L'àmbit dels estels d'argent

Un relat de: Estel d'argent

Ell la mirava cada dia com s'acostava a la finestra d'alumini blanc. La contemplava tan dolorosa, com un arbre de branques retorçades pel seu propi pes, arrugades com la mà de qui ja ha mirat molt per les escletxes, i de fulles gairebé negres. Tota ella formava una incongruència amb la bellesa de la naturalesa, o potser era la imatge d'una planta enfiladissa que llepa i s'aferra a l'ampit de la finestra fins a perdre els sentits.
Ell l'observava embadalit, mig amagat, des de la seva minúscula finestra amb porticons descolorits de fusta rogenca, on havien quedat gravades les pluges de les últimes dècades com fils de llum pintats per una criatura. Contemplant la visió d'una dama de pell blanca i cabells despentinats d'heura, mig encongida en l'ampit d'una finestra d'alumini brut pel fum de la xemeneia d'un bar.
Ell la fitava mig moribund des del seu amagatall fins que el cel es tornava del color del sutge. Se sentia emparat per l'obscuritat i per una màquina d'escriure tan rònega com el petit armari on la conservava com una relíquia. Li agradava omplir l'espai amb el soroll que feien les tecles de la màquina quan els seus dits les premien insaciables de paraules. I escrivia. Ja de matinada intentava perfilar els contorns de la finestra d'ella, però la nit era tan fosca i tan trista que mai ho aconseguia. I escrivia fins que els seus dits desprenien tant de dolor que havia de parar. Escrivia per forçar a acumular tot el sofriment en unes mans fins a fer-lo explotar, i així, sentir-lo fluir per tot el seu cos. Creia que només arribant a les entranyes d'un mateix, s'aconseguia arribar al cel nocturn, allà on viuen amagats els estels d'argent. Del nadir al zenit.
Hi havia nits que havia de parar. Es marejava. Potser la raó era l'ampolla de whisky mig buida sobre la tauleta, o el cendrer ple de cigarretes consumides nerviosament. Potser tan sols és que fins arribar a la il·lusió del zenit de les paraules són necessàries unes quantes parades. Respira, respira, es deia sovint. Però mai abandonava la batalla.
Ella escodrinyava l'infinit d'un pati interior i intentava recordar com havia estat la cara d'algú temps abans. Veia un rostre desdibuixat a l'horitzó, i de sobte, una petita fiblada a la pell. Com sempre. I res més. Ni tan sols sentia com propi tot allò que havia viscut durant aquells mesos. No, ja no era seu. Ni aquell que ara no tenia nom i era només un algú. Pensava en el seu exili forçós, però ella no havia viatjat enlloc. Només s'havia quedat palplantada davant una finestra, intentant caçar els estels d'argent de la nit nocturna. Tots aquells mesos pertanyien, ara, a l'àmbit de les paraules que pujaven i baixaven. Del nadir al zenit, i viceversa.
Mai van creuar cap mirada. Els ulls, que d'això n'entenen molt, no es troben si no volen. Saben més que nosaltres, perquè han vist coses que ni tan sols albirem a recordar, i sobretot, perquè viuen coses que nosaltres ni tan sols vivim. Com les paraules. Tampoc es recorden si no volen ser recordades; tampoc apareixen si volen mantenir-se en l'anonimat. Viuen molt més amunt que nosaltres. Ens esguarden encuriosides, però sempre amb sornegueria. A vegades baixen, sí. Sempre del zenit al nadir. I es troben amb una heura que vesteix de blanc i amb el soroll impertinent d'una màquina d'escriure rònega, impacients tots dos per descobrir els secrets dels estels d'argent. Impacients per abandonar el nadir terrenal i pujar fins al zenit de les paraules.

Comentaris

  • El zenit de les paraules[Ofensiu]
    yvonnedenise | 29-06-2005

    M'ha impressionat aquest escrit, i m'he reconegut en la solitud cercant "el zenit de les paraules. I ès clar que "mai no van creuar mirades", resultaria massa perillòs.

  • M'has fet posar vermella...[Ofensiu]
    Estel d'argent | 29-06-2005

    Doncs sí, és cert! I també m'has fet somriure! Gràcies, de tot cor, per llegir-me. Vas ser tu qui em va inspirar a escriure quelcom sobre l'àmbit dels estels d'argent... m'ho vaig apuntar a la meva llibreteta blava, i mira... aquí el tens!

    Gràcies de nou,

    Una abraçada!

    N.

  • És clar que et llegeixo[Ofensiu]
    Jofre | 29-06-2005 | Valoració: 10

    És preciós.

    No hi ha cap comparació desencertada. Totes són clares i comprensibles. Extraordinàriament reals.

    A més a més, veure aquesta fotografia sota el nom d'Estel d'argent, ja convida a llegir el teu relat.

    El vocabulari, al meu parer, també és selecte.
    Sense pretencions, amb subtil elegància i bellesa connatural, arribes, fent drecera, al cor.

    Segueix escrivint Estel d'argent. Tinc la impressió d'estar davant d'una escriptora d'un paisatge interior noble i encisador.

    Salutacions.

  • Gràcies Jofre[Ofensiu]
    Estel d'argent | 27-06-2005


    Si llegeixes aquest relat, gràcies... l'àmbit dels estels d'argent t'ho agraeix ;p

    Salutacions

    N.

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61515 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p