La pluja ès música, la música ès pluja...

L'obertura ès una tarda de pluja torrencial, de tempesta sobtada, on la natura, dominant i poderòs, dirigeix l'escena. Sonen tambors de guerra, aigua precipitant-se a un ritme feroç, intens, imparable, trompes i trompetes creant una atmosfera de cordes tensades, paisatges dantescos, rius al limit del desbordament harmònic i, des de la profunditat de l'aiguada, sura el lament malenconiòs de la tuba.
De sobte, el terrabastall cedeix. Arriba la calma. Ès una calma minsa, un esquitx de sol, però que deixa sentir el pizzicato dels ocells cercant menjar, refugi, omplint l'espai amb violins de cel blau i retalls d'una canço que mans petites aplaudeixen. I la melodia són rialles d'infants que es tornen cascavells , repicadissa, rítmes càndids, pluja menuda damunt de la taulada.
Un tro inesperat, la violència dels platerets, anuncia el retorn de la pluja. Però ès tan sols un contrapunt aïllat, perquè el temps, cansat ja de la tonalitat dramàtica, abraça els clarinets mostrant-se benèvol, dolç, vellutat i ìntim. Ara la mùsica ès aigua tova relliscant cos avall, fecundant la terra, acaronant amb delicada cura petites llavors, arrels assedegades, pentagrames d'il·lusió.
Sonen els intruments de brass i una estridència esquinça l'aire, un ruixat de flautes tremola desconsolat, plorant la desfeta de l'harmonia de l'equilibri, compositor de castells de sorra i del les notes brillants del somni. Mil arpegis de soledat dansen i timbalejant damunt la pell tibada. I de nou la pluja, mentre el mòn s'enfonsa al plany del violoncel.

El cel ha descarregat tota la seva fúria i ara ès pla, gris i opac. Plovisqueja. L'oboe canta la bellesa d'un adagi. S'acosta la nit. Però, quan la pluja ès un compas lent, la nit arriba despietada, cruel, i la pluja, la mùsica, ès un piano. Mans acariciant preludis delicats, nocturns que has sentit una i altra vegada, sensualitat punyent, nostàlgia. Mai no has trobat ningú amb qui compartir aquests moments, aquestes sensacions. Sempre has estat sola, tu i la mùsica. I la pluja constant.

Heu escoltat una simfonia, una estrany simfonia. Però, si us plau, abans d'aplaudir, o marxar, cal esperar uns breus segons. Són els moments de silenci al final de l'obra, l'emociò de les notes no escrites, la veritat de cadascú.