El caçador de capgrossos (III)

Un relat de: Pol.lux

Vaig prendre dues tasses de cafè, sense sucre, i vaig decidir que el tercer el faria a la cafeteria on solia anar a esmorzar cada dia abans d'anar a treballar. Vaig fer una dutxa d'aigua freda que no va aconseguir amortir el meu mal de cap, i em vaig posar el primer que vaig trobar a l'armari. Un cop al carrer, vaig travessar la plaça donant l'esquena al meu edifici. Realment no m'havia equivocat pas: la temperatura era molt baixa, i vaig trobar a faltar uns bons guants. Vaig deixar a l'esquerra els nens que jugaven als gronxadors i vaig continuar cap endavant. Em vaig adonar que ni tan sols m'havia cordat la sabata dreta, maleïda ressaca, i vaig procedir a lligar-me-la. En recolzar el genoll a terra, em vaig aixecar com un ressort; malgrat que no havia plogut i el sol irradiava amb força, hi havia molta humitat, i la zona que havia posat en contacte amb el paviment era xopa. Vaig mirar de espolsar-me els pantalons amb l'objectiu de dissipar ni que fos una mica la taca, però no ho vaig aconseguir.

En incorporar-me de nou i alçar el cap, es va aixecar un cop d'aire i vaig haver de cobrir-me la cara amb les mans. Quan les vaig retirar i vaig poder obrir els ulls, un paperot em va anar a espetegar als ulls, i vaig mirar de treure-me'l del damunt de qualsevol manera. Tanmateix, en engrapar-lo i fer el gest cap enrere amb el braç se'm va quedar enganxat a la mà. Aquell full quadriculat em va resultar familiar. Vaig alçar la mirada i em vaig adonar que em trobava just davant del banc solitari. Vaig pensar de nou en aquell nen i en la seva mirada penetrant i vaig observar de nou el paper. En llegir el que hi deia, em vaig quedar de pedra. Semblava com si els meus peus s'haguessin quedat enganxats a terra, i tenia la sensació que tota la sang del meu cos m'havia pujat al cap, ja que la vaig notar més pesant que mai.

"Potser algun dia podrem tornar a caçar capgrossos plegats.
Uriel"



En llegir aquelles paraules, escrites amb la cal·ligrafia pròpia d'un nen de tretze o catorze anys, se'm va posar la pell de gallina. Vaig reconèixer immediatament aquella lletra com la meva, i també vaig recordar els moments en què ho vaig escriure. Vaig seure al banc solitari i vaig mirar de recobrar el pols normal. Vaig tirar el cap cap enrere i vaig tancar els ulls.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pol.lux

Pol.lux

65 Relats

133 Comentaris

72198 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer la matinada d'un dia de març del 84 en una ciutat que només conec per fotos. Després d'un breu pelegrinatge familiar pel litoral català, sempre cap al sud, vaig anar a espetegar a Vilanova i la Geltrú, on resideixo actualment.

Malgrat la meva vocació per les lletres, una inèrcia gairebé congènita em portà, primer, a fer el batxillerat tecnològic i, dos anys després, em féu decantar-me per l'enginyeria informàtica. Sortosament, un grapat de fulls de calendari més tard, vaig redreçar el meu camí, i vaig cursar alguna cosa en la universitat que duu el nom del polèmic benvolgut Pompeu Fabra.

Quant al meu jo escriptor, mai no he passat de relataire aficionat, i és per aquesta raó que la meva obra es redueix a allò que podeu trobar aquí i a alguna altra cosa tan ridícula que em fa vergonya d'ensenyar.

Als lletraferits:

http://adhucat.blogspot.com