‘Vam beure el propi pixum’. Migrants.

Un relat de: Regí

"Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat."

(Lluís Llach)

Sóc de Nigèria. Borko Haram, els islamistes aliats de Daesh, són ací i actuen de manera despietada. Els agrada nugar els que volen matar d’acord amb la seua interpretació de l’Islam. Sobre els condemnats aboquen litres de gasolina i els cremen vius per a major glòria d’Al·là. Imagineu centenars de ser humans socarrats fins a la mort i després d’aquesta. A les xiquetes i joves les segresten per convertir-les en esclaves sexuals. Visca Mahoma i l’Alcorà! La gent fuig a milers buscant algun lloc més segur. Pensen que la pròspera i solidària Europa els acollirà amb els braços oberts; al cap i a la fi és la terra de la llibertat dels drets humans; terra d’asil i fraternitat.

Vam creuar el desert del Sàhara a peu. Molts hi van morir. Quan s’acabà l’aigua haguérem de beure el propi pixum per intentar sobreviure. Més morts. El nostre camí va poblar-se de cadàvers. Homes, dones, ancians i criatures. Per fi vam arribar a països del Magrib amb mar que compartien amb els països europeus mediterranis. Els que quedàvem vam decidir-se per dues vies. Una era anar a Ceuta per Marroc. Solament 14 kilòmetres de mar. L’altra era anar a Itàlia, via Lampedusa, una petita illa siciliana. Aquesta opció requeria estar una setmana en la mar però havies de caminar menys. En els dos casos vam ser apallissats per gendarmes o màfies. Demanaven una quantitat molt alta de diners per acostar-nos a Europa. La veritat és que no teníem cap garantia, però no ens quedava una altra perquè tornar al nostre país amb els fanàtics islamistes era la mort.

Els que no portàvem diners van ser expulsats del país; els altres, segons el que pagaren ocupaven una part o altra del vaixell. Els que menys diners tenien els feien entrar en la bodega. Hi feia molta calor; no corria l’aire i la majoria van morir asfixiats. Els que anaven en coberta sofrien les cremades – de vegades mortals – de sol. La mort era una constant. Realment, van morir més que sobrevisqueren.

Quan estàvem més o menys prop de la costa, els traficants de sers humans llançaven per la borda la gent encara que no saberen nadar o els abandonaven en una espècie de barca de goma. El primer grup va ser rebut en el Tarajal, Ceuta, per uns uniformats que els llançaven al cap pilotes de goma i pots de fum. Tiraven a matar. Molts hi van morir. Els supervivents, com era costum, eren tornats en calent al Marroc, on eren tractats sense cap mirament. Els més afortunats eren confinats en un centres que semblaven presons sense que hagueren comés cap delicte; solament per ser migrants fugint de l’horror.

Els que es decidiren per Lampedusa també tingueren el seu horror. Afortunadament, el feixista de Berlusconi ja no governava. Arribà a prohibir que ningú no ajudés els migrants sota amenaça de fer caure el pes de la llei sobre qui ho fera. Els seus socis de la xenòfoba Lliga Nord volien que vaixells de guerra italians disparassen sobre les barcasses dels migrants per impedir una suposada invasió. Els guardacostes estaven a l’aguait de les embarcacions que hi pogueren arribar atapeïdes de persones i de cadàvers. No paraven i sempre era el mateix. Morts, gent que plorava i demanava auxili, molts, molts xiquets morts. Primer, els italians separaven els vius dels morts i els malats dels sans. No sabíem que passaria després. El que mai no podré oblidar es una mare morta i el seu nadó mort encara units pel cordó umbilical. Quin espant. Què serà de nosaltres? Ens tornaran al nostre infern? Ens tancaran en alguna presó? Ningú dels pocs supervivents no ho sabia. Quin espant! Quina experiència tan terrible!

Regí

https://rexvalrexblog.wordpress.com/2017/03/15/vam-beure-pixum/#more-19823

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: