La calaixera

Un relat de: ninona
Hem tancat el llum i hem quedat a les fosques
el meu jo, i jo.

I en la intimitat busquem a les palpentes
dins la cambra de l'ànima;
ens atansem porucs a la calaixera on guardem
els nostres secrets.

Ens acostem amb por d'obrir certs calaixos;
no per allò que creiem que trobarem
sinó pel temor -per sempre negat-
de no trobar allò que esperem.

Al calaix de dalt, els records preuats:
dibuixos infantils, cartes, postals,
les flors seques d'amors passats,
i els pètals d'amors que no s'han marcit.

Al mig, les vivences: els bons i mals moments
que han dibuixat el nostre camí.
I més avall, els calaixos que obrim a soles
el meu jo i jo.

I si fos cert que ens parla la vida
amb el sever llenguatge
de qui ja no menteix?

I si obrim el calaix dels somins ajornats
-aquells que encara no hem assolit
però que no hem renunciat-
i el trobem buit?

Serà per aquesta por
que només podem obrir certs calaixos
en la penombra de l'ànima;
a soles el meu jo i jo.


Aquest poema forma part del projecte Sentimentari, amb la lletra "I" d'intimitat. Clica si vols saber-ne més.

Comentaris

  • qwark | 10-05-2013

    Arribo una mica tard amb el comentari del RDQ i no m'agrada arribar tard. Intentaré, com a mínim, fer-ho tan bé com pugui.
    En primer lloc et diré que he llegit la teva biografia i tenim quasi 3 coses en comú. Jo sóc químic, també he treballat en l'àmbit de la informàtica i tinc un blog (a partir d'ara, et segueixo al Blogger)
    Si ens centrem ara en la teva obra, trobo que també tenim algunes coses en comú, tot i que són més ambigües, més difícils de concretar o etiquetar. A primera vista som de mons diferents, jo sóc més de prosa i, en general, em costa valorar la poesia. Per sort, alguns dels teus poemes tenen una ànima que connecta amb una part de mi.
    M'he centrat especialment en la teva sèrie de poemes del Sentimentari, que trobo un projecte molt interessant. De sempre, i connecto amb el que deia abans, m'han cridat l'atenció les Grans Preguntes i els Grans Conceptes de l'Univers, del Pensament i de l'Home (i de la Dona). I per aquí has aconseguit el meu interès.
    Tenim doncs un bon material de partida però ara cal cuinar-lo bé. I he de dir que jo no hi entenc de poesia però el resultat m'ha agradat. Cada peça del Sentimentari és un microcosmos amb ambientació, argument, subtext i molt poder d'evocació. Tots aquests elements omplen de significat el concepte o sentiment que estructura el relat però que -gran encert- no trobem esmentat. En certa manera em recorda a un joc d'aquells de dibuixar un concepte i que el teu equip l'endevini. Sí, són dibuixos però fets amb lletres.
    En aquesta calaixera trobem una bona metàfora de la intimitat. No se m'acut millor imatge gràfica de la intimitat que un calaix tancat amb clau. I -crec que ja és hora de criticar-te alguna cosa, oi?- trobo a faltar la clau. Crec que és un element que podies haver introduit per donar més profunditat a aquest retrat de la intimitat. La clau com a símbol de qui pot accedir a la intimitat del calaix. Potser també hauria distribuit els calaixos de menys a més intimitat.
    Tanques el poema tal com el comences i això m'agrada. No tinc molt clar què és el que aporta la simetria però ho trobo estèticament agradable. He de dir que hi ha una estrofa que no m'acaba de convèncer:
    I si fos cert que ens parla la vida
    amb el sever llenguatge
    de qui ja no menteix?
    No trobo que estigui gaire ben lligada amb la resta del poema. Parlàvem d'una calaixera, el poema no és tan llarg com per desviar-nos, crec. Com a mínim a mi em despista. I ja estaves aconseguint dibuixar els conceptes abstractes amb conceptes concrets, crec que no té sentit fer un pas enrere i plantar un paràgraf abstracte al mig de la calaixera.
    Per últim et comento un detall que poc té a veure amb el teu poema però com que has parlat de Kundera en la introducció, m'has fet recordar una altra cosa que deia aquest autor. Segons ell, la intimitat, al contrari del que s'intueix, no s'aplica gairebé mai a allò que ens diferencia dels altres sinó a allò que ens uneix per baix, a allò vulgar. Per això ens amaguem de la mirada dels altres, no quan fem coses especials sinó quan fem coses vulgars (l'única habitació que acostuma a tenir forrellat a les cases és el lavabo).

    Fins aquí el meu comentari. Però, com t'he dit, et seguiré llegint a través del teu blog.

  • El meu jo i jo[Ofensiu]
    Mena Guiga | 01-04-2013

    Que estaran junts del principi al final.

    Que saben coses junts, que senten junts, que viuen junts.

    Però hi ha un meu 'jo' més ancestral, que no té edat ni forma. Aquesta essència està en tots els calaixos i anirà més enllà, segur.

    Una calaixera és una bona comparació d'on guardem records, emocions, frustacions, pors i alegries. I també intuïcions.

    Una bona reflexió mostrada de forma senzilla (la millor) i valenta, obrint tots els calaixos.


    Que el RDQ que encetes et vagi molt bé!!!!!!!

    Mena

  • Molt bonic![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 16-02-2013

    Molt bonic! L'he començat a llegir pel títol, la calaixera és un moble bell i simbòlic, però el que m'ha agradat més és aquesta intimitat entre "el meu jo i jo", aquest moment de sinceritat tan fort amb un mateix.
    Mira si m'ha fet pensar el teu poema!

  • Què puc dir...[Ofensiu]
    Carles Ferran | 13-02-2013

    El meu jo i jo ens hem endinsat a la teva calaixera, i curiosament hi hem trobat els mateixos continguts, vestits o embolicats d’altra manera.
    La teva calaixera és universal. Quina troballa!
    Abraçades.

  • Una catedral![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-02-2013 | Valoració: 10

    Oi, oi, oi! Aquest poema va més enllà del monument; crec que el definiré com una catedral. I per què? Doncs, primer de tot, per la musicalitat que desprèn. El paper que l'embolica és preciós. Segon, la precisió i concreció de les frases exactes. No falta cap paraula, no en sobra tampoc cap. I tercer, pel contingut. Els somnis que hem de tenir, el cervell que doni voltes, sense por, a plena llum, sense pànic al fracàs. Som humans i l'equivocació forma part de nosaltres. Caminem i podrem somiar. Quiets, només podrem lamentar-nos. En fi, un poemàs preciós, molt ben edificat, bonic, intens i reflexiu. La catedral de Chartres. Una abraçada Ninona Pilar.

    aleix

  • El teu jo[Ofensiu]
    Naiade | 09-02-2013 | Valoració: 10

    Un poema profund, madur i valent. Despulles l’ànima i t’enfrontes a les veritats tantes vegades ocultades d’un jo a l’altre És bo poder assumir amb sinceritat les nostres alegries i penes. Valorar les nostres vivències passades i presents i sobretot no deixar mai que quedi buit el calaix dels somnis ajornats, si no son assolibles, sempre podem canviar-los per d’altres, però mai deixar de caminar .
    M’ha agradat molt Pilar.

    Una abraçada ben forta

  • La teva calaixera [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-02-2013

    està molt ben moblada, ninona , i tan sols les persones sensibles i intel·ligents saben deixar sols "el meu jo i jo ".
    Felicitats pel poema i pels preciosos i perfectes haikus que sempre escrius.
    Una carinyosa abraçada.

  • Es un poema molt impressionant [Ofensiu]
    Rafaelmolero | 08-02-2013 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt com escrius, és impressionant la narrativa exposada com a poema, té molta rítmica i està molt bé. Enhorabona Ninona. Es un poema per a llegir-lo mil vegades és execel.lent. Rafael Molero Cruz.

  • * Annalls[Ofensiu]
    ninona | 08-02-2013

    Crec que voldria obrir el calaix dels somnis ajornats i trobar-me'ls encara allà guardats.
    Seria terrible obrir el calaix i trobar-lo buit, perquè voldria dir que allò que en algun moment va ser prou important per nosaltres com per no renunciar-hi, encara que no ho poguéssim assolir aleshores, s'ha esvaït sense ser-ne conscients.
    No són somnis perduts, ni tampoc somnis descartats. Són somnis irrenunciables, només ajornats per un moment millor, més adient.

    A vegades vivim tan de pressa que ens deixem endur per la inèrcia i no voldria un dia mirar la vida i descobrir que no ha estat el que volia, que he marxat del camí sense triar-ho conscientment. Que això no vol dir que no pugui ser una bona vida, fins i tot millor que la que hagués estat segons els somnis, però m'agradaria poder triar descartar els somnis i no descobrir un dia que han volat sense saber com.

    No m'explico gaire, però segur que m’entens :P

    Petonets,

    Pilar

  • Hi ha quelcom que no entenc...[Ofensiu]
    Annalls | 08-02-2013

    ...aquest poema m'a agradat i le afegit als preferits ,però de cop el cap, m'ha fet adonar d'un contrasentit. Al calaix dels somnis ajornats...com esperes trobar-hi res, si tu mateixa dius que estan ajornats? hmmm....
    Amb carinyo
    Anna

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ninona

ninona

58 Relats

230 Comentaris

119156 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 1964. Volia investigar i fer grans descobriments, i vaig estudiar Bioquímica, però després de moltes voltes he acabat fent projectes informàtics, una feina que m'agrada.

De sempre m'ha apassionat llegir i escriure. Un dia vaig descobrir aquesta web a través d'un bon amic que hi escrivia, i des d'aleshores m'hi passo quan puc.

Va haver un temps que participava en els reptes (aleshores nomès hi havia el clàssic) i era gairebé addictiu, però ara m'és gairebé impossible.
Darrerament m'he aficionat al niporepte, però només hi participo de tant en tant.

També em trobareu al bloc Univers madur.

Passeu-vos, comenteu i no dubteu a criticar: és la millor manera de millorar.

Per qualsevol cosa que vulgueu, m'agradarà tenir notícies vostres ...

ninona1206[arrova]gmail[punt]com


Per si us fan servei, algunes eines i enllaços útils