Llavis de rosa

La mirada de la rosa


Por, la de tot pensament,
els teus ulls com a senyera,
rosa groga, el meu estel
resplendent de primavera.


Aigua que busca una set,
que no es troba a la hidrosfera,
mirada que em deixa quiet,
nits d'abril: somnis i espera.

Amagant-se els llavis per no dir res
Res és mes bonic que el premiat silenci
Silenci per sentir el batec de l'instant
Instant de calma i respir natural

Natural per que el desprèn la rosa
Rosa airosa de pètals daurats
Daurats i intensos com raigs de sol
Sol madur que il·lumina els teus ulls

Ulls de nena de tendre mirada
Mirada ancorada en ninetes de vidre
Vidre feble,com fràgil la rosa
Rosa que gronxa la mirada amagant-se


Joan.

I

La rosa sembla
la creació perfecta,
els ulls la miren,


II

però no sempre
la perfecció dels pètals
és advertida,


III

doncs la contemplen
i, depèn de l'essència,
l'esguard canvia.


IV

Hi ha ulls de pedra,
hi ha ulls de foc i d'aire,
hi ha ulls de vidre...


V

Hi ha ulls com d'aigua
que fan que una mirada
semble divina.


VI

I així la rosa,
romandrà ja per sempre
símbol de Vida!


***


FRANCESC

Dins la fosca estança
només percebo dos fars de llum
que m'observen esbatanats
creient-se a recer rere la blanca rosa.

Amagada rere la rosa
uns ulls blaus de profunditats marines
intenten llegir-me el pensament
avaluant amb inquietud les meves intencions.

Tement les meves intencions
s'obren més i més
i una mirada penetrant i profunda
deixa anar espurnes aquoses.

Espurnes que se'm claven com llances
esperant la teva reacció
em sento nu davant la teva mirada
intimidat per les teves preguntes sobre el meu sentir.

Un sentir noble que et vol transmetre serenitat
m'ofèn el teu dubte
que m'envia fletxes de por
mentre glateixo per veure't tota

Deixem veure't nina
calma els teus neguits
aprèn a llegir en els meus ulls foscos
i mai més dubtaràs del meu amor.

La mirada i la rosa.

Llambrec taumatúrgic
darrera rosa vera desenfocada,
embaladit
en l'infinit,
en l'horitzó quirúrgic
d'un insospitat crit.
Mirada
perduda en amerístic
indiferent i apàtic;
místic
reflex simpàtic
de jovenívola fada,
en un mon artístic
inspirador cromàtic
d'uns versos de matinada

Cada cop que surto al passadís
uns ulls vius i penetrants m'observen
simulant ser una figura immòbil
creient que no et veig
escrutes dins la meva ànima.

Ulls de boira clara
temorosos de ser descoberts
no sabent amagar la innocència
captiva del teu desig.

Deixem nedar dins la teva mirada
envaeix el meu cos de tu
hipnotitzem-nos mútuament
deixant sortir la passió que duem dins.

Estimat d.

Ja t'he explicat les raons per als que no puc participar en aquest rpv però de totes maneres vull deixar la meva aportació. Espero de tot cor que la disfruteu.



"Es perd la mirada en la rosa,
essència de la bellesa pura,
ànima marcida per l'enyor
de qui amb les paraules més dolces
va dir adéu deixant com únic rastre
els pètals de la flor
que no puc apartar dels meus ulls,
del meu cor, del meu pensament.
Perfum que es barreja amb el sabor
de la meva copa de licor,
la que intenta esborrar per uns instants
la intensitat dels moments, dels records,
dels sentiments encara vius
tot i el dolor. les ferides, l'absència..."

i

Òrbita radial,
llavor que s'arrossega,
record que ja no hi és,
forma aturada
endormiscada sota un pètal
fet amb fang i carbó.

Germines al meu pit.
La nit es trenca,
nina de l'albada.

ii

Una espiga solitària
pinta amb carbonet el vent,
el gust de la teva anatomia,
epicentre de passió.
Trobo una mirada,
gotes de rosada al coll:
espanta les pors,
galtes porpres pel fred...

Al badiu de ca la iaia
hi ha un roser
carregat de roses blanques.
Quan és el temps de les flors
me les miro embadalida.
Són obertes, ufanoses,
tiges tortes i punxants.

Al badiu de ca la iaia
hi va el papa per Sant Jordi
i n'agafa les millors:
per la mama i per a mi.

Al badiu de ca la iaia
les oloro i me les miro.
jo m'hi apropo, però vigilo!
perquè aquestes, tan boniques,
sí que punxen... que no ho saps?

Rosa perpètua,
en el paper reneixes
per ser infinita.
El teu somni em desvetlla
donant-me la innocència.

Rosa infinita,
m'has lligat a la màgia
de les paraules
amb el jove encanteri
de saber-te llunyana.

Rosa perpètua,
en el delit de veure't
viuré la vida:
dels teus versos recullo
la sang dels pàl·lids pètals
ofrenats a la brisa
i al paper del silenci,
rosa infinita.

Rosa perpètua,
en el paper reneixes
per ser infinita.
El teu somni em desvetlla
donant-me la innocència.

Rosa infinita,
m'has lligat a la màgia
de les paraules
amb el jove encanteri
de saber-te llunyana.

Rosa perpètua,
en el delit de veure't
viuré la vida:
dels teus versos recullo
la sang dels pàl·lids pètals
ofrenats a la brisa
i al paper del silenci,
rosa infinita.

L'esperança és al fons dels teus ulls
I saps com arribar a abastar
L'aire que t'envolta amb carícies
Que amanyaguen l'ànima de l'aigua.

I encara no t'he escoltat la veu
Però en somnis em visites per a gaudir
Amb la pèrdua de serenor que provoques
En sentir propera la teva presència.

L'esperança és rosa que desfulles i mires,
I en cada pètal queda l'essència
Del teu esguard, el meu desig per escoltar-te.


d.

Tens tot l'esguard net,
i clar, ens acala;
no tens por de res
i ets llum de rosada.

Tots allò infinit
tens a la mirada,
noia de la rosa
generosa i blanca.

Blau de cel intens
i pau regalada:
en tu resplendeix
el millor de l'ànima.

Rosa dels vents, moro pel teu perfum,
pels teus pètals de subtilesa amarga,
aquesta subtilesa que m'allarga,
en va, el naufragi cap al teu rumb.

Caic presoner en el teu esguard, la farga
on es forgen els meus somnis de fum,
i seré flum per a la teva llum
contra l'obscuritat que m'embarga.

Els teus llavis constel·len el futur
en un món que conspira i admira
l'aurora salvadora del teu furt.

El meu cansat cor de satèl·lit gira
al voltant de l'embruix del teu conjur
i s'abrasa en el teu bes de pira.

L'eternitat sembla un espai tan curt
si ets tafur del meu cos amb dits de brisa
quan el cel del dol per tu s'allisa,
quan la tristor em mostra el seu mur obscur,

i el plor és l'embalum que es consum
en la quietud del món, que no avisa.
Rosa dels vents, moro pel teu perfum.

Si tinc l'absència del teu somriure blanc,
oblidaré el món de les paraules
fins que el sol dibuixi
l'horitzó en els teus ulls clars.

Torno, carregada d'esperança, a la lluita
pels teus llavis de rosa badats.

Fa molt de temps, quan jo era un nen rondinaire,
vas venir un matí fresc, i em vas donar un nou aire,
em vas donar sàvies paraules, el teu flaire
i un regal que sempre em bressola:
la teva mirada de rosa.

Encara ara quan és, com avui, un dia trist,
quan s'escapa l'esperança i és mon cor tan encongit
que, per no aixecar-me mai més, vull jeure al llit,
hi ha quelcom que m'acarona:
la teva mirada de rosa.

Se n'ha anat sense dir res, m'ha deixat sol
amb la pell freda, les mans buides i un udol
que se'm menja un nus a la gola, i un mar de plor.
Tan sols un record em consola:
la teva mirada de rosa.

El meu delit s'ha fos, la nit m'ofega
i mon cor és tot dolor en la seva absència.
He perdut l'anhel de viure, no essent-hi ella,
però hi ha un record que em reviscola:
la teva mirada de rosa.

Ja fa molt de temps que ens vam creuar,
estius, tardors, hiverns i primaveres, ja som grans
i fa un grapat de llunes, ben segur, que em vas oblidar.
Però a mi em resta la memòria més valuosa:
la teva mirada de rosa.

Del pistil del teu cor
nasqueren aquests ulls negres,
foscos però nítids,
valents d'honor,
sorgiren com estams
de la flor més bella.
Curiositat pel gran món
que s'obre a l'altra banda,
mirada oblíqua sense son,
flaire de vida rere una rosa blanca.

angie

Moriran les roses,

llanguiran esmorteïdes

en l'ofrena dels teus ulls,


perduts en el capvespre

de tantes nits gastades

pel miratge hipnòtic

d'allò que no ens pertany.


Somni de les hores,

silencis que ens eixorden

amb aquell bram de

impotència continguda.


Pou d'absència i de desig.

"en un instant etern"


A voltes em cremo
en els teus cantons assuavits,
endolcit el meu cor,
per la teva mirada
de mel.

Amagues un somriure
que saps tant llaminer,
com els pètals ensucrats
d'un pastís,
festívol i gojós.

No acluquis els ulls,
vius i expectants
rere la clara poncella,
no ho facis més d'un segon,
t'ho demano.
En aquest instant,
aclaparador i vital,
etern,
em deixaries l'anima buida,
el cos sense alè.

"en un instant etern"

A voltes em cremo
en els teus cantons assuavits,
endolcit el meu cor,
per la teva mirada
curiosa i enjogassada.

Amagues un somriure
que saps tant llaminer,
com els pètals ensucrats
d'un pastís,
festívol i joiós.

No acluquis els ulls,
vius i expectants
rere la clara poncella,
no ho facis més d'un segon,
t'ho demano.
En aquest instant,
aclaparador i vital,
etern,
em deixaries l'anima buida,
el cos sense alè.