Vivint en l'absurd

S'aixecava cada matí preguntant-se perque vivia en l'absurd, perque quan jugava amb els seus cabells tenia por de trencar-los, perque el seu rostre mostrava el reflexe de la vida com una llum impenetrable sobre un pla d'aigua infinit... No es podia amagar. Només podia viure i que tot passés "com tenia que ser". Com tenia que ser, com odiava aquella idea, pero alhora es presentava com un avisme de placenter vèrtic irrebutjable.
Ningú li havia explicat que la vida era així. Quan somiava en trobar aquell absurd que li construiria el seu propi torreó, ningú la va avisar que en realitat estaria construint el seu, o que estava esperant que ella construís el d'ell. Pero sabia que el seu ABSURD tenia forma encara que no sentit, un camí difícil d'abandonar però més encara de mantenir viu.



Eren les dues del migdia i seguien abraçats en un sens fi de braços, cames i amor. La petjada de l'absurd continuava present al seu somriure. Va ser la Lluisa qui va decidir aixecar-se i abandonar aquell mon. Feia hores que estava desperta, mirant-lo com dormia, sentint que l'estimava. Acariciar cada matí les parpelles d'en Lluís semblava agafar dia a dia major sentit.



Al aixecar-me vaig comprobar que realment feia un dia espectacular. Un d'aquells en que tot perd importància i l'únic realment interessant es passejar i perdre's en l'ABSURD.
No se molt bé perque vaig tenir la insaciable necessitat de fer fora en Lluís de casa meva. Com si la felicitat que experimentava en aquell precís moment fos únicament meva, impossible de compartir. Així que em vai dutxar, vaig tirar la seva roba sobre el cos encara temblorós de plaer i vai marxar. D'un cop de porta vaig trencar la increible màgia que hores abans acabavem de viure.
Vaig baixar els cinc trams d'escala que em separaven del carrer i vaig deixar que la brillor incesant del migdia m'aixugués l'angustia.