Li van regalar la lluna

Un relat de: ROSASP

Estava tan acostumat a aconseguir el que volia, que cada negació era un atac directe a la seva persona.
Des de molt petit li havien lligat la lluna amb un fil, com si fos un globus.
En els primers anys de vida, va arribar a creure que tot era possible, només calia demanar amb insistència i les coses apareixien com per art de màgia.
Havia après a utilitzar totes les seves armes d'atac, plorar a crits, ficar cara d'enuig, dibuixar la tragèdia del desconsol i la tristesa en la mirada...
Així com anava passant el temps, dominava totes les tècniques per sortir-se'n amb la seva. Cadascuna d'elles elaborada amb la precisió exacta, amb estudis pràctics i profunds de pressió psicològica feta a mida.
Es cansava de tot al cap de poca estona i només gaudia uns instants de les coses noves.
Si no es volia menjar la sopa, passava directament a les galetes i si afirmava que una cosa era blanca, no parava fins que li donaven la raó i tots la veien blanca.

El naixement del Pau havia estat pels seus pares una mena de miracle.
Havia arribat quan ja feia molt temps que havien perdut l'esperança de tenir fills i quan els van donar la notícia de l'embaràs, les seves vides van esdevenir planetes girant al voltant d'aquell sol, que ja abans de néixer tenia una poderosa força gravitaròria.
La Laura, va deixar de treballar al despatx del seu marit, que s'havia especialitzat en assessoria jurídica, per evitar possibles complicacions en l'embaràs. Tenia una edat bastant avançada i tota precaució era poca.
Engolida pel titànic poder del seu petit astre, ja no hi va tornar.

El Pau va créixer en un niu de cotó-fluix i pètals de rosa, ple de petons, de carícies i d'una protecció extremada.
Quan era nadó, cada cop que plorava, l'examinaven de cap a peus per buscar-hi un motiu. El gronxaven en braços hores i hores, fins que els ulls se li il·luminaven i li esclatava una rialla.
Les malalties eren un veritable drama, qualsevol refredat es convertia en un cobriment de cor per la Laura i el Joan, que gairebé sempre acabaven a la sala d'urgències quan la febre enterbolia el rostre del nen i li envermellia les galtes.
No estaven preparats per veure'l plorar, se'ls hi esquinçava l'ànima.
Quan es mostrava content era com estar a la glòria, un paradís que lluitaven per fer indestructible.

El Pau deixava que els virus entressin dins seu i llavors romania tranquil a casa, la mare el deixava estar al sofà i veure les pel·lícules que més li agradaven, confortablement tapat amb una manta de colors molt vius, mentre li acaronava l'esquena i li passava la mà pels cabells fins que li venia la son.
Quan el nen tenia nou anys, la psicòloga del col·legi va parlar amb els pares per advertir-los dels problemes d'adaptació i integració que tenien amb el Pau.
La Laura i el Josep no li van donar massa importància, creien que només era una percepció una mica exagerada de la situació. Cadascú tenia el seu caràcter i ell era bastant tímid.
Però quan la tristesa i la crispació formava part de cada dia, van pensar en canviar de centre d'ensenyament.
Després de demanar informació en molts llocs, es van decidir per un on semblava que podien estar més per ell, més personalitzat potser...
Però el Pau era cada cop més esquerp, més inadaptat i més solitari.
No volia estudiar si no li venia de gust, no volia participar a la classe, no jugava amb els companys si no s'avenien a les seves exigències.
A la segona o tercera vegada que només volia fer la seva, evidentment el deixaven plantat al mig del pati.
Ell escampava la boira del seu desencís i s'asseia en un banc, sense mirar cap lloc en concret, abstret en els seus pensaments que eren un misteri per a tots.
Tenia el poder de l'evasió, s'escapava de la realitat i se'n anava al seu món apart, on no semblava necessitar a ningú.
Quan va començar l'adolescència, la comunicació a casa es va trencar del tot, les moixaines de la mare, els acudits del pare i els àpats preferits, van deixar d'interessar-li. Llavors l'obscuritat d'una hecatombe va començar a cobrir el sostre de les seves vides i van començar a endevinar que quelcom fallava, que la situació se'ls escapava de les mans per moments.

Sense dir gairebé ni paraula, El Pau anava de l'institut a casa i de casa a l'institut, tancat en un espai difícil de descriure, on arrecerat de la crua realitat de no pertànyer en lloc, encara duia la lluna lligada d'un fil.
Només el separaven dos carrers fins a casa. La Laura sempre l'esperava al balcó, li agradava veure'l arribar ja a distància.
Havia comprés que no el podia anar a esperar eternament i li semblava que si l'endevinava de lluny, en certa manera la seva mirada el protegia.
Mentre veia passar la gent, desitjava cada dia de tot cor que el Pau mirés cap amunt des de l'altre vora del carrer i la saludés amb la mà, intuint aquell somriure que ja gairebé no recordava.
Es deia amb veu forta que la tempesta passaria i podria acaronar de nou el cap del seu fill al dir-li bona nit. Ara ja només podia fer-ho mentre dormia.
Però un neguit continu, una buidor a la panxa li xiuxiuejava presagis obscurs, somnis que s'estaven marcint, lluites amb monstres invisibles.

En Pau caminava lentament sense prestar atenció al que veia, no li interessava el món exterior. Feia molt temps que havia descobert que era una enganyifa, una lluita constant per sobreviure, res estava al seu abast i tot el que tocava s'esvaïa.
Tan absort anava, tan lluny de la realitat, que no se'n va adonar de que el semàfor estava vermell.
Un cop sec va esquerdar el seu refugi, la seva cuirassa i un bram esglaiador es va barrejar amb el patac i la frenada del vehicle.
La Laura xisclava des del balcó, però no reconeixia la seva pròpia veu. Era un rugit ancestral, el ressò de les cavernes del seu cor. Sentia el cervell mig aturat, els peus clavats al terra...
La seva mirada desorbitada processava lentament la impotència d'haver baixat la guàrdia, d'haver deixat al seu fill en braços del destí, perdut entre les ombres de l'abisme.

En Pau va obrir un moment els ulls i va veure com la lluna s'escapava del seu cos.
Els braços immòbils i els dits d'infant mai crescut, no la podien retenir. El fil es feia cada cop més prim i més llunyà.
La blanca i rodona lluna s'enlairava, s'enlairava buscant el seu lloc en el cel i amb ella la soledat més fona i espessa que mai ningú hagués pogut imaginar...





Comentaris

  • Clar de lluna | 17-04-2008 | Valoració: 10

    ...relat trist que podria fer reflexionar a molts pares. Però suposo que és tan difícil... jo encara no sóc mare i ja intueixo que seré massa protectora, quin espant! El final s'intueix tràgic des de bon principi, però en certa manera queda obert perquè cadascú l'interpreti com vulgui, no sé si m'explico, en part, té un fil esperançador... En fi, m'ha agradat molt!

    Una abraçada!

  • em sembla...[Ofensiu]
    neret | 31-12-2006

    ... que avui en dia no cal que es tracti de fills nascuts en circumstàncies especials com el que descrius tu, sino qu estan molt generalitzats els casos de nens sobreprotegits i consentits. Per això sol ja li donaria força valor al relat, però a més, està molt ben escrit i la imatge final està molt ben trobada(així com el títol, que és el que m'ha cridat l'atenció quan l'he vist a l'editora destaca).

    Es nota que escrius poesia, per la manera com tractes les paraules al escriure en prosa. En l'aspecte negatiu, només et diria que hi ha alguna petita falta d'ortografia: un altre, crec que és, que hauria de ser altra, (s'ha de notar que som de Lleida!) i algun pronom apostrofat al revés. També és veritat que de seguida veus que la història acabarà malament, però jo no m'esperava un accident fortuit, sinó que pensava que seria el noi qui es buscaria la mala fi. Des d'aquest punt de vista, el no haver volgut buscar un final edificant i deixant l'accident en mans de l'atzar, que li podia haver passat al millor fill que ens puguem imaginar, crec que és un altre encert del relat.

    Felicitats i bon any nou!

    records d'un altre relataire de la boira

    neret

  • Una narració plena de sensibilitat...[Ofensiu]
    matenquatre | 31-12-2006 | Valoració: 10

    ... i que il·lustra molt bé els riscos de la superprotecció dels infants.
    El final no m'ha semblat previsible. Almenys, a mi m'ha sorprès.

    Felicitats pel relat.

  • gràcies[Ofensiu]
    foster | 25-07-2005

    sí, gràcies de veritat pel teu comentari. És especial, em demostres ser una dona especial, comprensiva i de ment oberta. Si et dic la veritat, dubto sobre aquests escrits, no sé si poden interessar ningú, és un tema molt personal, quasi íntim. També he de dir-te que, pel que he llegit de tu, em feia por la teva opinió i d'algun altre autor del que jo anomeno en secret d'"ànima neta".
    Espero seguir en contacte amb tu
    foster

  • no del tot[Ofensiu]
    foster | 24-07-2005

    La idea és bona com a paradigma d'un tòpic que, per tòpic no deixa de ser una gran veritat: com més et dediques a algú o a alguna cosa, com més hi poses l'ànima, més t'arrisques a una enorme i fatal decepció. Però... i aquí hi ha la clau, és això motiu sufcient per estimar i desitjar només a mitges, cobrint-nos sempre les espatlles, aspirant a la invulnerabilitat absoluta? Jo estic convençut que no, que no amb el que és veritablement important.
    Tot i que la protagonista sigui la mare i la seva adoració total pel seu fill -derivació de les mancances pròpies, cosa mala-, trobo que donant més volum al personatge del Pau, com a contrapunt, faria més dramàtica la història i li donaria sentit sense necessitat de recórrer al final fàcil previsible des de mig relat.
    Amb tot, te un punt força interessant i dóna gust llegir-te (a pesar s'un excés de poesia per al meu gust). El ritme molt bo.
    Bé, res més. Gràcies pel teu comentari; el relat,
    "cita a cegues" no és més que un divertimento, però venint de tu m'ha fet il.lusió.
    foster

  • no del tot[Ofensiu]
    foster | 24-07-2005

    La idea és bona com a paradigma d'un tòpic que, per tòpic no deixa de ser una gran veritat: com més et dediques a algú o a alguna cosa, com més hi poses l'ànima, més t'arrisques a una enorme i fatal decepció. Però... i aquí hi ha la clau, és això motiu sufcient per estimar i desitjar només a mitges, cobrint-nos sempre les espatlles, aspirant a la invulnerabilitat absoluta? Jo estic convençut que no, que no amb el que és veritablement important.
    Tot i que la protagonista sigui la mare i la seva adoració total pel seu fill -derivació de les mancances pròpies, cosa mala-, trobo que donant més volum al personatge del Pau, com a contrapunt, faria més dramàtica la història i li donaria sentit sense necessitat de recórrer al final fàcil previsible des de mig relat.
    Amb tot, te un punt força interessant i dóna gust llegir-te (a pesar s'un excés de poesia per al meu gust). El ritme molt bo.
    Bé, res més. Gràcies pel teu comentari; el relat,
    "cita a cegues" no és més que un divertimento, però venint de tu m'ha fet il.lusió.
    foster

  • La lluna...[Ofensiu]
    Somnikat7 | 03-07-2005 | Valoració: 10

    M'encanta el poema, m'encanten els mots que utilitzes per descriure cada instant, cada pas que fa el Pau, tot...fins el final...ha significat la patjada d'elll i de la lluna que sempre l'havia seguit cm una sombra en el seu camí...Llàstima del terrible destí, però ara tinc ganes d'observar la lluna i en ella veure-hi aquest noiet...i llegir-hi tot el que has escrit...

    Felicitats...

    Continua amb aquesta absoluta sensibilitat que desprèns en els teus poemes...M'encanta ...


    Nina

  • ones i vent | 21-06-2005 | Valoració: 10

    Estic llegint amb la ma al cor, com
    per protegir-me d'un destí tan bé relatat,
    el qual deixa a vegades tan poc espai a
    qui s'hi troba que sembla exposat sense culpa ni remei, només amb la seva agonia, on una cosa mana a l'altre. Quina tristor que s'esvaneixi la lluna d'una vida infeliç d'aquesta manera i tan de bo que el destí tingui consideració amb nosaltres i ens deixi
    espai per aprendre, per poder prendre mesures i tenir la visió necessària per donar l'esquena a les mancances de fortuna que d'aquesta manera deixin de ser sobrenaturals.
    Es un compte tan autèntic que em costa desconnectar d'aquesta tragèdia tan profunda, seguint les pautes d'una bellesa
    plena de pietat i tendresa. Et felicito!!
    Ones i vent

  • Donem-los el fil que ells ja buscaran la seva lluna![Ofensiu]
    Consol | 18-06-2005 | Valoració: 10

    Preciós!! Quanta sensibilitat , es llegeix quasi bé sense respirar , no hi goses, no vols trencar tu tampoc aquest fil que et lliga a la lluna del teu poema fins arribar a aquest final tràgic, tràgic i fatal en el sentit grec ¿quina altra cosa es pot esperar? i et quedes allà, mut, immòbil, com en Pau, com la mare , perfecte final , com la escena de una pel·lícula, i la lluna i la teva ànima i els somnis de la mare i d'en Pau ... perduts ... per sempre.
    No els hi podem regalar la lluna als nostres fills perquè si no, ¿quins somnis, quines il·lusions , quin objectiu tindran a la vida sinó és el d'esperar la mort com aquest pobre noi, en Pau. Se l'ha de buscar cadascú la seva lluna i mira, si no hi arribes i et quedes suspès damunt un núvol tota la vida , potser algun dia passi la teva estrella... i si no doncs a crèixer , a fer-nos més grans i millors com a persones i a apropar-nos cada vegada una mica més, perquè ¿què és viure , si no ? Que no , que no podem donar-los tot fet als nostres fills perquè ennuvolem els seus somnis , i somiar és el que dona sentit a les nostres vides . I tampoc es bo per a la mare , que s'ha oblidat de la seva pròpia lluna, amagada aquesta pel poder de l'astre sol , la llum del qual a vegades ens pot deixar cecs.
    N'hi ha tant dins aquest relat i a tots els nivells!Gràcies i una abraçada ben forta!!
    Consol

  • Crec que ets...[Ofensiu]
    Ullets | 18-06-2005 | Valoració: 10

    D'aquelles persones que tenen una sensibilitat especial per percebre el vertader contingut que s'amaga rere un poema... Sense cap mena de dubte la teva interpretació del meu, era la més correcte.
    Deu ser complicat ésser pare o mare... i tu en aquest relat descrius a la perfecció tot allò que pateix i que sent una mare envers els seus fillets...

    Estic segura de que ets una gran mare, però també una gran dona!

    Una abraçada

  • poèticament...[Ofensiu]
    Capdelin | 18-06-2005 | Valoració: 10

    és un relat perfecte... escrit amb una psicologia fina i profunda, amb expressions riquíssimes i des de l'inici fins al final... és una joia...
    Referent al contingut del tema ( després de llegir els comentaris anteriors, cosa que no faig mai) goso opinar:
    . Crec que la superprotecció no és positiva... igual que la poca quantitat d'afecte, tampoc ( això queda clar en el teu relat)
    . tampoc es tracta de buscar cinc peus al gat... Tu no globalitzes, només imagines un cas extrem ( que n'hi ha ) de massa amor físic i poc psicològic.
    . No cal dir, és evident que... NO tot fill massa mimat un dia l'atropella un cotxe... i que tot fill massa protegit pels pares NO acaba sempre canviant d'institut...

    el que passa que és tant difícil trobar la mesura oportuna, adequada i necessària de protecció cap als fills...
    i no s'ha d'oblidar que els que són pares estan cecs d'amor pels seus fills (molts) com els enamorats i llavors les mesures perden equilibri... sempre de bona fe.
    vaja que m'he perdut...
    que m'ha agradat i prou...
    ànims!!! una abraçada!!!

  • tinc dubtes[Ofensiu]

    Ara no sé si fer un comentari literari o social.
    Trobo bonica la imatge de la lluna i el fil, el regal... i la forma com ho vas repetint. Però no comparteixo el missatge que hi endevino. Sembla com si un excés d'amor pugués malnenar els fills, i d'amor mai n'hi ha massa. Entenc - em sembla entendre- el que vols dir, però no perquè ho llegeixi en el teu relat. Aquí descrius la mare sempre amanyagant el seu fill, acaronant els cabells d'en Pau, ella no fa res -que veiem- que no sigui donar-li amor. I no sé què hi pot haver d'error en això. El relat em dóna a entendre que en Pau ha rebut massa, tot, i que per això és un inconformista, rebel, inadaptat.
    No vull donar cap lliçó, jo no sabria pas escriure-ho perquè la fina línia entre estimar a cor que vols i consentir sense limits és tan transparent que ni tan sols els savis la distingueixen.
    I no vull que sembli un comentari negatiu. Gràcies per parlar del tema. M'has fet pensar i escriure't.

  • i la lluna se'n va...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 17-06-2005

    Caram...

    M'has deixat amb ben poques paraules. Escrius relats amb la mateixa magia que la poesia, i aquesta vegada introduint-hi l'amargor de la realitat d'una vida regalada.
    Es un bon tema i un bon argument, i descrius emocions i sentiments amb la precisio de qui ha viscut aquests clarobscurs (per cert, un petit incis: el poema "El nostra clarobscur" m'ha encantat), potser sobretot des del punt de vista de la mare -i t'escau recrear-t'hi, com a dona i mare que ets-, donant alhora una critica subliminal a la sobreproteccio que molts pares donen als seus petits astres amb poders gravitatoris...

    Felicitats, gracies per llegir i sobretot per escriure, i una abraçada molt gran!

    m

  • Amarg[Ofensiu]
    XvI | 16-06-2005

    Amb la capacitat emocional del ser humà, i a vegades sembla com si els sentiments de les persones no es puguin barrejar, com aigua i oli, i produeix aquest aillament que descrius tan bé. Potser no és bo que et regalin la lluna, o potser el que passa és que no sabem conformar-nos amb la lluna i sempre intentem treure profit dels avantatges que ens cobrem.

    salutacions

  • una coma[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 16-06-2005 | Valoració: 9

    Un guió ben dissenyat i una posta en escena quasi perfecta. De bon llegir. De plantejar de nou el vell ¿problema? d'on fixar el límit en la protecció dels fills. Em balla pel cap, però, una coma que no sé si s'hauria d'haver posat: És la primera de quan escrius: "La Laura, va deixar de treballar...."

  • ha perdut la lluna...[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 15-06-2005

    ostres, anava llegint ben intrigada la vida d'en Pau fins que he arribat al moment crucial de l'accident...no me l'esperava! I és clar, la mare se sent culpable, pobra dona, i tinc la sensació que és el tipus de mare que es culparà tota la vida per això...
    En Pau ha perdut la lluna, el seu petit món on es refugiava...però jo crec que els pares han estat a sobre d'ell tota la vida, massa, i fins i tot, penso que si no hagués estat així, en Pau hauria sigut un noi ben espavilat i potser no hauria passat tot això.
    En fi, que m'ha agradat molt, Rosa. Encara que crec que la lluna és més maca si et passes tota la vida intentant aconseguir-la, que si te la regalen, no?
    Una abraçada ben forta,
    AtzaVaRa

Valoració mitja: 9.88

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1613 Comentaris

615514 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")