Isaac i Abdul

‘ALIF / ALEF

La Rachida vivia a Al-Quds ,en hebreu Yerushalayim, (Jerusalem) en el barri de Musrara, a prop de la Ciutat Antiga i a la vora de la porta de Maldelbaum. Tan ella com el seu marit Ahmed eren respectuosos amb l'Alcorà i amb les lleis islàmiques. Tenien dos fills bessons que es deien Abdul i Gamal. Les famílies, tan de la Rachida com de l'Ahmed havien viscut des de feia centenars d'anys en aquella terra i en aquella ciutat. Havien vist com passaven pobles de totes classes, ocupant, manant, esclavitzant, maltractant i al final marxant donant pas a altres que feien el que els altres no havien fet. Ara estaven altre cop igual, semblava que aquella terra estigués maleïda.
Una vegada en Ahmed que tenia la carrera de Historia i era un dels guies principals de la mesquita d' el-Aqsa i de la mesquita d'Umar o cúpula de la roca, va llegir que el poble jueu al matar a Jesús havia sigut maleït a vagar eternament pel món sense trobar un lloc a on formar el seu país. Però ell creia que no era el poble jueu el que estava maleït, era aquella terra la que havia sigut senyalada com terra de ningú, la terra dels sofriments, no importava quin poble hi havia viscut, cap hi havia pogut arrelar-se amb dignitat.

BA' / BET

La Rachida era mestre d'escola i se'n portava els seus fills de dos anys amb ella, ja que no podia deixar-los a ningú. Aquella tarda després de deixar al seu marit a la porta de Damasc, perquè anés a treballar a la mesquita, es dirigia cap a l'escola quan de sobte un tremenda explosió va fer caure una part de la paret per on passaven. La Rachida i en Abdul van quedar sepultats per les runes i en Gamal va quedar plorant en mig del carrer, mentre la gent espantada passava pel seu costat i un d'ells el va fer caure a terra. Just abans de que sonés la segona explosió la Maria va agafar la criatura del terra i se'l va emportar amb ella. La gent embogida anava pels carrerons estrets donant-se empentes i la Maria va córrer per poder sortir d'aquell laberint de mort i arribar a casa seva que es trobava al barri de ‘Emeq Reafim, a la banda contraria d'on vivia en Gamal.
La Maria i el seu marit Abel eren jueus i no tenien fills, ella no en podia tenir i això era la seva obsessió. Feia temps que intentaven d'adoptar-ne algun però era tan difícil que estaven a punt de deixar-ho córrer. Ara davant seu tenia un nen que segurament la seva mare hauria mort en l'explosió i en necessitava una altre que tingués cura d'ell. Aquesta idea va començar a prendre més força dins del seu cap, fins a estar convençuda que era el millor pel nen. El seu marit treballava al Ministeri d'Assumptes Exteriors i no els faltava de res, aquell nen segur que tindria una vida millor que si estigués amb els seus pares.
Després el va despullar i el va mirar detingudament. Tenia la pell clara com ells, no sabia si era jueu o palestí ja que la circumcisió els hi fan de petits en les dues doctrines. Després va pensar que el més difícil seria convèncer al Abel. I no va ser fàcil, ell no tenia les mateixes idees i tan sols va accedir si demanaven primer a les autoritats si algú havia reclamat un nen com aquell. I així ho van fer.

GIM / GIMEL

Van anar a demanar si algú havia reclamat un nen i estranyament no hi havia cap reclamació. L'Abel no va poder dir que no a la seva dona i van adoptar al Gamal que des de aquell moment es diria Isaac.
El destí es així, en Isaac se li obria un nou món i en Abdul se li trencava el seu. La explosió havia mort a la seva mare i al seu pare ja que havia tingut lloc a prop d'on estaven tots dos. En Abdul al no tenir cap més familiar el van portar a un orfenat de Ramallah. Els camins dels dos germans s'havien dividit i seria difícil que es tornessin a trobar.

DAL / DALET

Van passar els anys, ara tots dos tenien dinou anys i les seves idees polítiques estaven oposades totalment.
En Abdul, desprès de passar de tot al orfenat, va ser adoptat per una família de Ramallah, això l'hi havia donat una certa estabilitat, però una de les incursions de l'exercit israelià va acabar amb la vida dels seus pares i germans adoptius, a més a més de deixar-lo sense casa. No va tardar molt en ajuntar-se amb la gent que lluitava per les terres que els hi pertanyien i ells van trobar un bon militant en l'Abdul. En poc temps va participar en tot el que podia, manifestacions, atacs a soldats israelites, a tancs i moltes coses més. La llavor de la impotència i d'una vida marcada pels sofriments estava a punt de donar els seus fruits.

HA' / HE

En Isaac no es va escapar dels terrors de la guerra, a l'edat de setze anys, mentre passejaven pel mercat en un atemptat terrorista va perdre de cop als seus pares. Llavors va passar a formar part de les joventuts més radicals, era conegut pels seus companys com "mà de ferro". El seu odi pels palestins l'havia portat a ser tan cruel i inhumà que fins i tot als seus caps els feia por.
Ell havia sigut el que en companyia d'uns seus companys havia anat a segrestar a un dels caps dels insurgents i encara que sembli impossible, va tenir èxit. El que no va saber ningú es que al mateix temps, van matar a tota la seva família.
Ara havia creat un cos especial de policia que faria possible poder viure en pau a Jerusalem, però per qui era aquella pau?

TA / TET

Més tard o més aviat havia de passar, el cap més proper li va proposar. Ell era el més preparat, el que al aconseguir el propòsit que li demanaven s'assegurava el cel. Seria un màrtir i tothom el recordaria en les seves oracions. Abdul encara era molt jove, però havia viscut i patit molt, volia descansar i servir al seu país al mateix temps i amb alegria va accedir.
Hi va haver una gran festa, tots els van felicitar, van fer un vídeo a on ell explicava perquè seria un màrtir, l'endemà seria el seu últim gran dia.
En la seu dels "Joves patriotes" Isaac va rebre a un seu company que li portava noves. El va fer passar i van estar parlant força estona. Les noticies dels infiltrats en terreny palestí, li deien que l'endemà hi hauria un gran acte terrorista, no sabien quan, però els havien dit que seria en el "Mur de les Lamentacions".
L'Isaac va dir que dubtava de que sigues allí, ja que els controls eren exhaustius. Cap suïcida podria passar i menys portant explosius. El seu company li va dir que les fonts que li havien dit eren molt fiables, no sabien com, però seria una sola persona, encara que no sabien ni com es deia, ni com era físicament.
Al final l'Isaac va accedir a muntar un gran dispositiu de seguretat al voltant del Mur. Si aquell atemptat era veritat, seria una matança, ja que sempre hi ha molta gent resant i més l'endemà que era Sàbat.

ZA / ZAYIN

L'hora havia arribat, en Abdul li van donar documentació israeliana, el van vestir com els "joves patriotes" i li van donar un cotxe perquè s'acostés a Jerusalem. Els controls eren exhaustius, però amb la documentació que li van donar van ser de tràmit. Li va estranyar que a mesura que s'acostava a la ciutat vella, els soldats fins i tot el saludaven. Era conegut el poder dels "joves patriotes" però fins aquell punt no s'ho hauria pensat mai.
Va deixar el cotxe molt a prop de la porta de Dung ó Bab Harat al-Magharbeh, un guàrdia li va dir que no patís que li vigilaria. Això encara el va fer posar més neguitós, no l'hi havia demanat la documentació, ni l'havia escorcollat.
Portava una petita maleta que al fons camuflat hi havien dos quilos d'explosiu i un quilo de metralla. Com que les previsions de que l'escorcollessin eren molt elevades, els químics palestins havien aconseguit un explosiu de gran potencia que en petites quantitats es podia empassar-se i amb un control remot com el d'obrir la porta d'un garatge es podia fer explotar. Era la primera vegada que es feia servir, però amb les proves amb animals havia tingut un gran efecte, fins i tot millor que els explosius convencionals.
Va seguir caminant i cada membre de la seguretat el saludava, ara ja veia al fons el mur de les lamentacions que per ser un dia especial estava ple de gom a gom. No tenia cap dubte, no es feia cap pregunta, dintre de poc estaria al cel amb els seus pares i amics.
En Isaac estava a l'altre banda de la plaça i amb els seus companys que extremaven la vigilància, ningú que no fos reconegut podria entrar a la plaça. En Abdul seguia caminant per poder col·locar-se al mig de tota aquella gentada i la distancia entre ells dos germans era tan sols de deu metres. Ja tenia el dispositiu de detonació a la mà, dos metres més i hauria obtingut el seu objectiu. Va parar i en aquell moment es van apartar dues persones i van quedar els dos germans cara a cara. L'expressió de sorpresa va ser terrible, en Isaac va comprendre que alguna cosa no anava bé i va fer l'acció de treure la pistola. L'Abdul sense deixar de mirar els ulls del seu germà, va accionar el dispositiu i una gran explosió va fer tremolar aquells murs antics com el temps…