El meu pare, en Lluís, industrial tèxtil

Jo sempre seré el nét d'un guardia civil de Centelles, el meu avi i àvia materns havien emigrat a Catalunya els anys 40, quan en Franco va enviar multitud d'andalusos a Catalunya, en l'intent d'uniformitzar una Espanya única, amb la mateixa llengua, seguint els passos de la França unida sota la mateixa llengua i cultura, o la Itàlia reunificada de Garibaldi. Bé, potser sóc inexacte, no sé massa d'història.

El meu pare, en Lluís, és fill de pagesos, i va progressar en la indústria tèxtil del meu poble. El tèxtil se'n va anar a l'aigua a finals del segle XX, i va ser la primera crisi industrial de Catalunya, passats els anys d'abundància dels 80 i 90, on el capitalisme va avançar i va caure el comunisme. Amancio Ortega en va tenir gran part de culpa. Inditex, l'empresa més cotitzada d'Espanya va crear la deslocalització: "outsourcing" en diuen en anglès. Això significava desplaçar la indústria al tercer món, i utilitzar el transport de mercaderies: aeri o naval, per tornar les mercaderies a Europa i Amèrica, i comercialitzar-les. Això resultava més rentable, que no pas fabricar aquí, a Espanya, perquè els costos éren molt més cars, en haver-hi lleis més restrictives: drets laborals dels treballadors, lleis ambientals, molta burocràcia i obligacions a complir. En els països del tercer món aquestes lleis són més laxes. En fi, posem per exemple empreses com "Nike". Totes han fet igual, traslladar la producció a Marroc, Sud-Amèrica, Xina, països orientals en general.

El meu pare es va jubilar l'any 1998, quan ja el tèxtil anava de cap a caiguda, i l'any 2005 va tancar l'empresa on havia treballat el meu pare: (Monesal, SA).

Monesal és l'acrònim de Molist, Negre i Salgot, els tres fundadors. Empresaris d'Aiguafreda. I la marca que comercialitzaven era "Hierba", amb tota una sèrie de productes de teixits de ris (i de cotó): tovalloles i barnussos, sobretot. Van arribar a tenir dissenys d'Ágatha Ruiz de la Prada, aristòcrata espanyola i dissenyadora de moda. Em consta que a la fàbrica, a les oficines, hi havia un quadre original de Picasso. Imagineu lo car que devia ser! Jo havia estat a la fàbrica. Jo deia que era "la fàbrica del meu pare" i no ho era. No ho havia estat mai. El meu pare no n'era el propietari, sinó el director de producció, tot i que quan jo li preguntava a me mare, ella em deia que "el papa és el majordom".

El meu pare havia tingut un contacte molt estret amb el senyor Salgot, propietari de la fàbrica quan Molist i Negre ja havien mort. El fill del senyor Salgot també és mort ara: Josep Antoni Salgot va ser director de cinema i me'n recordo d'haver anat a Barcelona, a l'estrena de la pel·lícula: Estació Central.

El meu pare va aconseguir que en Salgot li deixés diners, en el que llavors es feia: fiar diners als treballadors, perquè poguéssin edificar i fer vivendes. Monesal li va deixar 3 milions de pessetes al meu pare, i amb un altre empresari de Centelles, Joan Nuri, i una cooperativa de propietaris, van aixecar aquest bloc de pisos on ara visc. El meu pare pagaria les lletres del préstec que li va fer l'empresa, i el meu pare posaria aquest pis en lloguer.

Tornant a Monesal, SA. Jo havia vist aquella nau industrial amb tota una sèrie de telers i ordidors funcionant a tota màquina, amb el soroll que fèien. Tenien un taller amb tot d'eines per arreglar les màquines. Els treballadors anaven amb cascos per no malmetre's l'oïda. El meu pare està una mica sord per haver estat tant temps exposat al soroll de les màquines.

La fàbrica tenia com dues parts: Una, la nau on hi havia els telers i ordidors. A l'altra part hi havia tres pisos. Els dos primers éren magatzem, i en el tercer pis hi havia les oficines, on tenien els ordinadors i les secretaries, on hi havia la direcció i les seccions de disseny, comercial, de producció, etc. El meu pare comprava fil, i viatjava a un taller i un altre per encarregar-los feines.

En el meu poble hi va haver una indústria tèxtil important.

- Teníem "el Vapor", una fàbrica de cotó.

- Teníem tallers on es fabricaven mitjons, corbates, jerseis, llençols, i altra gamma de productes de la llar i de roba de vestir.

- A "Can Mataró" fèien fil de poliester, crec recordar. Els Mataró, gent rica i propietària de Centelles.

- A "Cetriko, SA" fèien productes de cotó, poliester i polimida. Vaig treballar a Cetriko durant un any, a l'antiga fàbrica, al magatzem, col·locant "rotlles de tela", no recordo ara el nom, i carregant-los en camions. Jo era un peó de fàbrica. Cetriko és també una multinacional i al polígon de "la Gavarra" de Centelles tenen unes naus industrials molt grans amb molts empleats. Els seus propietaris són els senyors Piera, catalans de tota la vida.

- "Biés Osona", actualment la dirigeix Miquel Griera (fill), amb el pare Miquel Griera, hi tenien molta amistat amb el meu pare. En Miquel Griera i el meu pare van voler muntar l'empresa "Biés Osona" i el Miquel venia cada diumenge a casa meva "a passar comptes" deia la meva mare. Estaven fent números per aixecar l'empresa, i el meu pare es va fer enrera, perquè hi havia alguns comptes no massa transparents, que si els enganxaven el meu pare volia ser legal i no tenir problemes.

- "Praia", una empresa tèxtil que havien fabricat, també, roba de la llar. L'empresa, actualment produeix roba per nens i articles tèxtils per la puericultura, tant a nivell nacional com internacional. El fundador d'aquesta empresa va ser Joan Nuri, amic del meu pare, que va morir en accident de trànsit. La seva dona, la Remei, va agafar l'empresa. La filla del Joan i la Remei és propietaria del 4t pis del meu bloc, que són dos pisos en realitat, només que van tirar una paret a terra, i van ampliar les habitacions. És com un àtic.

- "Puigneró" era un empresari de Roda de Ter, poble de Martí i Pol. Va fundar "Téxtiles Puigneró" i va obrir diverses naus industrials a pobles d'Osona, com per exemple, a Sant Bartomeu del Grau, etc. Es deia que la fàbrica de Roda de Ter era la nau industrial més gran d'Espanya. Puigneró va ser acusat de contaminar les rieres d'Osona, per vessaments tòxics, i li van ficar una multa milionària i fins i tot va anar a presó. El meu pare havia coincidit amb ell a Frankfurt, en una fira tèxtil, en la que deia que Puigneró era un home molt pagesot, que treia la bitlletera i deixava anar un feix de bitllets, per pagar el sopar, mentre es fumava un habà amb tota tranquilitat. No recordo, ara, més detalls. Puigneró va tancar, no sé què se n'ha fet de tot aquest patrimoni industrial.

I per què explico tot això? Quin sentit té? Ningú ha escoltat aquestes històries que jo sé i que a ningú li interessen. No obstant, ho explico aquí, per si a algú li interessa saber qui és el meu pare, que no és sinó una gran persona, a qui admiro, i estimo profundament.

Si heu arribat fins aquí, gràcies per la paciència.