,
ella sentia.
A cada frec de la llima,
ella s'estremia.
A cada cop de martell,
ella acceptava
submisa, mal·leable,
el seu destí.
Ella,
estimava l'artista.
Ell,
adorava la seva obra.
8. DOS TRENS
El tren roig no s'atura. El seu estel
deixa un buf càlid d'inspiració,
un afany despert de recerca,
un bram tossut de coratge
que el mateix poeta inhala amb fervor.
Horitzó enllà, el tren i ella se m'esmunyen
repicant-me un efímer puny d'aire.
Hi roman un hàlit sentit d'absència i solitud,
la teva abraçada expropiada;
el negre dolor del xerric de les vies.
Més lent, arriba l'altre tren en direcció contrària;
s'atura, el prenc. El mateix do de sempre :
El mateix aire càlid de flama amiga,
els mateixos silencis alenant derrotes de sucre,
la mateixa paraula desmesurada i sensible ...
El mateix tren farcit de metàfores
que lliures i capritxoses, m'arrelen com heures.
És el meu mateix tren respirant l'aire més pur,
és l'airejós afany per amotinar-me amb ella :
la POESIA; per sentir-me del tot VIU.
9. Només l'aire ho sap
Tinc el defecte d'odiar
apassionadament,
tinc el defecte d'estimar
apassionadament.
Tot en mi és una passió
quan m'avorreixo.
I m'enamoro i em desenamoro
força vegades
si surto a passejar,
o camí de la feina,
o si torno a casa.
Si m'ho demanes, cauré.
Si m'ho demanes, fingiré.
Però no em facis cas
perquè, al final,
et mentiré.
Heus ací: ja he tornat a caure
i només l'aire ho sap.
D'acord: vull escriure del viatge
que fem quan caiem.
Jo penso que hi ha un instant
en que t'avances a la caiguda.
Mentre converses amb l'amic,
o esperes el metro,
o perds el temps maleïnt un llepa
Si la caiguda és neta,
no t'arrossegues
o ho fas a una gran velocitat.
No hi ha temps per a salms,
ni per a una mà providencial.
Les conseqüències poden ser greus
i passen els anys i encara hi penses sovint.
En canvi, si va lenta
com un dia sense pa,
potser la tristesa hi fa cabuda
i la solitud, tota amarada d'ombres.
Déu esdevé és una idea present
i alhora vacil·lant,
perquè Déu és una idea
i vacil·lant per a tothom,
però aleshores és llum,
una llum més gran,
però no crema.
Sigui com vulgui, tot trascendeix.
I el silenci és un bon aliat,
però és només això:
absències, records, passat, fantasia.
Jo penso que cada dia caiem,
cadascú a la seua manera.
Jo, per posar-vos un exemple,
tinc preferència pel costat esquerre
(potser perquè escric amb la dreta).
Sóc de naturalesa ensopegador:
si ho faig d'esquena,
m'adormo,
i si ho faig de cara
t'enamoro.
Però només l'aire
ho sap.
10. Còmplice
S'alça un cos de dona forta
davant la immensa natura.
Al lluny, va corrent, veloç,
un desig de ser més lliure.
Dins d'un bosc d'alè de vida,
el fullam és l'únic còmplice
del murmuri d'un ocell
que ha omplert el cor de l'amiga.
Fora de concurs
Les raons de l'aire
En el teu cos, subjecte sòlid,
hi ha les raons de l'aire,
d'allò que no es veu ni és matèria
tàctil, perquè no oculti
ni cobreixi ni amagui la llum
del teu rostre, ni cap núvol
pesant i invisible, ni cap mur
subtil i dens es faci corpori.
Admetem que en tu hi són totes
les raons que la mateixa raó ignora;
les tangibles i absents de veure,
festa eterna dels sentits,
tan llunyanes i distants al desordre
opac i imperfecte.
Admetem que res no s'interposa
a l'avanç del moviment atzarós,
a l'encontre de dos cossos volubles.
Remous l'aire quan et desplaces
ostensible i prest, sense mirar-me.
Batega l'aire.
Batega.
Un batec, un buf palpable
i fresc em besa furtiu els llavis.
Salut i bon aire!
Xantalam
-
prova
ninona | 05/05/2013 a les 11:33
Són les notes
de llibertat, promeses
en clau de sol.
Fotgrafia de Francesco del Bravo
Permeteu-me recordar totes les aportacions i els seus autors abans de fer el recompte de vots.
01. Pèssima música pròpia (o Penitència) de deòmises (0-2-0)
[recordant Auschwitz, Dachau, Sachsenhausen, Neuengamme...]
Diràs: la feina
Em farà lliure, ovella
Del jou esclava.
L'hivern vindrà, i la música
Dins teu serà silenci.
02. Onírica música balsàmica (o Eòlica) de deòmises (2-1-0)
[A. G. C.]
En l'esclavatge,
Rememora la brisa,
La veu dels somnis.
03. Nuesa engabiada de Teresa (0-0-3)
- Silenci de mort.
Simfonia del dolor,
batec enreixat.
04. Auschwitz de brins (4-1-0)
Al cor de l'aire,
tristos arpegis ploren
la sang vessada
05. Sons alliberats de magalo (0-0-1)
- Els sons van dansant
i enredats al filferro
clamen llibertat.
06. On és la llibertat? de rautortor (0-0-2)
- Música i reixes
no és fàcil que es compassin
si no són lliures.
07. Clau de dol de rautortor (0-2-0)
- Filat macabre,
quina música entonen
les teves urpes?
08. L'holocoaust de panxample (0-0-0)
- Tancats, fil-ferrats.
Esgarrifa pensar-hi;
se'ns fa difícil.
I després del recompte, per majoria i unanimitat, declaro guanyadora a brins amb el poema Auschwitz
Al cor de l'aire,
tristos arpegis ploren
la sang vessada
-
RE: Per a Linkinpark
ninona | 12/12/2016 a les 08:45
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- El goig d'estrenar (10 comentaris)
- Preguntes amb resposta (8 comentaris)
- AIGUA I VIDA (25 comentaris)
- Comiat (4 comentaris)
- Espectacular (2 comentaris)
- JA HO SABÍEM (3 comentaris)
- ANNA X (2 comentaris)
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts] (4 comentaris)
- Haikus de primavera (4 comentaris)
- Begin to begin (1 comentaris)
Nous més llegits
- Protocol Omega (1198 lectures)
- RETORN AL NO RES (766 lectures)
- POST MORTEM (622 lectures)
- MÓN DE GATS (404 lectures)
- Optar (298 lectures)
- EN EL CENTRE DEL MEU COR (272 lectures)
- QUÈ FAS...? (244 lectures)
- Un nou preludi (215 lectures)
- Revisió (a cal metge) (209 lectures)
- ESPERANT UN AMIC PER A MI (208 lectures)
Nous més comentats
- QUÈ FAS...? (15 comentaris)
- Revisió (a cal metge) (10 comentaris)
- ESPERANT UN AMIC PER A MI (9 comentaris)
- EN EL CENTRE DEL MEU COR (9 comentaris)
- Preguntes amb resposta (8 comentaris)
- Com llàgrimes en la pluja (6 comentaris)
- Optar (6 comentaris)
- Intel·ligència emocional (5 comentaris)
- Veritats inqüestionables (5 comentaris)
- Protocol Omega (4 comentaris)
Nous més votats
- QUÈ FAS...? (Agrada a 6 relataires)
- El mimetisme de l’ontogènesi (Agrada a 5 relataires)
- RETORN AL NO RES (Agrada a 4 relataires)
- ESPERANT UN AMIC PER A MI (Agrada a 3 relataires)
- Protocol Omega (Agrada a 3 relataires)
- Veritats inqüestionables (Agrada a 3 relataires)
- El domini (Agrada a 3 relataires)
- Comiat (Agrada a 3 relataires)
- POST MORTEM (Agrada a 2 relataires)
- MÓN DE GATS (Agrada a 2 relataires)