Aquests adults!

Començo a pensar que la mare té alguna obsessió malaltissa amb les aus de corral. Es passa el dia dient no sé què de l'edat del "pavo" i remugant per tot el que faig i pel que deixo de fer. El pare, en canvi, calla i fa un posat seriós en un intent de mantenir la seva autoritat i manifestar un lleu menyspreu per tot el que jo trobo vital.
Que en són de babaus!
Es pensen que són moderns perquè s'han fumat algun "porrete" i van a platges nudistes, però no entenen res. Molt parlar de confiança però només volen fiscalitzar, i si vols aconseguir alguna cosa que ells no troben normal, has de recórrer a martingales de tots tipus.

Sort que tinc els amics. Entre nosaltres fem pinya i som incondicionals. Ells no em jutgen ni em condemnen. Podem passar-nos hores mortes sense fer res -no cal ni tan sols parlar- però estem junts i ens fem companyia.
La meva millor amiga, l'Anna, està una mica tocada amb tot això del pes, però nosaltres li fem costat. Res de dir-li les bajanades que li diu la seva mare: que si no s'ha de preocupar, que si ja canviarà, que aviat es convertirà en una papallona radiant que captivarà a tothom. Què estan sonats? Si es convertirà en una papallona, vol dir que ara és una eruga? Qui cony vol ser una eruga? Són uns bitxos repugnants, tot el dia arrossegant-se.
També tinc un amic molt especial, l'Albert, que vaig conèixer en un concurs de grafits; a mi m’agradaria que estiguéssim junts, però de moment només ens hem fet algun petó.

Aix, tinc unes ganes de ser gran i poder fer el que vulgui. Ara per exemple, continuaria xerrant i xerrant sobre les coses que m’agraden, sobre l'escola, la natura, i els meus somnis..., però què voleu? Ara no toca. Algú ha decidit que calia ser breu. Segur que ha estat un adult, sempre amb les seves normes absurdes. Què no veuen que el nostre món no té fronteres, que no ens poden limitar, que tenim la vida per davant i l'hem de viure a consciència?

No puc entendre com són. Quan jo sigui adult, no ho faré això!