EL SENTIT DE LA POESIA ÉS PH NEUTRE?

Un relat de: Israel Satienz
Hi ha individus que tenen la pell tan gruixuda que ni la poesia més incisiva pot travessar els seus teixits epitelials. En sentit literal (sí, literal), són éssers d’ànima impermeable, incapaços de captar vibracions poètiques a través de les diferents capes de dermis i epidermis (entenent, per descomptat, que em refereixo a la reacció del cos, davant una poesia amb un mínim de qualitat literària, i no davant ruboritzants cants amateurs, com els que tots hem composat alguna vegada). Aquesta carència de sensibilitat és molt freqüent com a via de supervivència, sobretot en societats en procés de decadència. Potser per no haver jugat suficientment amb les paraules, i per no haver-les relacionat més sovint amb idees o imatges diferents..., sembla que el pensar se’ns està com “desconfigurant”.

No és qüestió solament de percebre la realitat tal com ens arriba als ulls, o d’escoltar el so habitual de les veus, o d’entendre les paraules exactament tal com s’han escrit, no, jo parlo de sinestèsia. De com un mínim estímul, un succés anecdòtic, o qualsevol record, no només ens fan fluir pensaments directament relacionats amb els seus detonants originals, sinó que a més, són capaços de començar a generar una macedònia sensorial extraordinària, un cúmul d’associacions i ressonàncies perceptives que acaben donant forma a un poema nou, que potser, amb sort, en algun moment puntual, d’algun lloc concret, d’algun ésser humà recuperable, aconsegueix ficar-li un pèl de punta al braç, i així un rera l’altre, amb cada vers llegit en que s’endinsa la seva ment, desprotegida ja de barreres furtives (les barreres d’una persona de metacrilat, ultracivilitzada, sí, però desconnectada de la seva essència), la qual, gràcies a la poesia, almenys per un instant, podrà desprendre’s de l’embolcall que la plastificava.

El que passa, tot s’ha de dir, és que també hi ha molts que prefereixen el món literal, el que poden ensumar directament, perquè no necessiten transfigurar allò visible o palpable; només executen la vida i la gaudeixen igualment, sense preocupar-se en qüestions de transcendentalitat ni en exploracions surrealistes, i santes pasqües. No els hi retrec, la poesia sovint és la fugida dels qui avorreixen la realitat prosaica que ens envolta amb tanta cruesa. Per això alguns fem ganyotes amb les idees i les deformem amb tota la força de la nostra creativitat, la qual, tot i ser escassa i resultar esgotadora, de vegades ens fa sentir tan lliures a dins de nosaltres mateixos, que res no importa del que passi allà fora, per molt complicades que puguin estar les coses. De totes maneres, compte, doncs encara que escriguem versos per a suportar el propi dolor de l’ànima, no implica que alguns grans poetes, amb l’arma de la poesia, no siguin capaços també d’enderrocar imperis i regirar consciències.

A més, la poesia, no és només dels poetes ni està només a dins d’ells. De fet, hi ha dones i homes que no saben que són poetes (potser ho intueixen) i alguns que s’autoproclamen poetes que mai ho seran del tot. Tampoc la poesia és feta només de paraules, és com un altre estat de la matèria, un cinquè element amb regles màgiques. Això sí, la poesia no exclou ningú en cap moment, perquè qualsevol racó de la vida, per insignificant que sembli, pot contenir un vers universal que tothom (sí, fins i tot els més impermeables) pugui sentir com a seu; en sentit figurat o en el sentit que vulgui.

Comentaris

  • Nens: Recordeu que per a demà havíeu de fer una redacció sobre què penseu vosaltres que és la poesia.[Ofensiu]
    Israel Satienz | 25-12-2016

    La Montseblanc ja la té feta, així que a ella li posaré un punt positiu per ser una nena tan diligent.

    Bromes a part..., m’agrada comprovar que van generant-se opinions sobre el tema i com la percepció d’allò poètic és un assumpte que interessa a més gent del que m’havia pensat. És un bon senyal, doncs això significa que, encara que la poesia, raonablement, no sigui una preocupació prioritària pel prosaic funcionament de la vida de les persones, en el fons, d’alguna manera, està present en molts homes i dones, com una energia secreta que és barreja amb la resta de coses quotidianes i que de tant en tant, es fa més evident i ens sorprèn a tots d’una manera meravellosa, apareixent enmig d’allò més corrent per fer-nos vibrar una ancestral emoció provinent d’algun lloc de més enllà del propi entramat físic que ens conté la carn, els ossos i el cervell. O almenys... així és com jo la sento, que no vol dir pas que la meva subjectivitat no pugui estar defectuosa i somiar truites més del compte; però tinc la sensació que no, que de debò sou molts més els que sabeu de què parlo.

    Vinga... poetitzeu la vida, ni que sigui per jugar a no fer sempre el mateix recorregut amb les idees i les paraules.

  • Poesia és una mà que en busca una altra[Ofensiu]
    Montseblanc | 24-12-2016 | Valoració: 10

    Podríem dir que aquest comentari el faig “des de fora”, jo no soc poeta i el meu raonament és simple. Tal com va dir el Bécquer (ho sento, quan jo estudiava es podria dir que només hi era ell) “Podrá no haber poetas, pero siempre habrá poesía”. I així ho veig jo també. La poesia és arreu, només cal saber veure-la i no calen els poetes. És clar que si ens anem tornant insensibles potser ens cal algú que ens ho posi davant dels morros en paraules. Però ni tot el que rima es poesia ni la prosa està exempta de ser poètica.
    Jo crec que és poeta aquell qui vol comunicar-se, qui no vol estar sol en les seves percepcions, qui vol compartir el que sent i que l’entenguin. El poeta no sols crea bellesa, transmet la que ja existeix, fent mil filigranes a vegades, perquè la majoria dels humans necessitem que algú ens mastegui la poesia per poder adonar-nos que el cel té gust d’anís, que el juliol és groc, o que la pluja són violins tremolant.
    Els poetes de debò no busquen ni fama ni diners amb el que escriuen. El que cerquen es veure a la teva cara que ho has entès, que t’han fet sentir el que ells senten. Volen saber que no estan sols (però casi sempre ho estan).
    Des del moment en que escriure es converteix en un negoci és difícil que l’autor escrigui el que veritablement sent, escriurà el que creurà que arribarà a més gent o es vendrà millor. El poeta de veritat és un artista del llenguatge. I és clar que tots hem de viure, però no m’agradaria viure de l’art. L’art és per a regalar-lo.
    I he parlat de transmetre bellesa però, òbviament, el tema de la poesia pot ser qualsevol, sempre que faci estremir, somriure, plorar, a qui la llegeix. Si qui la llegeix queda indiferent, o no es poesia o el lector és un totxo jajaja.

    (veig que m’ha quedat una mica com una redacció del cole...)

  • Hi ha gent per a tot. I un per a tots i tots per a un. [Ofensiu]
    Israel Satienz | 24-12-2016

    Els teus rotllos i les teves opinions, amb o sense seguidors, són i seran molt benvinguts Tanganikanica.

    Doncs ja me n’havien parlat de tu i de la teva família nombrosa de Menes, Guigues i Mottobruoyhcuots. Així que tenia reservat un pedestal per a la primera que caigués a la trampa del meu disseny sense seny, de l’Israel Satienz, que no sóc jo però que sóc jo quan no vull ser ell. Total, una suma de despropòsits egoutòpics en busca del típic personatge insòlit.

    Malauradament, ni el ruc del jo ni l’Isra, ens hem llegit al Tolstoievski ni en guerra ni en pau ni mai, se sap; és que... no en sabíem més, teníem quinze anys i ara, que ja sóc grandet, m'he posat a mala vida.

    Per cert, completament d’acord amb el tema energètic que comentes. Suposo que l’energia del pedestal del Trump serà d’una mena similar a la dels casos citats.

    I més “per certs” encara..., m'hauria de llegir algun poema de la Sindy aquesta, per poder jutjar-la segons el meu propi criteri. Potser resulta que té més bona lletra del que sembla i ens passa la mà per la cara oculta d’un art que no sabem entendre els altres, que no som seguidors acèrrims seus perquè fins fa ben poc el rap... ens la suava.

    Bons/es (omplir al seu gust) pel 2017

  • Hi ha gent per a tot. I qui té seguidors...és perquè hi ha una energia similar que demana qui està al 'pedestal'[Ofensiu]
    Tanganika | 23-12-2016

    Una suma de voluntats. Em va quedar dels capítols filosòfics d'entre capítols de 'Guerra i pau'. No em vanto d'haver llegit dos cops el tolstoiasso (però el fragment del príncep Bolkonski ferit en batalla s'ho val). Funciona així. I així va pujar Napoleó al poder. I Hitler. I més. Fa ni massa ni poc, la meva 'germaneta' Touchyourbottom va publicar el que ara passo a enganxar (sembla ser que, tot i haver obtingut uns comentaris genials, ella el volia millorar) sobre el que he llegit que tocaveu, també: aquests egos que ehem, ehem. (no me n'excloc. L'ego és el xassís del que oferim des de dins. I qui jutja un altre ego, és que, he llegit, el propi ego no és com, bé, com jo voldria (hi ha part utòpica aquí, és clar).
    Disculpes si no fa al cas tot aquest rotllo i encara més el relat.
    Bones lletres pel 2017!


    LA RAPSODA
    Es demanava aigua carbònica artificial i un plat de rap amb patatones, la Sindy.
    Després, panxa plena, amb l'efervescència que el gas de la beguda l'ajudava a conferir, es situaria davant la gent asseguda en taules disposades en semicercle i tocaria que l'escoltessin, l'autora de poemaris i poemaris per a ànimes 'enfins' (mai havia sabut que el mot no era aquest, sinó 'afins').


    Abans anava al lavabo a netejar-se una dentadura de rosegador en fase final. Es treia la raspera exageradament i un dia quasi perd la melsa. Es mirava al mirall. Li calia maquillar-se el rostre amb un to bru de mediterranisme colradament sa. Als ulls s'hi feia la ratlla ben negra i així les pupil•les, pobres de llum i d'energia sense additius, serien ajudades a trascendir per tal d'assegurar-se de transmetre una sensibilitat genuïna i delicada. Un vestit de seda opalina i una faixa de mussolina rogenca. Sandàlies de deessa de la cadena de moda 'Nefastitis', amb material plàstic i els peus lliures per a crear formatgeria.

    I aleshores, amb les postres, ella. La Sindy: poetessa de la vil•la, mediocrament popular, fotografiada amb alegria poc agraciada amb mòbils que haurien desitjat mobilitat per a tocar el dos, coronada reina de l'afectació més seguida en xarxes socials, superficialitat en somriures inflats des d'un baix ventre. Tot ben vulgar, al cap i a la fi.

    Lectures avorrides i sense èmfasi. Egocentrisme en cada vers. Mots reiterats, cansament de la pròpia paraula. Jo, jo, jo i jo. Supurant desitjos de conilla histèrica en zel que no té ni un tap de cava per fotre's pel forat. Els pets de la soda li feien fer saltirons com pretesos orgasmets mentre desitjava fer apujar músculs masculins.

    En acabar era fortament aplaudida, des dels cervells ensinistrats per no raonar massa amb els cors un pèl compassius. Ella, gens innocentment ignorant, convidava seguidament a cafès aromàtics hàbilment tintats i a continuació treia un nombre d'una caixeta estampada amb titoles voladores de colors infantils. Qui el tingués aconseguia els àpats de tota una setmana de franc i una postal naïf del cony de la Sindy il•luminat amb lluentons i decorat amb llepolies.

    Penosament valia la pena, amb els temps de dura recessió que corrien, fer un esforç titànic i anar al restaurant-cafè de mala mort del pare de la Sindy, on fer un menú resultava més que no dur la carmanyola de casa. Era una sort que no fessin un cop d'ull a la cuina...

    No podrien evitar, no obstant, a Can Prota-Sindy (nom-homenatge d'un pare ja setantó a la nena ja cincuentona de les seves ninetes, ninetes amb catarates in crescendo) escoltar, mentre es demanaven el primer - on els cigrons hi tenien presència invariable (excedents de magatzem)- el que la 'diva' indefectiblement es demanava:

    -Rap i soda!
    La rapsoda, que es preparava.

  • Reflexoteràpia poètica?[Ofensiu]
    Israel Satienz | 20-12-2016

    Avui et diré Nil a seques, doncs m’he sentit molt proper en les teves paraules i veig que coincidim bastant en algunes consideracions sobre poesia i per extensió, en qüestions d’estètica artística (en addicions no hi entro, perquè és un tema molt personal, però celebro que ja siguis més fort que ella)

    És cert que potser ja no vivim una època en que la poesia (per si sola) tingui el pes específic que va tenir en temps pretèrits a dins de les arts. Jo no sóc d’adoptar una posició purista ni nostàlgica, o de sentir-me incomprès com a creador de poemes, perquè vegi que la societat en general sembli no tenir massa interès en la poesia. De fet, penso que és normal que en qualsevol disciplina artística puguin haver davallades o crescudes en l’acolliment social d’aquestes, degut a les pròpies transformacions socioculturals que són inseparables de la condició humana. A més, cada branca de l’art ha tingut moments i contextos històrics més o menys propicis, i les manifestacions d’alguns artistes no sempre han anat de la mà amb les corrents de pensament que s’imposaven, des de les esferes del poder i amb la complicitat dels intel•lectuals pro-gubernamentals, tal com tu molt bé senyalaves.

    Un altre factor important que crec que ha fet que en el present la poesia hagi estat com a neutralitzada i posada en una situació compromesa, és que al igual que ocorre amb la fotografia per exemple, s’ha vist superada pel fenomen d’Internet i per la sensació de que ara existeixen certs nínxols de l’art, que com que tothom pot penjar pensaments i fer fotos a través d’un ordinador o d’un smartphone, han perdut aquella força d’aparent exclusivitat, que fins ara, mantenia al típic artista consagrat, com a creador magnífic i com a únic generador reconegut de bellesa literària, pictòrica, musical... etc. I de cop i volta, la poesia ha passat a trivialitzar-se en certa manera, perquè resulta relativament senzill que tothom propagui el seu lirisme a la xarxa, així com les seves fotos a Instagram amb mil filtres, o tenir un blog amb milers de seguidors. I és clar, qui els diu a ells que no són també creadors lícits i que no poden arribar a aconseguir emocionar o resultar efectistes i convincents i autèntics, si tenen una munió de vots positius i de seguidors que afirmen admirar allò que ells fan?

    Doncs, precisament, jo ho veig d’aquesta manera: independentment de la teòrica qualitat que es desprengui de qualsevol expressió artística, l’èxit s’ha demostrat sovint com un enigmàtic caprici que no respon sempre a la lògica de l’excel•lència, ni del virtuosisme ni d’allò sublim que pugui semblar tenir un creador. I sé que molts pensaran que això que acabo de manifestar, és l’argument habitual d’aquells qui, en no sentir reconegut el que fan, busquen conspiracions estranyes ves a saber on, per justificar la seva manca de carisma. Però res més lluny de la realitat, perquè precisament és aquí on volia arribar, ja que per començar, penso que tots som artistes en potència, però qui realment és escriptor, poeta, pintor o compositor, sempre buscarà amb una desesperació vital gairebé insuportable, la manera de superar-se i de trobar l’última frontera de la seva creativitat. Perquè tot i desitjar que algú et digui i et vegi com a poeta, no et farà més poeta del que ja ets, si ho ets realment. Tot al contrari, corres el risc de diluir-te en tu mateix, com els passa a molts autors que han gaudit l’èxit en algun moment, i que de sobte semblen deixar de ser artistes, per haver-se transformat en enginyers previsibles de fórmules autocomplaents. No oblidem que dominar la publicitat d’un mateix també és un art, i per tant, no els resto cap mèrit als paridors semestrals de best-sellers. Tant de bo algun dia, jo també conegui i domini, el minuciós mecanisme que fa moure el seu èxit i faci meva la tècnica; però a més a més, si pot ser, sense perdrem de vista aquest insegur creador que m’habita, que sempre està patint per ser més poeta i més artista i més humà cada vegada que és mortifica, per mirar de trencar els límits del petit art que sempre s’està construint dins seu, com una addicció malaltissa.

    Per cert, déu n’hi do amb l’Anna Carreras Aubets, punyent punyent el seu article. Però que bé que ho diu la malparida.

    Un plaer bescanviar cromos Nil.

  • Bona reflexió[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 20-12-2016 | Valoració: 10



    Corroboro tot el que dius en aquest relat. Reflexions encertades que ens ajuden a ampliar el concepte que tenim de la poesia. Perquè aquest tema és força complicat d'explicar o definir. Hom pel sol fet d'omplir de lletres fulls de paper, digui o no digui banalitats, pot auto definir-se o ésser considerat per la critica literària com un escriptor. En canvi, ésser poeta cal filar més prim. La poesia sigui porca, bèl·lica o amorosa ha de transmetre sempre bellesa. Bellesa en els seus mots, bellesa en la seva rima, - si l'utilitza- i sobretot bellesa en el missatge que vol transmetre.
    El terme poeta, aquests darrers anys s'ha corromput força i àdhuc prostituït. La premsa, a vegades, a manca d'un poeta nacional de referència de la talla d'en Carner, Verdaguer o Espriu per posar uns pocs exemples, deixa anar en circulació uns, de pa sucat amb oli, com els anomeno jo, que han fet del seu “ fer córrer la tinta” un negoci i una forma de pul·lular llur neurosi interna. Això mateix també passa amb la pintura, com aquell pintor entronitzat pel “Gobierno de la Nacion”, que enganxa excrements de vaca en els seus quadres que han arribat penjar-se fins i tot a la capital d'Europa. En aquest bloc, de Relats en Català, sovint m'hi trobo amb poemes que haurien de passar a la història cal·ligrafiats en lletres d'or per llur excel·lència i altres que encara que es trobin en fase embrionària, poden algun dia sorprendre'ns amb una meravellosa creació poètica. Escrits aquests per gent anònima, docta o sense estudis de cap mena com ara és el meu cas. Gent senzilla sense ànim de protagonisme. Gent que la poesia la sent i l'estima. Perquè la poesia és adherent a l'ésser humà. Jo quan era jovenet un veí pagès meu, que molts el coneixíem per en Tarzan per com era d'animalot, em va amollar després prendre ambdós dues llaunes de cervesa, i com si estigués posseït per una ànima de poeta, uns versos entendridors sobre les vinyes que ell amorosament conreava a seu camp conlligant amb els de la meva família.
    Jo, personalment, gairebé mai dic que sóc poeta. Puc dir que faig o escric poemes, però amb la boca petita, fluixet!. No fos cas que em diguessin que sóc un emasculat, un tou... Com em passava anys enrere quan deia que no m'agradava gens el futbol. Coño, no seràs maricon, em deien?. També potser que no ho dic per una qüestió de humilitat i respecte, perquè encara em falta molt per arribar a guanyar-me aquesta consideració. Perquè jo m'hi puc considerar, però i els altres, en llegir-me, m'hi reconeixen com a tal? O cal tirar pel dret sense tenir en compte l'opinió dels altres?. Bé I ja per acabar, et diré, que sense adonar-me, amb la descoberta d'aquest espai he superat una adició, toco ferro, que no era ni la beguda, ni el joc, ni el tabac. Confio que aquesta nova forma de canalitzar la meva energia m'aporti satisfaci duradora.
    Ah! Recomano aquest article que tot “poeta” hauria de llegir: Poema o problema | Anna Carreras | | Articles | El Punt Avui | Notícia
    www.elpuntavui.cat/article/8-articles/568411-poema-o-problema.html

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Israel Satienz

Israel Satienz

42 Relats

158 Comentaris

9856 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
f. Història de la vida d’algú.

----------------------------------------------

De vegades experimento amb altres tipus de plaers:

http://lavozalreves.blogspot.com.es/