El caçador de capgrossos (II)

No semblava estar gaire content: sostenia un tros de paper quadriculat que devia haver arrencat d'un quadern escolar i que captava tota la seva atenció. Vaig jugar a imaginar-me quina devia ser la història d'aquell nen, però la meva ment no estava per a dur terme cap mena d'activitat intel·lectual. De sobte, el vailet va alçar la vista cap als gronxadors que tenia al davant i, un cop més, la va tornar a alçar, i la va dirigir directament a la meva finestra. Els seus ulls blau marí es van clavar en les meves pupil·les, i no vaig poder evitar girar-me sobtadament i desaparèixer de la vista d'aquell nen de genolls pelats.

No vaig poder evitar xiuxiuejar un "merda", i al cap de pocs segons vaig tornar a la finestra. El nen ja no hi era i no en quedava cap rastre arreu de la plaça. Em vaig demanar com era possible que hagués desaparegut tan ràpidament d'aquell camp visual tan vast. Vaig romandre així, dempeus davant d'aquell vidre que aguantava un marc de fusta atrotinat durant un parell de minuts, fins que vaig donar per acabat el meu objectiu de connectar de nou amb la mirada penetrant d'aquell nen.

Vaig anar fins a la cuina i vaig encendre la cafetera. La probabilitat que aquell noiet hagués percebut la meva presència des d'aquell banc solitari era realment molt baixa, ja que la distància era enorme i, a més a més, havia hagut d'alçar molt la vista per veure'm. Em vaig demanar si m'havia estat observant tot el temps que m'havia estat davant la finestra embolicant-me el cap amb els braços. Potser era per aquest motiu que havia tornat a dirigir la seva mirada cap a la finestra uns minuts més tard. De ben segur que aquell nen d'ulls blaus i amb els genolls pelats devia pensar que era boig i estava esperant a veure quin seria el meu següent número. Potser es va imaginar que obriria la finestra i em posaria a cantar o fins i tot que seuria al marc, amb els peus penjant per fora, i continuaria observant la gent de la plaça mentre xiulava la cançó d' "El padrí".