El caçador de capgrossos (VI)

Un relat de: Pol.lux

Les nits solien ser el moment més avorrit del dia, ja que els meus pares em feien anar a dormir com a molt tard a les deu, i des del meu finestrell ja no es podia albirar res ni ningú. Em solia costar dormir, ja que l'endemà els meus pares no m'imposaven cap hora perquè em llevés i molt sovint se'm feia de dia al llit.

La nit d'aquell dia presentava un cel ple d'estrelles, em vaig esforçar a mirar d'endevinar les siluetes d'animals que els astròlegs hi solien veure, però no vaig ser capaç de distingir-ne cap. Feia dies que l'única forma animal que els ulls eren capaços de percebre era la d'aquells gasela i les seves cames llargues.

Devia ser la una quan em vaig cansar de jugar a ser astròleg i vaig decidir començar la feixuga tasca de mirar de dormir. Sorprenentment, al cap de cinc minuts d'estar estirat em va semblar sentir un soroll provinent del meu finestrell. No en vaig fer cas i vaig seguir al llit fins que vaig sentir un segon soroll. Semblava com si algú estigués tirant pedres des del carrer al meu finestrell. Em vaig aixecar, vaig treure el cap i vaig veure com l'autor d'aquella dolenteria tenia silueta femenina i unes cames molt llargues. Em va fer un gest amb la mà perquè hi anés, i jo no ho vaig dubtar ni un segona.

Probablement, si els meus pares s'haguessin assabentat que sortia de casa a aquelles hores, prenent-los les claus, m'haurien matat, però en aquell moment tot m'era igual; només desitjava conèixer aquella gasela amb cos de nena.

Vaig baixar al carrer i vam anar fins al riu. Ens hi vam estar tota la nit, fins que va sortir el sol, xerrant dels nens del poble i dels capgrossos que habitaven aquell rierol. "De nit és més fàcil caçar-los, perquè estan endormiscats i no se n'adonen", solia dir la Cecília.

Així van transcórrer dues setmanes, acudint cada nit a la riba del diu fins a trenc d'alba. La Cecília, o la nena gasela, també era de la gran ciutat, i anava al poble durant l'estiu, ja que els seus avis hi residien tot l'any. Jo li deia a la Cecília que tenia les cames d'una gasela, i la Cecília em deia a mi que els meus ulls eren del mateix color que l'aigua del rierol, i que les taquetes negres que hi tenia eren capgrossos endormiscats.

Quan veiem que era a punt de fer-se de dia i el cel començava a esclarir-se, tornàvem a casa. Sens dubte, aquell moment era el més esperat de tota la nit. Ens agafàvem de la mà i caminàvem lentament, sense badar boca, fins que arribàvem al meu finestrell. Un cop allà, com la parella que es troba sense voler-ho sota una fulla de vesc, ens besàvem. Els llavis de la Cecília eren humits i molsuts i tenien gust de maduixa, potser era per això que eren rosats.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Pol.lux

Pol.lux

65 Relats

133 Comentaris

75016 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer la matinada d'un dia de març del 84 en una ciutat que només conec per fotos. Després d'un breu pelegrinatge familiar pel litoral català, sempre cap al sud, vaig anar a espetegar a Vilanova i la Geltrú, on resideixo actualment.

Malgrat la meva vocació per les lletres, una inèrcia gairebé congènita em portà, primer, a fer el batxillerat tecnològic i, dos anys després, em féu decantar-me per l'enginyeria informàtica. Sortosament, un grapat de fulls de calendari més tard, vaig redreçar el meu camí, i vaig cursar alguna cosa en la universitat que duu el nom del polèmic benvolgut Pompeu Fabra.

Quant al meu jo escriptor, mai no he passat de relataire aficionat, i és per aquesta raó que la meva obra es redueix a allò que podeu trobar aquí i a alguna altra cosa tan ridícula que em fa vergonya d'ensenyar.

Als lletraferits:

http://adhucat.blogspot.com