El banc sense bolquers

Un relat de: Mena Guiga
Era dijous, el dia d'arròs a la cassola, un costum. D'una finestra en sortia l'olor d'un sofregit fet amb calma i amor per una àvia pacient.

L'únic i estropellat banc de la placeta de davant del bloc de pisos demacrat l'ensumava amb delit.

Un rodamón gens apersonat, menut, de mig segle de vida i d'esperit savi i remot cosit a pedaços a còpia d'aprendre lliçons, se li assegué a l'extrem menys malmès. El banc es balancejà cap aquell costat, en tenir les potes desadherides. I és que no tocava ben bé de peus a terra.

L'home es posà a menjar galetes de blat de moro, massa salades per a l'hipertensió que es desconeixia, aquells maldecaps inexplicables, ell que mai es feia analítiques. Bevia d'un termo, una infusió fumejant de mate de coca: se n'havia fet enviar des del Perú un d'aquells dies en què tenia solvència mercès a irregulars ajudes que la seva germana li feia arribar, amb la condició que no el volia veure ni en pintura.
Un núvol trapella i aventurer, de cop, gosà alliberar una gotellada. El vagabund exclamà:

-Gotes grosses i espaiades, què signifiqueu?

Llavors li arribà a l'olfacte la bona menja que l'anciana estava preparant. Girà el cap, mirà cap el pis d'on provenia: aquell balcó farcit de geranis blancs que penjaven.

-Sembla un balcó decorat per a una núvia. Sembla que tingui un voraviu de blondes immaculades.

El banc estava ben a gust sentint aquells mots que ell compartia tot i no poder emetre.

Un segon núvol prengué protagonisme descarregant aigua-neu. La temperatura va baixar encara més al carrer -i dins les llars dels pobres- i començava a entumir dits de mans i peus amb ànim intrusiu -i il·lús- d'assolir les ànimes.

La dona gran sortí a contemplar l'espectacle, molt abrigada. Anava abillada amb peces de roba molt clares. Duia els cabells deixats anar: una cabellera arrissada blanquíssima.

-Una fada fantasma o un àngel!- s'entusiasmà l'home, que es va aixecar i avançà més a prop de l'edifici per saludar-la i parlar-hi. La barba i el bigoti gruixuts i canosos, la seva estatura i el ventre inflat recordaven un nan de la Blancaneus. La dona el distinguí bé, sense necessitat d'ulleres ni prismàtics. Cridà per fe-lo pujar a la llar. Un novè novena. Compartiríen l'arròs, que era tant i més.

El banc restà sol, novament. Aparegué un vent -era el seu torn- ben gèlid que li penetrà cada cèl·lula de fusta i metall. El banc garratibat, tot seguit, experimentà el que una altra massa al cel, un cúmul descomunal, regalà: una intensa pluja que formava bumbolles, senyal que duraria. I sí: fins la matinada.

L'endemà el sol, finalment, imperava sense cap arrogància, dador d'impagable caliu. Així ho captava el banc atrotinat, que es tonificà. Brillava el que podia el quasi perdut vernís que tenia caduca la funció de protegir-lo. El banc es concentrà en l'escalfor de l'astre rei, en els ocells que encetaven cançons.

-Et veuré en un altre somni!- escoltà.

La dona i l'home s'acomiadaven. Ella l'havia acompanyat fins a la plaça. Van mirar el banc sol com un mussol
.
-Quina pixarada que s'ha fet! Li convenen uns bolquers!

El tapà amb una manta teixida per ella, de llana de colors de troques inacabades. Un cromatisme alegre, la combinació. Aquell cobertor tenia unes qualitats úniques que el banc no trigaria en conèixer: impermeabilitat i adherència (ningú el podira desadossar). I somrigué, la fada blanca.

El rodamón, amb una cullera sopera, recollí l'aigua de la bassa del firmament de sota el banc. N'omplí una garrafa de plàstic que no feia fàstic.

-Pipí màgic

I somrigué.

S'abraçaren sobre el banc, al centre.

Ell marxà.

Ella marxà.

El banc sabé que allò era l'inici de més encontres i que ell en formava indefectible part.

Comentaris

  • Ondià![Ofensiu]
    rnbonet | 14-02-2018

    Darrerament fas unes narracions onírico-tàntriques amb variant maresmenya -"'L'estona..." "El carril vici" i aquesta- que tomben de tos. Encara que amb elements casolans, res semblant al 'monsieur' Daudet, que sí que vaig llegir en la meua vida jove.

    Au, salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

738 Relats

787 Comentaris

240973 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com