Rosa, ès preciòs aquest poema, M'ha deixat feliç i trista alhora. Que visquis per molts anys
l'encanteri d'abraçar amb la mirada.
Per cert, estic llegint alguns dels teus escrits, ja te'ls comentarè. Sento que vagi una mica endarrerida.

He obert el teu escrit per allò del gessamí, ja que m'agraden les plantes, sense saber qui era l'autor o l'autora. M'he quedat bocabadada! (tot i que no ès una expresió gens poetica), ho sento. Quina història ens has pintat, quin relat mès sensual. Ho tornarè a llegir i pensarè que m'hauria agradat haver-ho escrit jo! Felicitats!

He trobat molt bella aquest escrit. No sé, però de sobte m'he trobat enmig de pins, mirant sobre les roques, cercant el mar, el mar de molts anys d'estiuieg i de "retrats de la memòria". Continua buscant "paraules per pintar i paisatges per escriure". Jo t'els llegirè.

Vull donar-te les gràcies pels teus comentaris sobre "el roure", no saps com m'han agradat. Per mi, el roure (que existeix, ès clar, i al meu jardí), ès un simbol, una força, quelcom que regna i, tambè potser, que arrela dins meu. Enviarè un altre escrit "inspirat" en el roure que vaig fer fa un parell d'anys tot esperant que potser m'ho llegiràs.

Maragda,
Em quedo amb aquest vers "flors de llibertat", tant ben trobat. Prou sabem que les flors marceixen, tant se val, perquè tambe sabem que tornen a neixen, i de la mateixa planta, del mateix arrel. O, podria ser, tanmateix, que l'ocell porta llavors petites damunt les ales.

Queta,
T'he fet un comentari contestant el teu, però, com que sóc maldestra amb això de l'ordinador, ha anat a parar al peu del meu ultim escrit. Lleigeix-ho, si us plau. Gràcies

Hola Queta,
Gràcies pel teu comentari i, sì, soc nova aquí a relats però tinc l'intenció de quedar-m'hi, em trobo molt a gust amb tots vosaltres. Però, haig de dir que, jo tambè, pateix de falta de temps per comentar tots els escrits que he llegit dels amics escriptors. A veure si poso fil a l'agulla!

Queta,

Molt preciós i sincer el teu escrit. Que cada dia puguis trobar el somriure de l'Anna, i el riure, el parlar i explicar i, sobretot, la complicitat entre dues persones que s'estimen.

Una abraçada.

Hola Gòtica,
Quina descripció mès maca has fet del teu pare, i quina sort tenir un pare aixì! I una filla com tu!

Maragda, M'ha colpit aquest poema!, però t'ho haig de dir, on hi ha "espases de menyspreu", no estimis, si us plau, ni "el somni". Potser he pres les coses massa a pit, oi? Serà aquest estiu tan caluròs?

He gaudit molt volant entre el teu joc de paraules i la mitologia. Segueix el camí del cor i, si caus, ja inventarem una regió propera per honorar-te.

M'ha impressionat aquest escrit, i m'he reconegut en la solitud cercant "el zenit de les paraules. I ès clar que "mai no van creuar mirades", resultaria massa perillòs.

Trepidant el teu poema. Fantàstic! Esbojarrat! Em sap greu allò de Peter Pan i de l'Alicia, però tot i que dius "em sento lluny de poder dir paraula" continua escrivint, si us plau.

No sé si descrius una comèdia o una tragèdia, però jo em quedo amb la comèdia. M'he divertit molt. Ara vaig a esbrinar qui va escruire "Do I dare disturb the universe?" -ho hauria de saber, oi?

Dopomina, quina sort poder escriure així, descriure l'amor amb passió i tendresa. Per molts anys!

"La vaporosa boira" fumejant records ìntims, pensaments i il·lusions. Em trobo a gust en la teva manera d'escriure.