Deliri?

La boira decora la vall esborrant les primeres paraules mentre jo, òrfena de mi mateix, intento recordar el color dels mots. Però la boira persisteix i no trobo el pi que corona la muntanya, no veig, no sento dins meu la força del roure. I la violeta, què se'n ha fet del seu racó de molsa?

De sobte, enmig de l'hivern, sento una veu i esgarrifances de sol il·luminen la fredor, hi ha música al voltant. I ès música íntima, afinada, rítmica, matisada amb sàvia tendresa. Descalça, danso enlairada damunt la gespa de l'estança, cobrint el cos amb les flors que m'ofereix el batec del cor. L'exaltació del moment em posseeix, giravolto damunt la teulada, amb dits de seda perfilo cançons a través de finestres obertes. Però, embriaga d'eufòrica il·lusió, no copso les notes discordants ni el perill dels arquets massa tibats... i no veig el menyspreu de la batuta. Vivint encara el somni, no sento la manca d'aplaudiments ni el públic trepitjant les portes de sortida. Tan sols cerco els braços del roure, però ell empès per la seva pròpia tempesta, m'estimba cap a l'asfalt. I caic, esporgada, exhaurida, desdenyada dins una ciutat de massa gent. De massa gent que no allarga la mà, gent d'anònima indiferència que habiten una ciutat d'estrambòtic avorriment, plena d'ànimes que s'apressen per no anar enlloc.

Malgrat les ferides, malgrat els crits que em volen enfonsar, m'aixeco, i, arrossegant el pes de la pluja, m'atanso fins a un banc d'ortigues florides. Asseguda allà, el dolor, mès fort que la pròpia existència, m'encoratja a enfilar-me núvols enllà, tota despullada, dalt del trampoli. La meravella de puresa i de claror em convida a puntejar l'arc del cel que, benèvol, em vesteix amb les seves tonalitats, reblint de pols les mans. M'encega l'harmonia de la llum i, lliure finalment de l'equilibri dels covards, caic de nou dins l'impuls del vent.

Obro les mans, deixo anar la pols i contemplo, esperançada, com torna a la memòria el color dels mots.