He vist el títol del poema i no he dubtat en clicar. Potser pq el que sento ara es precisament això, por.
Molt ben descrit, molt ben transmesa aquesta sensació que a vegades ens devora per dins!
Et continuaré llegint, bien sûr.
Cuida't

Lídia

Xitus!
M'encanta aquest relat, potser és perquè la primera vegada que me'l vaig llegir em vas fer somriure de valent ;).
"Les noies que afirmen saber parlar ( parlar, eh!) francès em resulten sovint arrogants i altives, com la mentalitat francesa."
Aquesta frase, ja ho saps, em va agradar molt, i tant! Espero no semblar-te arrogant, jo!
Per cert... Sabies que m'havia plantejat estudiar traducció i interpretació? :P
I que "tinc pensat" anar a viure a (no diré Finlàndia, mentiria) l'estranger, una temporada?
Ai, Xitus, dolços 17! ;))) Potser no són tan dolents com pinten, no? Qui sap..!
26 petons per tu, maco; i felicitats pel relat q, deixant de banda la tonteria, està molt ben trobat!

C'est moi