El caçador de capgrossos (VIII)

En obrir els ulls em vaig adonar que la meva mirada estava perfectament orientada a la finestra del meu pis. La llum del dia reflectia damunt del vidre, i resultava impossible percebre el que hi havia a dins. Vaig declinar fer cap altra suposició sobre si aquell vailet de mirada penetrant realment m'havia pogut veure o no i vaig tornar a llegir aquell bocí de paper. Sens dubte, es tractava del darrer full de la carta que en el seu dia vaig llançar a la Cecília des del meu finestrell.

Tant d'exercici mental em va fer recordar el mal de cap que tenia, així que vaig decidir abandonar aquell banc i dirigir-me a la cafeteria de cada dia. Vaig sortir de la plaça i vaig tombar el primer carrer a la dreta. Dues cantonades més endavant, vaig tornar a trencar, aquest cop a l'esquerra. El meu caminar era feixuc, igual com el dels jubilats que envaïen la plaça que albirava des de la meva finestra.
No em feia a l'idea de com havia pogut arribar aquell bocí de paper, ara ja sense importància, a les mans d'aquell nen de mirada penetrant més de deu anys després. Vaig començar a recrear mentalment mil històries sobre la possible explicació a un succés tan estrany; tanmateix, la meva ment es va quedar en blanc en arribar a la cafeteria: "Tancat". És clar, era diumenge.

En aquell moment vaig decidir que no sortiria més amb en Màrius. Els anys no passaven com si res, i cada cop em costava més recuperar-me de les borratxeres del dia anterior. Vaig decidir anar a un parc que hi havia tres carrers més avall. En arribar-hi, em va sobtar que fos pràcticament buit, llevat dels ciclistes que solien exercitar-s'hi. De fet, tenint en compte el fred que feia i que ja eren pràcticament dos quarts de quatre de la tarda, era lògic que la gent fos a casa. Vaig recordar que encara no havia menjat res.