no havia llegit la introducció del relat i mha encantat anar descobrint a poc a poc la semblança amb "Manhattan"

he gaudit moltes vegades amb aquesta peli i es molt valent per part teva arriscar-te a ser comparat amb un mestre com Woody Allen.

Les meves felicitacions,
un somriure

Ahir la nit, perduda entre relats absurds i comentaris potser "massa favorables", vaig topar-me amb un que em va despertar de tanta monotonia literaria. Era curt, pero directe. Era.. senzill, pero em va fer encetar un somriure de matinada i alhora despertar els meus instints feministes més amagats (si es que en tinc).

Vaig començar a llegir els comentaris i vaig flipar. Pero es pot saber a que ve tanta polèmica? Que són tots aquests comentaris sobre que no és un tema tabú, que ja ho saiem tots això..., pero es pot saber que passa?

Fa molt poquet que m'he decidit a enviar algun relat ja que la meva tècnica (o art literari, digueu-ne com volgueu) no és gaire bona, i no s'acosta ni molt menys a la qualitat de molts dels relats de la Tiamat. Em vaig decidir a fer-ho perque vaig pensar que a poc a poc (i amb l'ajuda d'alguna que altra crítica) podria millorar. Pero de sobte em trobo amb un degollament personal cap a algú que l'unic que ha fet és un poema sobre algo que viu dia a dia. per què ningú no li diu res quan esciru sobre el que ha vist pel matí al metro? Tots anem amb metro no? Tots hem vist el nen rient, o el noi cantant o la senyora que menja un carmel... vaja el dia a dia. Però la simplicitat de la rutina diària, no la desvalora, no evita que ens agradi com la Tiamat ens descriu les petites coses que es topen al seu camí.

Crec que hauriem d'anar una mica més amb compte amb determinades formes de criticar, tots sabem el que se sent quan ens fan una mala crítica d'algun escrit, potser cada vegada que fem un comentari hauriem de recordar que aquí tothom vol i busca el mateix i que les coses es poden de dir de moltes maneres (vaja i qui millor que vosaltres per empolainar una crítica...)

o potser es que m'he equivocat