moltes gràcies aurora!
encara que ens topem amb gent d'aquesta mena al llarg de la nostra vida (parlo de l'intolerant cabrioles), tu i jo sabem (almenys ara) que el problema no és nostre sinó seu.
de nou, gràcies pel recolzament. sempre és bo saber que encara queda gent bonica al món.

així mateix, dir-te que he quedat de nou bocabadada amb el teu poema. i ja et ben asseguro que soc una lectora exigent. és ben cert que aquest sentiment (la nina interior) és la vida que crida dins d'un. és la voluntat de viure. i somriure. si no fos per ella.. el món no seria res. VIURE no tindria sentit.
recuperar-la desprès de travessar l'infern és senyal de grandesa humana. i tu posseeixes aquesta qualitat, de ben segur.

una abraçada molt forta

cabrioles! SÍI!! a això em refereixo en aquest poema!!!

trankil.. k tot té cura..

com que soc una persona sincera i intento pensar abans de fer alguna afirmació, et vull dir que he marcat el teu comentari com a ofensiu. aquí van les raons que he donat:

per sobre de tot, és ofensiu pel propi autor: doncs demostra el seu caràcter de titella i ignorant, de salvatge i d'irracional; demostra que no ha viscut ni sap viure, i menys tractar amb la gent. demostra que no és res, i que si segueix així, no serà mai res.

en segon lloc, ofensiu pel catalanisme i tot moviment que es pugui mal interpretar com a anticastellà. actituds infundades de menyspreu d'aquesta mena desacrediten la nostra lluita.

en tercer lloc, és ofensiu per una llengua inocent (castellà) que no ha triat els actes dels seus fills; i que, per cert, és ben bonica escrita.

podria estar dient motius tota la vida, però en cabrioles no s'ho mereix. jo sí vull viure. i viure bé. així que per últim, és ofensiu cap a mi. qui ha escrit el breu text en castellà de la meva biografia; qui l'ha escollit perquè em descrigui i digui com he viscut; i a qui han insultat dient-li castellanufla (paraula que no sé ben bé què significa). així mateix, m'ofén i em deprimeix veure que existeix gent d'aquesta mena al món. així van les coses. i em deprimeix pensar que es creuen defensors d'una causa, mentre el que fan és enterrar-la cada dia una mica més. i a mi amb ella.

petons!



bé, cabrioles. per què no surts a fora, al món de veritat? tan sols un dia.. no fa falta més.
molts petons cabrioles.

ah! i per cert, si vols.. també t'ho puc dir amb castellà..

ojalà totes les nines trencades corressin la mateixa sort..

un dels millors relats que he llegit mai

petons i endavant!

GENIAL!!!

gràcies per unes paraules tan boniques i desitjables!

moltes gràcies!

En el món dels adults no saben viure XD

sempre he pensat k la gent està perduda, k no saben ki són, o ke volen. en realitat, ens maregen des k som nens amb tonteries. ens inculquen prejudicis, i inclus els ke diuen k la gent té prejudicis en tenen (critiken dels altres els seus propis defectes). els malsons són construccions de la gent. hi ha problemes, amb solució i sense. hi ha bons moments. però la gent no s'adona de res. no sap què és un problema i què no. i encara menys s'adonen de les solucions. i se'ls fa una gran bola d'odi a dins, i tampoc se n'adonen. i aquesta bola explota, i ells es desafoguen, però fan mal a la gent del seu voltant. i així una i altre vegada. la gent és dolenta.

i en veritat, és molt fàcil viure: s'ha de somriure. i això fa que se't crei una gran bola d'amor a dins. k si explota no passa res. i els problemes i són. però es miren diferent. i hi ha més possibilitats de k una tercera mà t'ajudi. i és k no és tant difícil... només somriure, ser alegre i dolç. lliure. pensar. ser bo.

però la gent seguirà sent dolenta, seguìrà sent egoista, apunyalaran per l'eskena, criticaran pk sí, seguirant odiant..
i ens tornaran a fer mal.
però serem més forts, i sabrem k fer.. ke s'ha de fer.


un petonàs!

del millor que he llegit en vida.

i és k s'assemblen tant...




"Però continuava jugant..."


un petonàs!

m'agrada.

tot i k no crec k al mirar-se al mirall es faci fàstic. (no se n'hauria de fer si més no)
i crec k la mare plora pk se sent culpable. i el pare sap k ho és. ke ho son.
i és k cap història és simple..

sovint mirem la vida a través d'uns eskemes k ens han inculcat. i no solen ser mai veritat.


un petonàs!

bé, ho dic per si un cas. En el poema el que fem i el que voldriem fer és el mateix, és a dir, "la protagonista" només fa el que vol fer.

gràcies pels comentaris, petons.

allà on hi posa federació i hauria d'haver INDEPENDÈNCIA.

gràcies pels comentaris, petons!

hola! fa molt de temps em vas fer un comentari (a tu i la meva sang). em sap greu no haver-te contestat però es que he estat molt enfeinada (a part fa molt temps també que no publico.. encara que no deixo mai d'escriure). només volia dir-te que moltíssimes gràcies. em deies que el que escribia era dur.. suposo que és dur quan la vida és dura: sempre he pensat que l'únic que es fa quan s'escriu és modificar la propia realitat el mínim necessari perquè no es reconegui o, si més no, el mínim per poder fer creure a la gent propera que és simple imaginació. Amb això no vull dir que la meva vida sigui un desastre, sinó que és com totes les vides: una muntanya russa.. Un dia publicaré els meus relats optimistes jaja, cosa que no he fet fins ara perquè no m'acaben d'agradar (com tampoc m'acaben d'agradar molts dels que sí que he publicat). Bé, no m'allargo més, simplement això, gràcies. Per cert, no he pogut llegir cap relat teu, em disculpo (falta de temps). Un dia d'aquests, t'ho prometo, t'investigaré ben investigat jeje. Bueno.. t'he mentint, m'he llegit aquest, el d'enyorança.. però molt per sobre. Expressa molt bé aquest sentiment.. però, pel meu gust, la rima és massa repetitiva. Ara, no em facis cas perquè me l'he llegit però molt que molt per sobre. Un petonàs!

no no no. jo no estic dient que pk uns vagin bé els altres han d'anar malament. jo simplement dic el que passa: que uns van bé a costa d'altres. no els estic defensant ni molt menys.

altra cosa volia dir.. i sense ànims d'ofendre ni molt menys. trobo molt arriscat, i fins i tot d'una certa prepotència o egocentrisme, el fet d'afirmar d'aquesta manera tant tancada el que el poema significa: primer de tot pk no l'has escrit tu i mai podràs saber el que de veritat passa pel meu cap (doncs a vegades ni jo mateixa ho sé) i segon pk assassines l'exercici del més enllà. m'explico: si et fas l'amo del significat del poema, tothom ki el llegeixi i vegi el teu comentari creurà que unicament té el sentit ke tu li has donat. i no és cert. el poema té tants sentits com ulls el llegeixin.

gràcies pel comentari. un petó!

els ulls serveixen per mirar el món, però dins seu n' amaguen un altre (de món) molt més profund.

gràcies pel comentari. el que escric només és el reflex del que veig.. la realitat és forta.

un petó!

akest tema està condemnat als topics. societat, models, televisió, insults.. segur ke hi ha gent ke i cau per aixo.. segur. pero no sempre. hi ha un més enllà. el teu escrit m'ha tocat pk, per a mi, mostra com no ens n'adonem.

no ens n'adonem,
no ens n'adonem,
no,
no,
no..

però, ella, continua mossegan-te el cervell.
pff


kuidat,

un petó

l'altre dia vaig llegir ke nose ki havia dit ke els pacients sembla ke diguin: ayudame.. pero no dejaré ke me ayudes

una abraçada!

sempre és ella..