Amor d'estiu

I encara recorda els seus ulls de puça, negres i brillants -encara més que de costum-, el dia del malvolgut comiat.

S'havien estat desitjant, adorant i gairebé suplicant en secret durant 2 mesos, però no havia estat fins a aquell darrer dia, empesos per alguna copa de vi de més, que s'havien estimat, envoltats per l'escuma blanca i salada que transportaven les onades del mar.

De tornada cap al punt fatídic, tots dos s'engrapaven les mans, i aprofitaven qualsevol descuit per jurar-se un altre cop el seu amor etern. Només eren dos adolescents que no havien tingut una vida fàcil i als quals se'ls brindava la cosa més bonica que formaria -mai- part de les seves vides.

En arribar a la penombra d'aquell portal, es demanaren per què no havia estat fins al darrer dia que havien fet el gran pas, i es prometeren que l'un esperaria l'altra, i l'altra esperaria l'un fins l'estiu vinent, en què, asseguraven, deixarien volar lliurement, una altre cop, els seus sentiments.

Ell va marxar lentament, amb la roba encara enganxada a la seva pell, que tenia gust de sal i olor de perfum de princesa.

Ella va fer que entrava al portal, però en sortí a cuita-corrents, presa per l'esperança que aquella nit no s'acabaria mai i el seu príncep l'esperaria en un cavall blanc.

L'estiu següent tots dos es van trobar pel carrer i ni tan sols es van saludar. Una mirada val més que mil paraules, i un amor d'estiu, com més breu, més vertader.