L'esperança d'un somriure

SOMRIU. Després de molt de temps, avui és el primer dia que me la miro i li veig un somriure, ni que sigui dèbil, dibuixat al rostre. Potser ara s'adona que les coses, si un vol, poden millorar, que només cal intentar-ho. Potser es recorda de mi, malgrat que no sap que estic al seu costat, i té ganes de tornar-me a veure. Li parlo, cada dia ho he fet, i avui li dic que està preciosa; i és del tot cert, avui està com mai. Sembla que m'escolti, que m'entengui.

Ara m'adono que la vida penja d'un fil que es pot trencar en qualsevol moment; i sí, això ho sap tothom, però quan ho comproves en la pròpia pell... tot i que, de fet, encara no acabo d'assimilar ben bé el que ha passat. És com si, estant aquí assegut, assistís a un espectacle en el qual es impossible participar-hi. Ara callo. Callo perquè no puc parlar i perquè, encara que ho fes... m'escoltaria?

Però comencem pel principi. Tot va començar quan una tarda, demà farà dos mesos, em va sonar el mòbil i el vaig agafar tranquil·lament pensant que seria l'Anna. Però no, no era ella, sinó el seu pare, que trucava per dir-me que l'Anna era a l'hospital, que havia tingut un accident i que estava molt malament. A partir d'aquest moment ho recordo tot com si d'un somni es tractés, o millor dit, d'un malson que he intentat oblidar. I fins avui m'he passat els dies en aquest hospital que, lluny de ser d'aquells que descriuen els llibres des d'on es veu la blavor del Mediterrani per la finestra i on els malalts semblen menys malalts, és de tot menys això: aquí només pots veure pisos i els malalts semblen el que són, malalts. Així doncs, ha sigut aquí on he pogut observar com en som, de febles, i com ho són les nostres il·lusions; i és que el destí es riu de nosaltres, pobres titelles, i ens fa ballar com vol. "Som esclaus del temps", que diu un amic meu, i ben bé és així, perquè poc podem fer nosaltres quan ell ja té totes les respostes.

L'Anna, que ara la veig en aquest llit, sembla que estigui lluny, molt lluny. Ara ja no és aquella d'ulls divertits, cabells arrissats i somriure de nena; somriure que ara sembla tornar-li a aparèixer; lluny però de semblar una nena, sembla més aviat una dona jove, abatuda, trista, distant. Tornarà algun dia la meva Anna? Tornarà el seu somriure ingenu i distret? Aquesta pregunta me la faig cada tarda quan entro aquí i me la responc al sortir al vespre sense veure cap millora. Malgrat tot, em nego a pensar que l'he perduda per sempre; això sí que no ho faré mai. I és per aquest motiu que li parlo, que li demano que torni, que li explico tot el que se m'acut i el que m'invento. Perquè mentre ella segueixi intentat viure, no seré jo qui la deixi sola. I avui he comprovat, ni que sigui a través d'un lleu somriure, potser fruit de la meva imaginació, que l'Anna fa tot el que pot i que aviat estarà bé. Segur.

queta