El caçador de capgrossos (VII)

No recordo gaire més d'aquell estiu, potser perquè, inconscientment, tendim a filtrar tots els moments viscuts en un colador que només en reté els bons. El que sí que recordo, però, és el darrer dia que la vaig veure. Jo estava tancat a la meva cambra, observant des del meu finestrell, mentre els pares feien les maletes a corre-cuita. Ni tan sols jo mateix era conscient de la gravetat del que havia ocorregut la darrera nit. Estic ben segur que si hagués estat possible els pares de la Cecília haurien evitat haver de passar per davant de casa dels meus pares aquell migdia gris, però aquell poblet era tan petit que l'única sortida a la carretera principal era a través del meu finestrell.

El cas és que aquell cop va ser el darrer que vaig veure la Cecília: passant per davant de casa meva, amb la seva mare engrapant-la del braç i a un ritme que ni tan sols les seves cames de gasela eren capaces de seguir. En passar, li vaig llençar una ampolla de plàstic amb una carta a dins. Tot i que la seva mare la tenia ben agafada pel braç, la Cecília se'n va aconseguir desfer i va anar a recollir l'ampolla, tot just sota el meu finestrell.

Igual com aquella primera tarda d'estiu, em va dir "adéu". Tanmateix, aquesta vegada la seva veu ja no era tan neta i infantil com la de feia unes setmanes. La Cecília havia oblidat la seva ingenuïtat la nit anterior a la riba d'aquell rierol.