M'agrada el teu estil. I suposo que el que més m'atrau del que escrius és la quantitat de coses que pots arribar a dir en tan poques línies.

Felicitats.

Curt, però impactant. Qui diu que la transcendència d'un relat és proporcional a la llargària?

Has fet un relat molt ben portat, de cap a peus.

Sí senyora, m'ha delit.

Aquest relat m'ha cridat l'atenció perquè porta el mateix nom que un de meu. De totes maneres, ambdues temàtiques difereixen força...

Crec que la temàtica que més tracto en els relats és el desamor; possiblement sigui el tema més fàcil sobre el qual escriure, ja que sovint no som nosaltres qui dibuixem les lletres, sinó els nostres propis sentiments.

No m'enrotllo més: m'ha agradat molt, tot i que no acabo d'entendre com es pot oblidar una relació tatuant-te al cos una cosa -tant se val què- que t'hi farà pensar sempre més.

Salut!

M'he sentit força identificat amb les teves paraules -potser hauria de dir lletres?


D'això se'n diu escriviure: escriure per sobreviure.

Salut!

Quants sentiments en aquest relat!

Ostres Laura...

La veritat és q estic flipant... M'he sentit tan i tan identificat amb el que has escrit... Per acabar-ho d'adobar hi ha més d'un parell -mallorquí- de referències exactes a la meva història...

Poble del Maresme...
Casino...

En fi, m'has tocat la fibra, tot i que jugaves amv avantatge!

Una abraçada

Un poema MOLT gran, sí senyor...

Tota una apologia de la llengua catalana!

Un final brutal...

Carai nena!

Sàpigues que la poesia no és el meu punt fort, per això no n'escric gaire i encara menys en llegeixo i comento.

El cas, però, és que els teus versos... m'han transmès TANT!

Una bona dosi de sensacions, sí senyor!

Pol·lux


PD: Cal suposar que el presentarà al nou concurs, no? Si és així, rep el meu suport!

Un escrit fugaç, però també intens i profund.

La veritat és que fa pensar; i, tot rumiant i rumiant, he arribat a la mateixa conclusió: l'única cosa que és per sempre són els records.

Esperem que no arribi el dia que descobreixin la fórmula per prendre-nos-els.

Una aferrada,

Pol·lux

Quin gran relat noi...

Em penso que ja t'ho vaig dir fa poc: tens molt bon gust a l'hora de triar el lèxic dels teus relats; divers, genuí, escaient...

A banda d'això, el relat en si és molt original i està molt ben portat, de debò. Desconeixia que s'hagués fet un experiment sobre -amb perdó- una bajanada així, però resulta força curiós i deixa obertes moltes portes per treure'n el suc.

Un altre bon candidat, sí senyor.

Siau!

PD: Vaja, l'unaquimera és tota una crítica literària.

Vaja...

La meva idea era dir-te que opino que és una mica trist -literalment parlant- fer un relat sobre algú que vol morir.

Amb tot, la descripció que has fet d'aquesta mort és tan dolça que ja no em veig en cor de "retreure't" res...

Un relat místic, sí senyor (senyora).

Siau!

Felicitats de nou per aquest relat, Dan.

Tens un vocabulari molt ric i les teves descripcions no resulten gens feixugues -a cops això és difícil d'aconseguir!

M'ha agradat que no hagis explicitat del tot el final.

Una bona candidatura, sí senyor.

Pol·lux

M'ha agradat molt la sensació d'ebrietat que aconsegueixes amb la duplicació d'algunes lletres.

L'estil és força àgil i no enfarfega.

Posats a triar, potser hauria tallat pel tros que, finalment, després de tanta paraula bonica acaben decidint marxar a casa. Crec que no hauria canviat el sentit del conte: amb diplomàcia o sense, una nit de borratxera tothom acaba buscant el mateix.

Molt bo, de debò...

Pol·lux