M'ha encantat aquest relat, sincerament. Aquella olor de les biblioteques m'ha vengut al cap mentre llegia, i m'ha anat enganxat aquest aire intrigant que li has donat, la manera com està escrit... no em queda més remei que seguir llegint més coses teves. enhorabona!

...de vegades la pau fa gust de mort,
dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau fa gust de mort.

De vegades la pau és com un desert,
sense veus ni arbres,
com un buit immens on moren els homes.
De vegades la pau és un desert.

De vegades la pau
tanca les boques i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir;
de vegades la pau no és més que això,
una buida paraula per a no dir res.

De vegades la pau fa molt més mal...

Buf... quantes vegades hauré pensat igual...? "Per què no he estudiat?"
No sé... a vegades he perdut el temps, però igual que tu, si alguna vegada he disfrutat del silenci d'una nit d'estudi d'estiu, ja em dono per satisfet! Salut i enhorabona!

Una abraçada!

PD: Gràcies pel teu comentari! així he pogut llegir unes quantes coses teves que potser mai hauria trobat! Dones a tots els relats un toc de poesia!
Ah! He deixat un comentari al teu comentari en el meu relat; no crec que t'aclareixi massa dubtes, però bé...

Primer de tot, gràcies pels comentaris!
El fet que el relat estigui dins "social" és perquè l'havia de posar en algun lloc. No m'agrada classificar el que escric, però mira... en algun lloc ha d'estar. Sí que és cert que la idea era fer una prosa una mica poètica, però queda molt lluny dels poemes en prosa de Baudelaire, i per tant tampoc volia tractar-ho de poesia. Aquest és el motiu...
És normal que hi hagi coses que no s'entenguin, és una mica intimista i metafòric, però aquí està la gràcia de la literatura, que cadascú pot inventar-se el que significa cada cosa que llegeix...


...ma'a salama...

M'agrada molt aquesta manera d'anar deixant caure imatges dins el poema com a gotes d'aigua i aquests punts suspensius que deixen volar la imaginació...
Dels tres poemes que has publicat em quedo amb aquest, i, sobretot, amb aquesta metàfora: "ompliré el meu llit...de somnis". Molt bona, sincerament!
Besades i a seguir escrivint!


PD: gràcies pel teu comentari!

M'agrada molt aquesta manera d'anar deixant caure imatges dins el poema com a gotes d'aigua i aquests punts suspensius que deixen volar la imaginació...
Dels tres poemes que has publicat em quedo amb aquest, i, sobretot, amb aquesta metàfora: "ompliré el meu llit...de somnis". Molt bona, sincerament!
Besades i a seguir escrivint!


PD: gràcies pel teu comentari!

Realment aconsegueix allò que busca... per desgràcia pels que estem d'exàmens! Però la vida moderna és així!!

...quan no hi ha millor companyia que un mateix!
Enhorabona!!!

M'ha conmocionat aquest relat. és molt dur, però possiblement la realitat encara ho sigui més. Any rere any, el conflicte Israel/Palestina segueix viu, encara que els mitjans de comunicació no ens en diguin res. Difícil solució...
M'ha agradat molt la idea de comparar l'Alifat i l'Alefat (que tantes coses en comú tenen!) amb la situació de dos pobles, que malgrat tenir també coses en comú, pateixen un conflicte del que costa veure'n el final.
Enhorabona, un relat que incita a la reflexió...

No, no sóc palestí; simplement un fascinat del món oriental... només això! Però això d'estar també banyat per les aigües del Mediterrani potser hi té alguna cosa a veure... jaja. Adéu i gràcies

No m'esperava que seria així aquest relat, quan he llegit el títol, i m'ha sorprès! l'he trobat genial!
I perquè cal seguir lluitant, t'escric un bocí d'un poema de Tawfiq Sayyad (poeta palestí) per si el vols llegir...

"Quisiera, si pudiera, en un instante,
poner el mundo entero patas arriba,
pero las cosas son tal como son,
más fuertes que las ansias y la ira.
¿Acaso os ha proporcionado algo
la desazón que os come?

¡En pie, gentes que amo!
¡Paciencia con las vueltas del Destino!
¡Echaos sol en los ojos,
y en los nervios acero!
Que vuestros brazos pueden realizar
los más hermosos sueños,
los más maravillosos de los milagros."

----

Es mil veces más fácil
que hagáis entrar un elefante
por el ojo de una aguja,
que pesquéis peces fritos en los cielos,
que aréis los mares
y que hagáis hablar al cocodrilo.
Es mil veces más fácil.
A que matéis, con vuestra tiranía,
el brillo de la idea,
a que nos apartéis ni un pelo
del camino que nos hamos trazado.

aquí,
como un muro,
nos quedamos,
Aquí,
en vuestras gargantas,
como un trozo de vidrio,
como un higo chumbo sin pelar,
como una tempestad de fuego,
en vuestros ojos.



PD: Sento que estigui en castellà, però saps el que costa trobar traduccions en català!!

El diumenge deu ser el dia del subconscient; com que són sempre tan avorrits, el subconscient es recrea.
Què difícil pensar el que voldríem...!!
M'ha agradat molt!... i el final, molt original. Vaig a llegir algun altre dels teus relats! Salut

I és que ja ho deia Gabriel Celaya:
"La poesía es una arma cargada de futuro"

M'han agradat molt aquestes línies, supòs que per haver tengut tantes vegades sa mateixa sensació.
M'ha cridat molt s'atenció quan dius "Allà hi trobaré una altra part de mi que dorm quan sóc lluny "; no crec que se pugui expressar millor. Anem on anem, durem aquest bocinet de terra dins es cor, que deu tenir tan màgic?
I és que ja ho deia na Mª del Mar Bonet: "...sempre tornaré a la nostra platja; les ones no em deixen, mu mare, allunyar-m'en massa..."
Enhorabona! Besades

No estaria de més que els populars perdéssin ses eleccions! Algú capaç de tomar es Pont des Tren, d'arrassar sa costa i ses tradicions no hauria de ser reelegit, i molt manco, considerar-se mallorquí!

Què la utopia es faci realitat! Mentre no sigui així, jo cada 31 de desembre seré a sa Plaça dels patins!