Quant sovint ens passem la vida esperant , esperant que arribi la nostra oportunitat a la feina, esperant que arribi el nostre príncep blau, esperant que algú ens descobreixi, esperant ... Però tu, valenta, t'hi llences a la vida, a aquesta vida de dimensions desconegudes, a aquesta llum de cercles infinits i, tot i les tempestes i els núvols, tu continues perquè saps que la esperança- aquelles terres altes on el verd és el predominant - ha de ser sempre al nostre horitzó i tu segueixes la seva ombra, l'ombra de la llum que sempre ens ha de guiar, la llum dels teus somnis. Endavant!!!!

Preciós!! Quanta sensibilitat , es llegeix quasi bé sense respirar , no hi goses, no vols trencar tu tampoc aquest fil que et lliga a la lluna del teu poema fins arribar a aquest final tràgic, tràgic i fatal en el sentit grec ¿quina altra cosa es pot esperar? i et quedes allà, mut, immòbil, com en Pau, com la mare , perfecte final , com la escena de una pel·lícula, i la lluna i la teva ànima i els somnis de la mare i d'en Pau ... perduts ... per sempre.
No els hi podem regalar la lluna als nostres fills perquè si no, ¿quins somnis, quines il·lusions , quin objectiu tindran a la vida sinó és el d'esperar la mort com aquest pobre noi, en Pau. Se l'ha de buscar cadascú la seva lluna i mira, si no hi arribes i et quedes suspès damunt un núvol tota la vida , potser algun dia passi la teva estrella... i si no doncs a crèixer , a fer-nos més grans i millors com a persones i a apropar-nos cada vegada una mica més, perquè ¿què és viure , si no ? Que no , que no podem donar-los tot fet als nostres fills perquè ennuvolem els seus somnis , i somiar és el que dona sentit a les nostres vides . I tampoc es bo per a la mare , que s'ha oblidat de la seva pròpia lluna, amagada aquesta pel poder de l'astre sol , la llum del qual a vegades ens pot deixar cecs.
N'hi ha tant dins aquest relat i a tots els nivells!Gràcies i una abraçada ben forta!!
Consol

... al teu poema!!! Boníssim! I un ús del llenguatge perfecte tot i no ser la teva llengua! Et deixo que vull continuar amb ell!

i les herbes de la riba xuclant l'extracte de les aigües... Preciós! El lector també se sent xuclat per aquest poema teu, com si vulguéssim també endinsar-nos en aquest sentiment tan bonic que descrius. M'encanta com escrius!!!

Quina definiciò més maca i més sensual del què és la poesia, tocar sense braços la nit... M'agrada!!!!

Divertidíssim! Els ESOnians. el radiolé, l'entrepà mig desfet... i l'anunci del viatge al Carib per acabar-ho d'arrodonir...no té desperdici!!!

Quin relat més trist i més bonic alhora. M'ha emocionat aquesta brisa que vol acaronar i no pot perquè n'hi ha penes que no admeten consol, i aquest noi ja vell als seu disset anys a qui la mar s'empassa juntament amb els seus somnis de futur just quan sembla tenir-los més a prop ... i aquest destí fatal que demana la mort necessària de la seva estimada i , sobre tot , l'abraç entre sardines... que conecta aquesta mort amb reminiscències shakesperianes amb la cruda i diària realitat social que toca el teu relat. Preciós!