Abraçats entre sardines

Un relat de: Arxiax

Una figura plora, arronsada entre la sorra i la brisa. La brisa l'acarona, l'intenta abrigar, l'embolcalla, però només aconsegueix refredar-li les llàgrimes. Desesperada, se'n va i la deixa sola.

La sorra és humida. Un home, embolcallat en la nocturna dolçor de l'escuma, sanglota i plora llàgrimes seques. Es diria que no sent el fred, però es nota gebrat. Nota que, dins cadascun dels seus òrgans, de les seves cèl·lules, l'aigua és freda. Plora, i crida, i brama, però ningú el sent, i intenta sortir de l'aigua. No pot, s'ofega. Per un moment, li sembla sentir el sanglot del seu germà. No pot ser, segur que està somiant. Intenta nedar amb totes les seves forces. Pensa en Adnane. En Achraf. En Safae, en Fatiha i en tots els que ha deixat al poble, en la mare i el pare, en Darjahla (espera'm, i quan torni tindrem el ramat més gran de tots, la casa més blanca, els fills més llestos, i no passaràs mai fam) i en tots els somnis que abandona si defalleix. Reuneix la seva força, la dels seus germans, la de Darjahla, la de tots i cadascun dels seus ja vells disset anys, de totes les tempestes de sorra que ha travessar, i aconsegueix sortir de l'oceà.
En arribà a la sorra, les cames ja no l'aguanten. Clou els ulls, i mira la única estrella que port veure encara. Darjahla li ha promès que l'esperaria, però Khamir sap bé que els seus pares no li ho permetran. S'esperaran, com a molt, un parell d'anys, i si encara no s'han promès, es buscaran un altre gendre.
Aquest pensament el posseeix. Malgrat el cansament, no pot dormir, està desvetllat. Sent la marea, veu l'escuma que el cobreix, però només pot mirar Darjahla. Darjahla tapada, anant a buscar aigua al pou. Darjahla feliç, amb el vel voleiant-li a les orelles, amb la túnica marró. Darjahla. Darjahla vestida de dona casadora, el dia que féu catorze anys. Darjahla plorant. Darjahla abraçada a ell. Darjahla coberta d'escuma.

La figura s'alça. S'acosta a l'escullera, i s'arregla el vel. Ha deixat de sanglotar, però les llàgrimes flueixen pels seus pòmuls poc aràbics, herència de la besàvia espanyola de qui tantes històries havia sentit, de qui tan poques n'havia cregut. El vel, rebel, es desnua, i una de les seves puntes li fa pessigolles a l'orella. Com Khamir... Sempre li feia pessigolles a l'orella, quan l'abraçava des del darrere abans que ella se'n pogués adonar. Somriu, i en obrir la boca per mostrar les dents color d'escuma al mar, la sal li entra a la boca. Crida Khamir, i es sent molla, nota com el vel se li xopa, com la túnica s'arrapa al seu cos, com tot esdevé salat i cristal·lí. S'adona que ha relliscat, però sap també que semblarà un suïcidi.

Pere i Adnane recullen la xarxa. Ibrahim fa poc que treballa amb Pere: fa amb prou feines quatre mesos que va arribar al poble. Adnane, l'home ferreny, callat, tranquil, brama en veure el que duu la xarxa avui. Entre sardines algues, el seu germà petit reposa abraçat a Darjahla.


Comentaris

  • Quin bell abraç![Ofensiu]
    Consol | 24-05-2005 | Valoració: 8

    Quin relat més trist i més bonic alhora. M'ha emocionat aquesta brisa que vol acaronar i no pot perquè n'hi ha penes que no admeten consol, i aquest noi ja vell als seu disset anys a qui la mar s'empassa juntament amb els seus somnis de futur just quan sembla tenir-los més a prop ... i aquest destí fatal que demana la mort necessària de la seva estimada i , sobre tot , l'abraç entre sardines... que conecta aquesta mort amb reminiscències shakesperianes amb la cruda i diària realitat social que toca el teu relat. Preciós!

l´Autor

Foto de perfil de Arxiax

Arxiax

63 Relats

90 Comentaris

70063 Lectures

Valoració de l'autor: 9.03

Biografia:
Vaig néixer el 88. Sempre m'ha agradat escriure, no sé exactament perquè. De fet, potser mai m'ha passat res digne de ser escrit, però he estimat, he oblidat, he sentit... I amb això jo ja en tinc prou.

I look up in my inwards eye
which is the bliss of solitude....



Nota: Hi ha algú que comenta relats en nom meu.... em sap greu si us ofèn