La Carta

Un relat de: ZunDubCore
Estimat John,
Si estàs llegint aquesta carta, és que segurament ja saps qui sóc i com sóc. Has entrat a la meva habitació, ara que ja no hi sóc en Sarral. Ho deus haver ficat tot dempeus, fins que, afortunadament has trobat aquesta carta.
La policia m’ha detingut, o sóc mort. No ho sé encara. Tu que ets al futur, ja ho saps.
Des de fa molt de temps, t’havia de dir una cosa molt important. Però sempre que em proposava de dir-t’ho, em feia enrere a l’últim segon. Eres tan feliç que em semblava molt cruel explicar-te això que llegiràs a continuació. Coses molt fortes com un assassinat. No podia. Des de que era petit, mai havia tret bones notes en cap exposició oral. Quan estava davant la gent, em quedava gelat. No em podia moure, ni parlar. Em quedava amb cara de ruc davant tota la classe. Les noies, que són més discretes, em miraven i reien per sota el nas. Però el que feien els nois, era pitjor. Es posaven a riure i a explicar acudits sobre mi. M’insultaven, i fins i tot, feien caricatures meves, que, per cert, són molt dolentes. Hi posaven el meu nom i ho penjaven a Instagram o Facebook. El que més mal em feia, era que, els que jo pensava que eren amics meus, feien com tots els altres.
Aquesta gent, falsa, mentidera i aprofitadora em feia molta ràbia. Un dia, quan anava a 1r d’ESO, vaig decidir acabar amb aquella angoixa. Després de sortir de l’institut, a la vora del riu, vaig enganxar un d’aquells nois. Era de Montblanc. Li vaig donar un cop fort al cap perquè es quedés immòbil. Quan ja no es movia, el vaig pegar encara més fort. Només volia fer això per a sentir-me millor, però, quan estava a punt de marxar cap a casa, el noi va obrir els ulls i es va aixecar. Si el deixava marxar, trucaria a la policia i em detindrien.
Adonant-me d’aquest problema, vaig agafar una pedra, i sense pensar-m’ho dues vegades, la vaig llençar al cap del noi. Perquè no es tornés a aixecar, vaig agafar aquella pedra i li vaig clavar unes quantes vegades més. Quan ja estava mort, el vaig llençar al riu.
En tornar a casa, vaig intentar dissimular al màxim els meus sentiments, però a la nit vaig posar-me a plorar com un boig. M’havia destrossat la vida. Si algú ho havia vist, em denunciarien, o si trobaven alguna pista, també. Em sentia molt malament per dues coses: havia matat a un noi i els seus companys continuaven burlant-se de mi. Vaig prendre una decisió: si no podia fer que els meus companys no es burlessin de mi, el que havia de fer era matar-los i així em quedava només amb un problema. No vaig pensar gaire, i al cap d’unes setmanes, ja era tot un assassí. L’Alex, el que fins fa poc havia considerat el meu millor amic, va marxar a viure a Itàlia. No vaig poder acabar la feina.
No vaig assassinar a ningú més durant la resta dels dies fins als 19 anys. Un dia que vaig anar d’excursió a Barcelona, per casualitats de la vida, em vaig trobar en Josep, l’última víctima. També vivia en Sarral. El vaig estar observant durant mesos, preparant la seva mort. Em vaig fixar de com insultava a la seva dona, la pegava, l’amenaçava. Però el que més ràbia em va fer, va ser veure un nadó allà, plorant i suportant tots aquells maltractaments i escàndols. En Josep havia de morir sí o sí.
L’1 de Gener, vaig anar a casa seva, vaig treure la meva pistola i el vaig amenaçar. El vaig lligar a una cadira. Ell va treure un revòlver i em va apuntar. M’hi vaig llançar a sobre, desviant el tret que va tocar la seva dona i la va ferir de mort. Li vaig treure el revòlver d’una puntada de peu i li vaig foradar el cap d’un tret. Vaig tacar amb la sang d’en Josep la pistola, perquè semblés que primer havia matat la seva dona i després s’havia suïcidat, i vaig trucar a la policia com si fos un veí que havia sentit trets. Aleshores, em vaig adonar d’una cosa: hi havia un nadó orfe en aquella casa.
Jo no sabia com es deia aquell nadó, i li vaig posar el nom: John. John, jo sóc l’assassí dels teus pares, i estic molt trist d’haver assassinat a tanta gent. Mereixo morir i anar a l’infern, però realment, sempre t’he estimat i sempre t’estimaré.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ZunDubCore

1 Relats

0 Comentaris

317 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor