Detall intervenció

A força de cops

Intervenció de: Joanra | 07-11-2007


A força de cops, finalment va matar-la. No és que la seva intenció fos aquesta, que ho hagués planificat, ni tampoc que ho hagués volgut evitar: senzillament, les coses van anar així com podrien haver anat d'una altra manera.

La justícia aviat se li tirà a sobre: no havia penjat el telèfon després d'avisar la policia, que ja se li presentaren uns agents per reduir-lo amb violència. Intentà fer-los-ho fàcil, no oposar resistència; tot fou inútil, però, perquè els cops li deixaren uns quants blaus repartits entre els braços, les cames i l'esquena.

El procés no s'assemblà a aquells judicis de les pel·lícules que tenim en la memòria. Res de feixucs dossiers, aplaçaments encara aplaçables, premsa ofegant la sortida. Era un trist cas de violència de gènere, com en diuen, i potser ni tan sols això: segurament només era que un gitano havia matat la seva esposa.

Tots van estar contents quan, aprofitant el cas, tots els de la seva raça foren obligats a sortir del barri. Bé calia una neteja, jo no tinc res contra els que són diferents, però només portaven que problemes, diu sense compassió la senyora mentre mira com li esquarteren el pollastre. Ben bruts que anaven, i de pobres en som tots, això sí que no ho admeto com a excusa, contesta l'altra. El carnisser fa que sí amb el cap, espeta un murmuri acabat en forca, i sembla afegir un plus d'energia als següents cops de destral.


Respostes

  • Fa temps que estic escrivint una llarga història sobre aquest tema tan pelut
    Autobahn | 05/11/2007 a les 20:08

    N'hi han tantes de formes de racisme! Tan de bo la teva filla no hagi de patir mai aquest tipus de merda tan estúpida com injusta (si és que hi han massa diferències entre les dues coses) però que, desgraciadament està tan arrelada al ser humà, molt més del que molts volen acceptar :S
    Penso que com més punts de vista es puguin aportar, millor. Desgraciadament, he vist massa actituts racistes força insospitades, entre persones que se suposen que estan "conscienciades" amb el tema i "militen" en contra de la intolerància (¿atemorir a un pobre nen nordamericà -de classe prou pobre, a més- fins a destrossar-li la vida només pel fet de ser nord-americà no és racisme?).
    Penso que no hi ha cosa més sana que la llibertat pel gust i penso que ningú s'hauria de sentir culpable pels propis gustos, fins i tot parlant de races. Però una cosa és això i l'altra quan arrufem el nas davant d'alguna cultura, aquella espècie de ràbia que et fa que "alló" existeixi. Això és mooooolt estés i d'aquí a l'odi i a la violència n'hi ha només un pas de no res.
    ¿Com es fa això dels reptes? (mai he participat en cap, ¿es nota? :D) ¿penjo el relat aquí i ja està? Aquest m'interessa especialment. Personalment, d'una manera diferent a tu però sentint-m'hi igual de proper, també m'hi sento molt implicat i, modestament, penso que hi tinc alguna cosa a dir.
    Gràcies

    Florenci
  • A força de cops
    Joanra | 07/11/2007 a les 18:56

    A força de cops, finalment va matar-la. No és que la seva intenció fos aquesta, que ho hagués planificat, ni tampoc que ho hagués volgut evitar: senzillament, les coses van anar així com podrien haver anat d'una altra manera.

    La justícia aviat se li tirà a sobre: no havia penjat el telèfon després d'avisar la policia, que ja se li presentaren uns agents per reduir-lo amb violència. Intentà fer-los-ho fàcil, no oposar resistència; tot fou inútil, però, perquè els cops li deixaren uns quants blaus repartits entre els braços, les cames i l'esquena.

    El procés no s'assemblà a aquells judicis de les pel·lícules que tenim en la memòria. Res de feixucs dossiers, aplaçaments encara aplaçables, premsa ofegant la sortida. Era un trist cas de violència de gènere, com en diuen, i potser ni tan sols això: segurament només era que un gitano havia matat la seva esposa.

    Tots van estar contents quan, aprofitant el cas, tots els de la seva raça foren obligats a sortir del barri. Bé calia una neteja, jo no tinc res contra els que són diferents, però només portaven que problemes, diu sense compassió la senyora mentre mira com li esquarteren el pollastre. Ben bruts que anaven, i de pobres en som tots, això sí que no ho admeto com a excusa, contesta l'altra. El carnisser fa que sí amb el cap, espeta un murmuri acabat en forca, i sembla afegir un plus d'energia als següents cops de destral.
  • Una amabilitat massa diferent
    manel | 07/11/2007 a les 19:27

    Amb evidents senyals de cansament, es col·loca a la cua de la caixa del supermercat arrossegant un carro massa feixuc. Són gairebé vuitanta anys a sobre i una esquena força corbada, record d'haver parit quatre fills i de mitja vida treballant al mercat.
    Quan li toca el torn va deixant els paquets ben a poc a poc a sobre la cinta transportadora, i tot seguit comença la rutina de l'ordinador llegint el codi de barres dels productes. Poc després la caixera se la mira divertida, insinuant-li alguna cosa que passa al seu voltant, però ella ni se n'adona de tan enfeinada com està.
    Després de l'últim paquet treu el moneder i paga en efectiu, no se n'ha refiat mai de la targeta de crèdit que el banc va insistir en donar-li.
    Quan travessa el controlador de la caixa es sorprèn gratament en trobar tots el paquets ben col·locats dins les bosses de plàstic. Ben a prop endevina la presència d'algú, i amb certa dificultat aconsegueix girar-se i aixecar lleugerament el cap. Descobreix un home llarg i fosc mirant-la amb ulls intensos. Va vestit amb una mena de túnica de coloraines que el cobreix fins els peus, i porta el cap cobert amb un barret circular també de diversos colors, però el que més l'impressiona és l'immens somriure que deixa al descobert unes dents blanquíssimes, i que contrasten espectacularment amb aquella pell negra com el carbó.
    Tot el conjunt l'espanta i, com bonament pot, arreplega les bosses mentre balbuceja les gràcies. Però l'home encara li somriu, i sense acabar-ho d'entendre respon amb accent estrany un educat: "de res, senyora".
    De camí cap a casa reflexiona sobre el que ha passat, i fins i tot se n'avergonyeix d'aquella reacció tan mancada de justícia davant una actitud amable. Però amb un aspecte tan estrafolari què vols!
    Aquell vespre està sopant amb el seu marit davant la televisió. En el telenotícies expliquen com avui han tornat a interceptar una pastera que volia entrar il·legalment al país, l'enèsima d'aquests darrers mesos.
    El seu home no tarda en engegar el comentari:
    -No sé pas on anirem a parar, aquesta gent ens està envaint. Ben aviat no podrem ni sortir al carrer.
    Ella se'l mira sense poder evitar un punt de compassió, però és incapaç d'obrir la boca. Es gira cap a la pantalla i segueix sopant.


  • El racisme a casa nostra (Florenci Salesas i Pla)
    gypsy | 07/11/2007 a les 22:24

    -Mama, ¿Perquè parlem anglès?- pregunta en Pete, després del bany.
    -Perquè és la llengua de la nostra família, fill meu- li respon la Nancy, mentre l'eixuga amb tendresa.
    -No vull que em parlis mai més en anglès. És l'idioma dels dolents. L'odio!

    A la mare gairebé li cau la tovallola de les mans.

    -Pete, amor meu, d'on t'has tret aquesta bestiesa?
    -Al casal els monitors diuen que els americans són dolents, tontos i perillosos; que volen destruir el món i que la llengua que parlen es lletja i de... "depedradrora". Mama, jo no vull ser americà ni parlar mai més anglès!

    A la Nancy se li amunteguen tantes coses per dir-li al seu fill que se li fa un nus a la gola i no li surt res.

    Recorda com, quan vivia a Berkeley, es va manifestar en contra d'aquella guerra idiota. Recorda també com el grup d'estudiants jueus l'inflaven el cap amb els crims dels palestins i com tots lluïen algun parent mort pels atacs terroristes. Recorda com, farta de fanatismes, va llegir molt sobre el conflicte i que, com més aprofundia, més li costava tenir tan clar qui eren els bons i els dolents com ho tenien aquells nois. Recorda com per dubtar li van dir feixista. Recorda com va deixar d'estudiar quan va tenir en Pete i com va lluitar per pujar-lo. Recorda com va conèixer l'Oleguer, com es van enamorar i com, des fa dos anys viu aquí amb ell i el seu fill. Recorda com en Pete -espantadís per natura- era rebutjat pels nens, com li va costar d'aprendre les noves llengües però també com, poc a poc, tan ella com el nen, es van anar integrant a la nova societat. Recorda quan va conèixer el millor amic del seu fill, l'Albian, un nen saharaui maquíssim que parla tamazig. Recorda com va apuntar en Pete al casal, tot i que no li va fer cap gràcia veure que tots els monitors portaven mocadors palestins: era com tornar a petar a un lloc a on tothom ho tenia molt clar qui era el dolent, però a la inversa. Recorda moltes coses.

    No és tan estúpida com per no saber que molts, encara que la tractin amb educació, la miren amb repugnància quan es pensen que no se'n adona.

    A la Nancy li fa pena tant d'odi però, mentre pugui, sempre lluitarà perquè en Pete estimi.


    Florenci Salesas i Pla
  • RE: Repte 286 - No puc jugar a pilota? Alícia Gataxica
    Alícia Gataxica | 08/11/2007 a les 15:25

    Avui he estat a la Plaça Espanyola jugant a pilota. Un guardia urbà a vingut i amb força m'ha agafat de la xaqueta i m'ha aixecat del terra:
    -Que haces sucio immigrante, fuera de la plaza, esto es para los niños.
    Jo he respòs:
    -Jo sóc un nen i només estic jugat a pilota.
    -Tu que has de ser sucio imigrante, como te atreves a contestar ¿no sabes que yo represento a la justícia?
    -Però jo sóc un nen i espanyol, miri el meu DNI, he nascut a Collblanc, perquè no puc jugar a pilota a la plaça com la resta de nens?
    -Tu español, sucia piltrafilla? Tu no tienes ningún derecho sucio immigrante -M'ha contestat el guàrdia urbà tirant el meu dni pel terra. Un silenci feixuc s'ha creat entre els meus companys. En Peret atabalat a intervingut:
    -Que si senyor policia, que es d'aquí, que va a escola amb mi des de p4! -l'urbà la ignorat completament, i donant-me una puntada de peu m'ha dit.
    -Vega que vamos a la comisaria del Mozzos, allí te arreglaran. Els meus companys amb miraven amb compassió sense saber que fer.
    Són les 12 de la nit, em dic Mamadu, sóc espanyol, tinc 12 anys i estic esperant a la comissaria dels mossos que la meva mare surti de la feina de cambrera per què em vingui a buscar.
    I perquè jo no puc jugar a pilota a la Plaça Espanyola? Perquè la meva pell és negre com el carbó.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: