L'esperança d'un somriure

Un relat de: queta

SOMRIU. Després de molt de temps, avui és el primer dia que me la miro i li veig un somriure, ni que sigui dèbil, dibuixat al rostre. Potser ara s'adona que les coses, si un vol, poden millorar, que només cal intentar-ho. Potser es recorda de mi, malgrat que no sap que estic al seu costat, i té ganes de tornar-me a veure. Li parlo, cada dia ho he fet, i avui li dic que està preciosa; i és del tot cert, avui està com mai. Sembla que m'escolti, que m'entengui.

Ara m'adono que la vida penja d'un fil que es pot trencar en qualsevol moment; i sí, això ho sap tothom, però quan ho comproves en la pròpia pell... tot i que, de fet, encara no acabo d'assimilar ben bé el que ha passat. És com si, estant aquí assegut, assistís a un espectacle en el qual es impossible participar-hi. Ara callo. Callo perquè no puc parlar i perquè, encara que ho fes... m'escoltaria?

Però comencem pel principi. Tot va començar quan una tarda, demà farà dos mesos, em va sonar el mòbil i el vaig agafar tranquil·lament pensant que seria l'Anna. Però no, no era ella, sinó el seu pare, que trucava per dir-me que l'Anna era a l'hospital, que havia tingut un accident i que estava molt malament. A partir d'aquest moment ho recordo tot com si d'un somni es tractés, o millor dit, d'un malson que he intentat oblidar. I fins avui m'he passat els dies en aquest hospital que, lluny de ser d'aquells que descriuen els llibres des d'on es veu la blavor del Mediterrani per la finestra i on els malalts semblen menys malalts, és de tot menys això: aquí només pots veure pisos i els malalts semblen el que són, malalts. Així doncs, ha sigut aquí on he pogut observar com en som, de febles, i com ho són les nostres il·lusions; i és que el destí es riu de nosaltres, pobres titelles, i ens fa ballar com vol. "Som esclaus del temps", que diu un amic meu, i ben bé és així, perquè poc podem fer nosaltres quan ell ja té totes les respostes.

L'Anna, que ara la veig en aquest llit, sembla que estigui lluny, molt lluny. Ara ja no és aquella d'ulls divertits, cabells arrissats i somriure de nena; somriure que ara sembla tornar-li a aparèixer; lluny però de semblar una nena, sembla més aviat una dona jove, abatuda, trista, distant. Tornarà algun dia la meva Anna? Tornarà el seu somriure ingenu i distret? Aquesta pregunta me la faig cada tarda quan entro aquí i me la responc al sortir al vespre sense veure cap millora. Malgrat tot, em nego a pensar que l'he perduda per sempre; això sí que no ho faré mai. I és per aquest motiu que li parlo, que li demano que torni, que li explico tot el que se m'acut i el que m'invento. Perquè mentre ella segueixi intentat viure, no seré jo qui la deixi sola. I avui he comprovat, ni que sigui a través d'un lleu somriure, potser fruit de la meva imaginació, que l'Anna fa tot el que pot i que aviat estarà bé. Segur.

queta

Comentaris

  • esperança...[Ofensiu]
    ROSASP | 04-07-2005

    Quan l'amor és tan gran ens aferrem a la vida amb totes les armes possibles. Estar a la vora, sentir el tacte de les mans i les paraules de la persona estimada és la millor medicina per totes dues.
    Aquell somriure que simbolitza tot l'impuls i la força de viure, la il·lusió i la mirada de tants somnis, ara queda amagada entre les ombres més incertes.
    Però l'esperança és el que ens manté els ànims de lluitar, de fer pot el possible per sortir de les tenebres, per ser el motor de l'engranatge que belluga la més gran estimació.

    Una forta abraçada i el desig de que puguis veure molts i molts somriures...

    Escriure és una bona manera de ficar el cap i el cor en ordre, de treure forces d'on no en sembla haver.



  • sóc maldestra amb això de l'ordinador[Ofensiu]
    yvonnedenise | 04-07-2005

    Queta,
    T'he fet un comentari contestant el teu, però, com que sóc maldestra amb això de l'ordinador, ha anat a parar al peu del meu ultim escrit. Lleigeix-ho, si us plau. Gràcies

  • cada dis[Ofensiu]
    yvonnedenise | 04-07-2005

    Queta,

    Molt preciós i sincer el teu escrit. Que cada dia puguis trobar el somriure de l'Anna, i el riure, el parlar i explicar i, sobretot, la complicitat entre dues persones que s'estimen.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de queta

queta

17 Relats

54 Comentaris

28552 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
"Quan un nen diu que no creu en les fades, en cau morta una; aquesta és la raó que en quedin tan poques"

I són aquestes fades i follets i bruixes... les que ens fan més persones!

No deixem de somiar!