Convocatòria Minirepte 26: “Errors”

Surt de la consulta mèdica amb els resultats de l'anàlisi, biòpsia inclosa, sota el braç. Un somriure sorneguer acompanya el record de les paraules del substitut del seu metge habitual. Metàstasi... Càncer fulminant... Poques setmanes de vida... No creu cap mot d'aquell diagnòstic. I menys d'un txitxarel·lo desconegut.

Què en sabrà ell, de la meva salut de ferro?, pensa mentre es barreja amb la multitud anònima en endinsar-se en l'ampla avinguda. Accelera el pas per seguir el ritme de la gent i del seu pensament. Error mèdic... Negligència... Demanda si s'escau... Per danys a la moral... Ja se'n pot oblidar, d'exercir en la Medicina, aquest medicastre... A mi no em mata un càncer ni boig! Estic fet un roure: res de tabac, l'alcohol ben lluny i caminades saludables sempre que es pot. Ni un sol refredat m'ha postrat al llit! I ara estic en un compte enrere que em porta cap a la mort? Un error, evidentment; d'això es tracta. Demà ja parlarà amb els seus col·legues del bufet, això no quedarà aquí...

Un noi corre esperitat en direcció contrària. No el veu per poder-lo esquivar, i es produeix el xoc brutal i breu. Però ja n'hi ha prou perquè l'home es desequilibri i caigui a la calçada de l'avinguda. Amb l'estrèpit del clàxon que brama davant seu, s'adona de la presència d'un autobús metropolità que se li abalança. L'ombra enorme del vehicle l'atrapa fins que és engolit sota de la carrosseria, entre xiscles i grinyols dels pneumàtics en atropellar-lo.


d.

L’home que trià la Carme com a víctima va cometre un primer error comprensible.
L’individu la seleccionà com a objectiu després d’observar la menuda figura femenina.
La seguí i, arribat a l’indret adient, intentà abocar-li tot el seu pes damunt.
Ella va realitzar una finta i esquivà el contacte; ell va perdre l’equilibri i caigué a terra pesadament. La Carme s’aprestà a immobilitzar el seu agressor.
Sense adonar-se amb qui se les havia, ell va tornar a equivocar-se.
De la màniga tragué una navalla. La Carme, amb el genoll clavat a terra, l’hi va agafar i retorçar el braç.
L’estrebada li hauria pogut dislocar l’extremitat, potser fins i tot trencar-li, però ella es va aturar a mig moviment i s’acontentà amb posar-li les manilles i donar-li mitja volta.
Llavors ell cometé el major error de la nit.
Amb desdeny, escopint les paraules, mormolà:
-Maleïda dona de merda!
I li llançà una sonora ensalivada.
La Carme, que fins ara s’havia contingut i havia actuat professionalment, com l’excel•lent agent de l’ordre que era, entrenada per aplicar el procediment correcte sense excedir-se, es va sentir més atacada personalment que amb l’escomesa física.
Odiava els insults injustificats. I odiava els homes que escopien.
Apropant-se, li trepitjà el peu; desitjà augmentar la pressió fins assegurar-se que durant un bon temps aquell subjecte no empaitaria ningú, ni home ni dona.
I considerà mentalment l’opció de descarregar un cop que durant una bona temporada l’impedís escopir res, ni saliva ni insults,.
Ella, però, no va errar-la.

Unaquimera