quan aprendrem a ser lliures?

Nedar no és sempre tan senzill; el pes de la llibertat a vegades et pot superar, i ofegar-te.

No esperis que arribin les respostes, no esperis que se t'apareixin en el teu camí com si d'un miratge es tractessin...

Les respostes estan dins teu, les respostes es van forjant a mesura que vas vivint; i quan arriba el seu dia es mostren davant teu.

Un petó, i deixa que la nit clogui els teus ulls i et faci un pèl més lliure.

que a vegades treia el nas pels teus relats, i t'he de dir, com ja t'ha dit força gent, que hi ha un canvi. Els últims textos que t'he llegit són molt més madurs i tenen molta més força!

No és que hagi abandonat la pàgina... Simplement passo un moment de sequera... I el que escric no m'acaba de fer el pes... Algún dia tornaré a escriure com ho feia abans... Per ara poques lletres surten de dins meu.

Un petonet!

i tantes sensacions acumulades...

Qui pot ser més feliç que aquell que s'emociona a ell mateix, i fa emocionar als altres, amb unes "simples" notes?

M'encanta...
Sí, pq has sabut reflectir com ens sentim o ens hem sentit o ens sentirem més endavant.

Sí, és entre aquestes paraules on he vist la meva gran dualitat plasmada.

Qui millor que tu sap com sóc jo en certs moments... Dins dels conservatori on tot són somriure i rialles, i pq amagar-ho... també crits no?

Però llavors cau la foscor, o sóc jo que directament m'hi tiro?, i tot es veu diferent. Em revolco entre el fang de la meva mala sort, entre les males decisions, i el pq de tant glops d'ignorància presos.

Però tot és una roda, i torna el dia, i torno a ser la personeta que només té somriures per repartir i em dic a mi mateixa: doncs, saps què? tant se val...

Jo un dia vaig ser una nena feliç, i petonera, que reia per qualsevol cosa, i que també plorava per qualsevol altra... i aquesta nena encara està en mi, i en el fons, el dia que la perdi, seré jo mateixa que m'hauré perdut!!

Un petonet Nana!!

[Encara hem de quedar un dia totes eh?? Que m'heu anat abandonant... i jo vull veure les meves tres bessonetes juntes!!!]

ser vell implica ser una persona cansada, sense ganes ni de somriure?
No ho crec...
El temps passa per tothom, però això no vol dir que amb ell es perdin les il·lusions, al revés, hem de lluitar pq això no sigui així!

Nosaltres som els únics que podem crear i manipular el nostre propi futur. Si no vols deixar de somriure, si no vols deixar de cridar per tot allò que no t'agrada, ara és el moment de no deixar de fer-ho. Ara i sempre.

Gran cançó!
Ha omplert molts moments de la meva vida.

M'has deixat embadalida, amb un somriure al rostre...
Què hi ha millor per un músic que veure que realment el seu art arriba d'aquesta manera?

...somric jo.

Quants records (o no records) que formen (o deformen) la meva realitat.

però quan saps que has estat feliç
sempre ho vols repetir.

Quanta raó i quanta incoherència.

Masses nits s'han vist reflectides en aquest versos.

les pedres no poden sentir? No, es que mai no hi estat d'acord, em sap greu, jo crec que tothom sent, objecte, animal o persona, d'una manera o altre però tots estem immersos dins aquest món de sentiments i sensacions.
Que potser no ens agrada? Val, però per què en comptes d'anhelar no sentir res, no lluitem per sentir el que volem?

perquè feia temps que no et llegia... però m'has tornat a sorprendre! (Positivament clar!)

Sí, reflexions del tot certes...

-Fumes!
-Davant meu no gràcies.
-Si tard o d'hora morirem,
-Jugem a la "ruleta russa", segur que riem!
-Però en el cementiri toca durmir , ok?-Res de festes "pijama".

Aix, m'ha recordat a l'etapa que per molts hem passat, el moment en el que volem sentir-nos grans, important, i... en el fons no deixem de fer tonteries...

-MIra, hi ha un forat a la capa d'ozó!
-Bé, ja el cosiran.

I aquesta? Sí, com sempre intentem arraconar les obligacions i carregar-les als altres...

De debó, m'ha agradat...

sí, com tu vas dir estic molt "despenjada" d'aquesta pàgina... I mira que aviat farà un any que vaig atrevir-me a penjar el meu primer relat... Però tot canvia, sí, i l'amor no està exempt d'aquest canvi.

Ràbia o rima...
Odi o ignorància...

I aquests canvis que comporten? En mi... una desaparició total de la inspiració...

Ja no sóc la mateixa, i per tant, les paraules tampoc ho són.
Suposo que quan sigui conscient del canvi i l'accepti... tornaré a deixar que el meu subconscient s'escapi a traves d'una mina...

Però per ara, a esperar...

la vida voluntàriament és un pas valent; un pas que creiem que només està a les nostres mans, que és la nostre decisió i que res ni ningú hi pot interferir.

Però no és així, trencant l'unió amb aquest món, quants fils que ens uniem amb les vides dels altres tallem amb una gran bestialitat?

ens trobem ancorats dins el passat, malgastant el present en busca d'un futur ja creat, oblidant que són les nostres mans les que a poc a poc l'aniran formant.

Sí, tens raó... Per avançar s'ha de cremar, però les arrels dels records ja s'han petrificat.

He llegit uns quants relats que tens per aquí; i... m'ha quedat una sensació d'inèrcia sense aturador.

Frases que no paren que es trepitjen les unes a les altres, un gran moviment, (però en cercle) sense fi, que quan estàs pel mig ja no saps on tens l'inici on et trobes i a on aniràs...

No ho sé, simplement ha estat una nova sensació, podriem dir que propera... Sí, m'ha agradat! Ha estat com si tot els pensaments que roden pel meu cap hagin s'hagi materialitzat, sense cap ordre visible; (però segur que existeix, perquè qualsevol caós té el seu propi ordre...)

Sí, sí, de debó, felicitats!