El caçador de capgrossos (X)

Es va situar a la meva dreta i s'ajupí, clavant els ulls en l'aigua. Duia una ampolla de plàstic buida a la mà dreta. Va remoure l'aigua sense treure's els guants que duia, i va introduir el recipient al líquid. Al cap de dos o tres segons, va tornar a treure la mà.

"Ho veu? Cap ni un. El millor moment per a caçar capgrossos és a la nit, sap per què?".

En aquells moments les meves pupil·les estaven completament clavades a l'aigua, em resultava gairebé impossible aguantar la mirada d'aquell nen de pell blanca i ulls esmolats. El meu cos estava completament rígid. Una lleu empenta hauria fet que caigués en aquell embassament d'aigua infestat de capgrossos. Vaig notar com una llàgrima recorria el meu rostre fins a anar a espetegar a la comissura dels llavis.

"Perquè estan endormiscats i no se n'adonen".

Havent dit això, una segona veu va irrompre al meu darrere.

"Va, Uriel, t'he dit mil cops que no parlis amb desconeguts".

Vaig reconèixer aquella veu al moment, tot i que encara vaig trigar dos o tres segons més a girar-me. En fer-ho, només vaig ser capaç de percebre una faldilla negra que tapava fins als genolls unes cames de pell blanca, llarguíssimes i estilitzades. La meva mirada es va quedar clavada als genolls. Eren perfectes, sense ferides ni crostes.

"Adéu".

I em vaig quedar clavat a terra, incapaç de posar-me dret, observant com mare i fill se n'anaven, al ritme que imposaven les cames de la nena gasela.