vergonya

Les coses haurien de ser molt més simples, si veig a mon pare bebent, haig de dir-li que no ho faci, que a poc a poc està tornant a la rutina de l'alcohol, pero ho faig? No! Simplement poso mala cara, no parlo amb ell una estona i espero que aquesta estupidesa faci el seu efecte. Per que sóc incapaç de dir-li que no begui? Sóc suficient adulta per fer-ho? Però, com puc demanar-li que no ho faci, si jo també ho faig? Però no es el mateix, jo no he martiritzat a la meva familia per l'alcohol, jo no he provocat que les meves filles em temin...

Pero com vaig a dir-li jo, una estúpida cria que no te ni idea de res, al meu pare que no begui? Com li dic que cada vegada que el veig amb un got d'alcohol sento que el mon es derromba? Com li faig entendre que al veure el seu fracàs personal amb l'alcohol sento que el mon en si es un fracas, i que faci el que faci sempre ho serà?

Com li explico que cada vegada que arriba a casa amb els ulls ensangrentats de culpabilitat sento que l'absurd, que el veritable absurd de tota aquesta història, soc jo?

"sentir com parles amb el mon"... realment és una sensació que tinc per a molt poques persones. I el meu pare, a pesar de l'admiració que he sentit durant molts anys, i d'aquella imatge idolatrada que tenia per ell, no està entre elles. L'ABSURD es que sento vergonya d'ell i m'emperro en amagar-la i disfressar-la d'admiració per una inteligència que, a base de litres d'alcohol, s'ha anat ofegant i convertint-se en algo fantasmagòric i penós.

... potser per fi ho he entes...

Tinc por de convertir-me en éll. No tinc por de l'alcohol ni de l'estupidesa. Tinc por de perdre els meus somnis i entrar en un mon penós. Tinc por de ser vulgar, idéntica a la resta del mon, sense somnis, sense res. Vull entrar en el meu Absurd i viure sempre en ell. Vull aixecar-me cada matí preguntant-me perque visc en l'Absurd. Tinc por de perdre el camí cap a l'Absurd i entrar en el Penós. En la vida.