Cercador
Cobards
Un relat de: 94_desertrose- Compartir:
Hi havia una vegada una nena anomedada Esperança la qual va arribar, per casualitat i sense voler-ho, al país dels Adults.
Sense volta ni solta tot al seu voltant es va fer més pesat, més difícil d'entendre i molt més complicat de solucionar.
Esperança no havia desitjat MAI arribar al país dels malsons, a un país del qual (de vegades) havia sentit a parlar als seus pares, però allà estava aquell dia.
Esperança va creure per un moment que escara somiava, però anava errada.
Els somnis ja no eren una alegria o un malson, ara els somnis ja no eren tals, s'havien convertit en reals.
Recordava que una vegada havia estat nena: ignorant i feliç.
La felicitat era tant difícil en aquell nou país!!
Al principi saltava d'alegria perquè havia evolucionat i per fi es trobava al país desitjat durant l'adolescéncia, però en un moment donat (no sabria concretar quan) li va sembla sentir que el seu cor i la seva ànima ja no seguien aquell primer esclat d'alegria.
Què havia passat?
Tot s'havia trencat, les il·lusions van resultar absurdes i les esperances inutils.
Si allò era el país dels Adults, no era el que ella volia.
Ara desitjava tornar, però va resultar inutil retornar al passat. Com sempre.
No ho havia aconseguit mai i aquell dia se'n va adonar que el retorn no és mai possible.
Una vegada es passa la línia, la meta , es taspasa el nord, s'allunya la "llibertat" .. ja no hi ha marxa enrere.
País (en l'adolescència) d'esperances, de somnis, . de llibertats .. aquell immens país imaginat s'havia convertit en un lloc sense somnis, amb moltes restriccions i realment poques llibertats.
L'havien avisat, però no n'havia fet cas.
Ara desitjava que allò no hagués succeit mai, però ja era massa tard.
Estava al país dels Adults.
Es trobava al lloc exacte en el qual havia dit tantes vegades en veu alta que volia arribar i del qual, ara, ja en volia marxar.
Idealismes de juventud i infàncies oblidades.
.......................................................
Ja fa quasi vint anys d'allò i encara ara aquella nena no perd l'esperança de tornar enrere, però avui (i amb molts dies passats al país dels Adults) Esperança és conscient que el retorn és impossible i per aquest motiu somriu cada dia.
Somriu perquè, encara ara, no s'ha deixat véncer, i cada dia somriu i actua en algún moment a través d'aquell desitg infantil.
Gest que recorda a l'infant, gest que retorna SEMPRE a les ganes al viure i al SEU SOMRIURE.
Per sort, SEMPRE AL SOMRIURE!!!
Comentaris
-
Ganes de viure[Ofensiu]Unaquimera | 17-11-2008 | Valoració: 10
Quina alegria, rebre un comentari teu! Jo no sabia que m'havies agraït aquell comentari, és clar, perquè no em van arribar els teus mots... però ara que si que m'han trobat les teves paraules, torno a visitar el teu espai i quedo gratament impressionada: Des que et vaig comentar l'any passat, ha escrit i publicat força, per la qual cosa et dono l'enhorabona!
També veig que has anat acabat el relat per entregues sobre el teu viatge a l'Àfrica: m'interessa molt aquesta narració, perquè jo també he viatjat per allà aquest estiu passat! I he caminat i caminat per un pais increible...
De moment, però, llegeixo aquest Covards que parla de quan "les il·lusions resulten absurdes i les esperances inútils" però també de les ganes de lluitar i viure, de la negació a deixar-se vèncer i oblidar els somnis... bona actitud!
Em permets l'atreviment d'oferir-te un relat meu? Es diu En paral·lel i només has de clicar damunt les lletres de color per trobar-ho; si hi vas i ho llegeixes, crec que t'agradarà! Això espero, al menys...
T'envio una abraçada i un somriure,
Unaquimera
-
<
> | 12-11-2008moltes gràcies!
En el món dels adults no saben viure XD
sempre he pensat k la gent està perduda, k no saben ki són, o ke volen. en realitat, ens maregen des k som nens amb tonteries. ens inculquen prejudicis, i inclus els ke diuen k la gent té prejudicis en tenen (critiken dels altres els seus propis defectes). els malsons són construccions de la gent. hi ha problemes, amb solució i sense. hi ha bons moments. però la gent no s'adona de res. no sap què és un problema i què no. i encara menys s'adonen de les solucions. i se'ls fa una gran bola d'odi a dins, i tampoc se n'adonen. i aquesta bola explota, i ells es desafoguen, però fan mal a la gent del seu voltant. i així una i altre vegada. la gent és dolenta.
i en veritat, és molt fàcil viure: s'ha de somriure. i això fa que se't crei una gran bola d'amor a dins. k si explota no passa res. i els problemes i són. però es miren diferent. i hi ha més possibilitats de k una tercera mà t'ajudi. i és k no és tant difícil... només somriure, ser alegre i dolç. lliure. pensar. ser bo.
però la gent seguirà sent dolenta, seguìrà sent egoista, apunyalaran per l'eskena, criticaran pk sí, seguirant odiant..
i ens tornaran a fer mal.
però serem més forts, i sabrem k fer.. ke s'ha de fer.
un petonàs! -
M'ha agradat![Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 03-11-2008 | Valoració: 10
Sempre volem allò que no tenim.
Quan som joves... volem ser grans.
Quan som grans... què volem? Jo no ho sé pas! però tu ho has [arreglat] acabat amb un somriure.
Gràcies pel relat.
-Joan-
