Ni títol, no té.

Puc fer-ho, sí. Puc fer-ho. Estic segura que ho puc fer. Sí. Però abans he de menjar alguna cosa. I treure'm els sostenidors, que són una tortura. Transito mig absent entre el menjador i la cuina, amb el pensament a la lluna o més enllà. I què vull, a aquestes hores? Almenys espero no oblidar-me els sostenidors penjats al respatller de la cadira. Però què difícil que és, decidir què és el que vols menjar, quan en realitat sospites que no vols menjar res. Crec que volia alguna cosa dolça... sí, mmm... com un got de llet, potser? Amb cacau? Sí, crec que...! No. No era aquest el gust que volia, ni la consistència. Ha de ser alguna cosa així, suau, tendra, com ara... Davant la nevera oberta i no veig res que s'assembli a allò que intueixo que vull. A veure, què voldria... Ja està! Els seus llavis. Ah, era això! Bé doncs, ja puc plegar, perquè això no ho tinc. I sense pensar-m'ho agafo una galeta gruixuda farcida d'una mena de crema apegalosa. De fet, no crec que m'agradi. Torno a l'habitació i de camí tanco la finestra petita, mentre aspiro l'aire fresc d'aquesta nit d'estiu amb olor de pluja... Aquesta nit molla i freda. Freda. Vaja, només faltava això. -Ei, hola nostàlgia, fa gaire que ets aquí?- (Nostàlgia: noteu que acaba en àlgia, que vol dir dolor). I torno a seure davant l'ordinador, amb la galeta-succedani al costat, que ja sé del cert que no m'agradarà, i amb menys roba que abans, em disposo a escriure el primer que em passi pel cap... i llestos.