La dona que collia cagarros a certes hores dels diumenges.

Un relat de: Mena Guiga
La Connie tenia una labor dominical auto-trobada per necessitat absoluta. L'economia mana i si mana massa, fotuda l'hem (això ho deia i redeia quan els números vermells la visitaven, massa sovint). Tot i que vivia pràcticament sola, si la companyia d'un ratpenat xisclaire no fos vàlida, no quadrava despeses. La dona esperava aquella bestiola cada capvespre. Quan apareixia -amb un vol com d'ocell borratxo-, somreia i el saludava: 'Nando!'. Així l'anomenava en record a un ex-nòvio formal que tenia la tita del color d'un riu que ella havia vist molt no sabia pas en quina vida, el Colorado, i reia reia dient-li Colorado-Nando o Nando-Colorado, segons com estigués 'colocado' i si anava nari-nando llavors callava, que orgasme segur. L'havia perdut un dia en un supermercat atapeït, aquell Nando, i quan li va arribar que l'havien vist tastant succedani de petxina gallega al costat d'una hostessa que minifaldillejava i poc-cervellejava va respirar alleujada. El Nando actual era molt més fidel i entre xiscladisses felices només s'atipava d'insectes diversos que la Connie li oferia, adquirits via internet-insect a una secta que vivia matant excessos d'espècies. En Nando, agraït com només una ratapinyada sap ser-ho, girava content al voltant de la dona de seixanta anys i ella l'imitava, tot i que limitada, amb una teatralització que partia de l'amor. En alguna ocasió es marejava i queia de cul. 'Sort que no el tinc de vidre, sort que no el tinc de vidre!' i es mirava en Nando amb alegria pura. Un veí ho gravava i en treia dinerons insertant aquelles escenes d'existència atípica a youtube-frikivideos.

La Connie vivia de la recol•lecció i tria de defecacions a la via pública i en parcs i jardins locals. Un bon dia havia entrevist que seria un negoci. Un dia en què rebentava de ràbia perquè no sabia de què més viure: el govern solucionava la crisi laboral oferint feines de sous irrisoris. Vint hores combinades tenint cura d'una deixalleria, per 400 euros mensuals, no era suficient. Tenia hipoteca i poca teca, allò no era plan.

La idea de les merdes va ser arrel de les caTIFES de Corpus. Hi participaria, els premis no eren generosos, però un ànim suprem l'empenyia a FER per un profit dinerari més gran. La Connie, d'altra banda, era molt religiosa. Sense un passi diví no es dedicaria a aquella tasca. O sigui que va anar al temple, va besar els peus de Jesús en la creu i va demanar-li aprovació. De seguida es va sentir un pet sorollós, el del capellà que no l'havia vista al raconet. Era el SÍ.

La dona va proveir-se de guants de làtex i d'un sac que havia contingut patates vermelles que s'havien grillat. Divertida, en veure-les amb tantes banyes, els havia dibuixat cares amb un pintaungles d'un rosa xabacà i les havia exposades a l'ampit de la finestra que donava al carrer fins que es van passar del tot. El veí tafaner va filmar-ho i penjar-ho a la xarxa amb el títol 'Conys de mòmies amb els cuquets'.


La Connie només buscaria caques els diumenges, va decidir, en aquelles hores de carrers poc concorreguts, quan es dina a les tantes i a les tantes tantes. Faltaven un parell per setmanes per Corpus i caldria treballar de valent. No era qüestió de fer escarafalls a cap troballa, acceptaria cada defecació canina i amb totes en faria una obra mestra. De tant en tant un raig de llum intensa entre els pits la feia sentir que estava en el bon camí.


Ocupant amb llicència mig carrer de Sant Llizonci va reproduir 'La Gioconda'. Emanava un veritable tuf de virtuosisme, li va sortir exacta. Va guanyar el primer, el segon i el tercer premi. L'originalitat del nou material enfonsava les flors de la tradició més que secular. Es van posar tasses de bàters en fileres des de les quals contemplar la innovació. Aquella artista estrafolària convenia: reclam turístic, economia. El veí s'estirava les orelles. Qualsevol podia fotografiar (bé, pagant un euro) el que de seguida es va batejar amb el nom un pessic cacòfonic de 'cacaconnie's-art'. Tan ovacionat va ser, que àdhuc el dia que s'havia de desfer la creació una gentada feia cua per adquirir-ne una part, pagant de 100 euros en amunt. La Connie podria deixar la deixalleria i viure dedicada a la nova tasca. I Nandoratpenadejar sense patiment, perquè necessitava aquell animaló, essència del Tot, el qual compta amb infinits assortiments, cap jutjable i la majoria lamentablement incompresos.

I no obstant passen coses. El veí va maquinar un escarment a la que vivia dels excrements. Va esperar el moment propici, covant odi. Des que la Connie tenia bons ingressos les festes a en Nando les havia traslladades a unes golfes que va fer obrir amb finestretes encarades a la nebulosa KK, la que li completava la inspiració. L'home els sentia, però no podia filmar-ho. I el seu rostre esdevia monstruós com el d'un congre a mida que congriava ressentiment.


La Connie estava finalitzant la catifa tifosa d'aquell any, 'La victòria de Samotràcia'. Li va fer gràcia aquella estàtua de la deessa Niké que representava la superació lluïda d'una batalla, talment com ella havia hagut de lluitar per aconseguir l'enginy que l'havia duta a l'èxit i a la fi de misèria i privacions. Estava acabant, arranjant per segon cop els plecs de la túnica de la icona: una octogenària trastocada s'havia dedicat a saltar-hi a sobre amb una frenesia sense precedents en un moment que el gendre no estava per a ella sinó per repassar unes daneses jovenentes de cama llarga i rostre petoner. Cadascú amb les seves inclinacions, la Connie ho entenia. Amb paciència i suspirs d'acceptació refeia el malmès, aliena a la gent que a una distància marcada no se'n perdia cap pas. Els bàters proliferaven com bolets. Algú baixet s'hi enfilava per no perdre detall. El perfum de la masterpiece els embriagava. Algú reprimia un clímax fora de lloc.

Era final de tarda. En Nando va despertar-se i de seguida va dirigir-se allà on era la Connie, que el va saludar afablement. En presència de públic se n'estarien de la ballaruca característica que els unia. Els congregats, amb tot, ja sabien que aquell ésser era el súmmum per a aquella dona genial. Els flashos de les càmeres no cessaven i en Nando, de resultes, atabalat, rebia amb distorsió els utrassons i perdia el rumb.

-Paaaaam!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El ratpenat va caure, just on es situaria el cor de la deessa confegida amb merdes. Sang lluent. Batecs finals. Crits d'horror.

Una pistola per a senglars, un tret precís, un rancor imperturbable. I el veí va irrompre gastant riallades desmesurades i demencials.

La Connie no va fer-li res. Només va caure a terra, ella també, al costat de l’agonitzant, demanant la mort a l'uníson. Cagant-se en tot.




Comentaris

  • Un altre molt bon relat[Ofensiu]
    Montseblanc | 16-09-2017

    Amb tots els ingredients. Tendresa, ironia, crítica social, humor, amor.
    La teva sensibilitat per percebre i crear és extraordinària.
    El final no m'ha acabat d'agradar, massa romàntic (aplicant aquest adjectiu amb el seu significat antic i no distorsionat). Però és veritat que sempre hi ha algú dolent i/o envejós que ho espatlla tot... snifff.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

717 Relats

765 Comentaris

223690 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com