PARAULES, NOMÉS PARAULES

Un relat de: Calderer

PARAULES, NOMÉS PARAULES


Premi Francesc Candel 2007


Lluís Julian Barrachina





Miri, doctor, el que va passar no va ser culpa meva. Entengui'm, no vull dir que no ho fes jo. Els fets són els fets i no els negaré. El que passa és que hi ha actes de violència que estan justificats. Oi que si algú t'ataca amb una navalla tens el dret de defensar-te?

...

No, en absolut, no estic dient que la infermera m'ataqués. No és això, encara que, d'altra banda, sí que vaig ser objecte d'una agressió. Una agressió repetida i continuada al llarg de molts dies i moltes setmanes. Com a verbal la podríem definir. Agressió verbal, però a la fi agressió.

...

Que li ho expliqui? Amb molt de gust. Però per començar li he de fer cinc cèntims de les meves circumstàncies vitals, el meu currículum, per dir-ho d'alguna manera. Vostè fa poc temps que treballa a l'hospital i potser no les coneix prou bé, les meves circumstàncies.

...

Si ja sé que tot és a l'historial. Però segurament que no s'explica des del meu punt de vista. Una cosa és la meva vida i l'altra la meva història clínica. Segur que els aspectes problemàtics, psiquiàtrics estan més explicats que no pas la meva feina, la gran obra que porto a terme. Oi que és així?. Doncs si té una estoneta li explicaré fil per randa la meva obra, que en realitat és la meva vida.

...

Ja fa molts anys que sóc en aquesta casa. Ja sé que és un hospital psiquiàtric i que aquest pavelló és el dels malalts agressius, però, per a mi, que hi porto més temps que ningú, sigui pacient o personal, és com casa meva. Gairebé no recordo com és viure fora. Però tant és, perquè el més important és la meva obra i per ella ho he sacrificat tot: treball, família, una vida normal…

...

De molt jove, quan encara era fora, al món, em vaig interessar per les paraules. I en concret per aquelles paraules que descriuen els sentiments, els estats d'ànim, el temperament, en fi, per aquelles paraules que ens defineixen com a persones. Interessant, oi? Ja veig que com a psiquiatre és un tema que l'atrau, als seus col·legues abans que vostè també els va interessar. He parlat amb molts metges d'ençà que sóc aquí, ja n'he perdut el compte, n'he vist jubilar-se uns quants. L'altre dia em van dir que el metge que em va ingressar per primer cop havia mort. Era una bona persona, ell va ser el primer que em va entendre i em va permetre tenir els meus llibres i els meus papers per tal que pogués continuar l'obra de la meva vida.

Ja sé que el que per a mi és l'objectiu central de la meva vida per a vostès és una malaltia. Concretament un deliri paranoic amb idees obsessives. O potser era una idea obsessiva amb trets paranoics, un dia que la infermera es va deixar l'historial ho vaig llegir. No li ho discutiré, que això és una malaltia, però, d'altra banda, si la idea és obsessiva amb trets paranoics no hi ha manera que em facin canviar. Veritat? Ara somriu. Sí, he après molt bé la terminologia psiquiàtrica i el seu significat. És una part important de la meva obra. El punt més important de la paranoia és la impossibilitat de fer canviar d'opinió el pacient. Ho tinc comprovat amb molts pacients d'aquest pavelló, si algú pensa que el vigilen i el controlen els marcians no hi ha manera de convence'l que no és així.

...

Sí, sí, continuaré. Bé com li deia em vaig interessar per aquestes paraules, que crec que són les més importants de totes. Primer les de la nostra llengua, després les d'altres. De seguida em vaig adonar dels dèficits de totes les llengües en aquest apartat. L'espècie humana és d'una gran pobresa lèxica a l'hora d'expressar la vida de l'esperit. Qualsevol ofici té un centenar de paraules pròpies per descriure el que es fa, com es fa i els materials que s'utilitzen, en canvi en l'apartat dels sentiments el gènere humà té com una mena de pudor, una timidesa, que provoquen una mancança molt gran en aquest àmbit. I encara sort de la psicologia i de la psiquiatria que han fornit de termes més o menys precisos per descriure part de la vida mental. Però es tracta de termes per a descriure la patologia no per a descriure la normalitat, la quotidianitat. Això es fa més palès quan trobem algun mot en una llengua que descriu un estat d'ànim que no existeix en cap altra llengua. Llavors es veu el buit, la mancança que caldria esmenar. Per exemple sap que en un dialecte africà existeix la paraula uli-ulat que significa "sensació que ja s'ha fet tot el que calia fer i que ja no es farà ni passarà res d'important fins que acabi el dia" No ha tingut mai aquesta sensació? Hi ha alguna paraula en la nostra llengua semblant?. Ja li dic jo que no, ni en la nostra ni en cap de les llengües que es consideren "civilitzades". Oi que ara quan la tingui, aquesta sensació, pensarà en uli-ulat i la viurà més plenament, la comprendrà millor?. Estic convençut que per viure plenament les emocions, els sentiments, els estats d'ànim cal disposar de les paraules adients que ens permetin comunicar-los i viure'ls amb la màxima intensitat.

...

Va ser per això que de molt jove, quan encara era estudiant, vaig concebre la meva gran obra, l'objectiu de la meva vida. Primer recolliria tots els mots anímics (així els anomeno jo) en les principals llengües del món, comparant-los, matisant-ne els significats i veient si tenien traducció o equivalència entre ells. Després buscaria els forats, les mancances de cada llengua i les compensaria creant mots nous, que poguessin traduir el que tenen les altres llengües, que enriqueixen el vocabulari i alhora la vida mental dels usuaris d'aquesta llengua. Amb els anys he concebut un tercer objectiu, ambiciós però necessari, i que és crear nous mots que no existeixin en cap llengua, mots que descriguin estats d'ànim reals, sentiments quotidians però que ningú ha batejat abans. Per exemple: ¿no li ha passat mai de perdre alguna cosa, algun objecte quotidià que tenia un moment abans i que no sap on ha deixat, i no li ha passat que en aquestes circumstàncies no pot fer res, ni treballar, ni descansar per culpa de l'angoixa que li provoca aquesta pèrdua, per molt insubstancial que sigui?. Cal o no cal crear una paraula per descriure això? Doncs jo m'he inventat la paraula neblit que definiríem com el neguit que provoca l'oblit o pèrdua d'un objecte quotidià. Fixi's que quan ara es trobi en una situació de neblit comprendrà millor el que li passa. Fins i tot pot venir i dir-me tinc un neblit per un bolígraf que em va regalar la meva dona.

Un cop concebuda la idea i l'objectiu de la meva vida, vaig posar fil a l'agulla. Primer de tot em va caldre la preparació, aprendre les llengües que volia tractar. Quantes? Bé, m'he hagut de conformar amb 16 llengües, les més importants en quant a nombre de parlants i algunes de les més properes a la nostra encara que no tinguin tants parlants.

...

No, no sé parlar 16 llengües, en realitat parlar només ho puc fer en cinc o sis, aquelles que he pogut practicar estant tancat aquí. Sap que parlo un portuguès força acceptable, gràcies a un pacient brasiler que va estar ingressat molts anys aquí? Per a la meva feina només m'ha calgut conèixer de moltes de les llengües, la part escrita, el lèxic, les regles gramaticals. Encara que entenc qualsevol text en hindú modern si el sentís parlar segurament no l'entendria. Potser això limita l'estudi i la comprensió d'una llengua, no tenir-ne en compte la pronunciació, la cadència…, però he hagut de conformar-me, i acceptar les meves limitacions.

Si algun dia té un escrit en rus, xinès, japonès o qualsevol de les llengües que domino i vol que li tradueixi ho faré amb molt de gust.

...

Ja, ja m'ho suposo que no li arriben gaires escrits en xinès, a vostè.

...

Segueixo. Vaig dedicar uns quants anys de la joventut a aprendre aquestes llengües, reunir els materials: diccionaris i textos literaris fonamentalment. Fou llavors que vaig començar a tenir problemes. Ningú, ni la família més propera, entenia la meva dèria. Els meus pares volien que fos responsable, que treballés en alguna cosa de profit. Després d'algunes discussions molt fortes i violentes em van ingressar per un quadre d'agitació psicomotriu. Penós, ja vaig tenir una discussió amb el metge que em va atendre a urgències: agitació psicomotriu no vol dir res. Jo li deia que el correcte era conducta agressiva amb violència física per exemple, però no em va fer cas. El pobre va acabar amb un ull de vellut.

En canvi el metge que li mencionava d'aquesta institució ja va ser una altra cosa, em va entendre. Agressivitat paranoica irracional, va posar al full d'ingrés. Això ja és una altra cosa, oi?

...


Quan vaig ingressar aquí em vaig adonar que aquest era el lloc adient per portar a terme la meva obra. Tranquil·litat, un horari regular, lluny de les preocupacions quotidianes, les necessitats bàsiques solucionades. Quan vaig convèncer el metge que em deixés portar els llibres i treballar ja vaig ser feliç. M'hi vaig dedicar, m'hi he dedicat en cos i ànima els darrers 30 anys. He buscat els mots en les 16 llengües que estudio, els he comparat, definit, traduït, he comparat les subtils diferències semàntiques de diversos mots, he inventat nous mots quan la traducció no era possible, he inventat paraules noves per a sentiments, per a estats d'ànim, per a processos mentals, per a sensacions de l'esperit. Puc dir, sense exagerar, que he estat feliç treballant amb una intensitat que no hagués pogut assolir en el món exterior. Recordo un mes d'octubre humit i tristot que vaig treballar el mot melangia, tots els sinònims i totes les subtils diferències en les diferents llengües. Com vaig gaudir d'aquells dies!

...

Sí, han passat molts anys i no els he donat problemes. Bé té raó, alguna temporada dolenta he tingut. Sí, també m'he barallat algun cop, però, la culpa ha estat dels altres que m'han provocat, que no m'han deixat treballar en pau.

Em tornaran aviat els meus llibres? Aquest és un càstig mo
lt cruel per a mi. Quan em calmi? Sí, em calmaré, però la millor manera de calmar-me és deixar-me treballar, deixar-me acabar la meva obra. Ja tinc deu volums escrits, penso que amb un parell més ja estarà enllestida. Si no m'afanyo no tindré temps, per l'edat vull dir, tampoc em deuen quedar tants anys de vida, oi?

...

La infermera, sí, tornem al tema. Vaig tenir molts anys la mateixa infermera, fins que es va jubilar. Una bona professional, molt callada, que no es ficava en la meva feina i que em deixava fer. Cada matí em portava l'esmorzar i la medicació amb un "bon dia" escadusser, s'estava davant meu, callada, mentre em prenia les pastilles, i se n'anava fins a l'hora de dinar. Un model de discreció.

Ara fa uns mesos es va jubilar i van posar en el seu lloc a una senyora de mitjana edat, baixeta, grassoneta, amb una pitrera descomunal, xerraire.

...

Sí, ja sé que la coneixia. Jo m'esperava el mateix tracte, però ella era incapaç de discreció i cortesia.

...

Mal educada? Depen de com es miri. Més aviat insensible, estúpida, "burra" …sí, sí ja em calmo, no, no caldrà cap injecció, és que només de recordar-ho m'exalto.

...

Sí, ja entro en el nucli de la qüestió. La nova infermera em despertava cada dia, em portava la medicació i em deia amb la seva veu aguda i irritant "Com estem avui? . Ens hem llevat una mica nerviosets?" De bon principi li vaig insinuar que nerviosets no era forma de descriure correctament un estat d'ànim. Li vaig explicar que en la nostra llengua tenia moltes paraules correctes: nerviós, ansiós, angoixat, inquiet, preocupat... Ella s'ho prenia de broma. "És de la broma vostè li dóna massa importància a les paraules". L'endemà la mateixa tortura. "Com estem, ens hem llevat nerviosets avui?" Li vaig escriure un petit diccionari amb la definició de totes les paraules que podia utilitzar i les diferències semàntiques i conceptuals que implicaven cadascuna. Busqui'l segur que deu ser entre les seves coses.

...

Ja les han donat a la seva família totes les seves coses?. Quina pena era un opuscle força interessant, molt senzillet, per tal que fins i tot ella el pogués entendre.

...

No, no va servir de res, va continuar el nerviosets i encara, com que jo cada matí m'enfurismava, em venia a veure diverses vegades al dia amb la mateixa cançoneta "Ja ens ha fet efecte la medicació? Ja estem més tranquilets?". ¿Vostè com estaria si durant dies i setmanes li posessin un règim de nerviosets i tranquilets?. I a més la senyora no parlava, no. Cantava amb la seva veu aguda i desagradable, prolongant els diminutius com si volgués que fessin més mal. No els suporto els diminutius. Deia "tranquileeeeets", "nervioseeeeet". Encara tinc ficada la seva veu de flautí al cap, no hi ha manera que se'n vagi. I mentre cantava els diminutius allargant-los com una prima donna d'òpera la pitrera se li bellugava com dos flams.

...

Ja sap el que vaig fer, oi?

...

No eren fulls qualsevol, vaig escollir la part de la meva obra que parlava de l'ansietat, de l'angoixa, de la intranquil·litat i els hi vaig fer empassar tots. Bé, és clar, es van embussar a la gola i es va ofegar. Era inevitable. ¿Sap quantes pàgines implica la definició de tots aquests termes i la seva traducció en setze llengües?. Són moltes pàgines, molt difícil d'empassar tot això. "No s'angoixi i empassi, empassi -li deia jo- no intenti cridar que s'agita, tindrà una crisi d'ansietat i s'ofegarà". Però ella no, ella es posava nervioseta, nervioseta, volia cridar, es posava blava, cada cop més blava, fins que va fer un últim esgarip i deixà de respirar.

...


Penedit? Culpable? Què vol que li digui el que em sap més greu és que vaig fer malbé moltes pàgines de la meva obra. No en podria recuperar alguna? Les que estiguin menys masegades. No, són una prova, és clar.

...

Aquesta és la història, doncs. Oi que està justificat el que vaig fer? Creu que em tornaran els llibres i els quaderns aviat i podré tornar a treballar?







Comentaris

  • vocabulari ....[Ofensiu]
    ninona | 03-04-2011

    He arribat aquí des del teu comentari al meu bloc i la teva aportació al Vocabulari de sentiments,sensacions i altres percepcions.

    Primer que res, deixa'm dir-te que el relat m'ha agradat molt. És fàcil i àgil de llegir i té aquest punt d'humor que el fa ... (no sé dir-ho, com bé diu el teu prota, a vegades ens falta la paraula justa per descriure el que volem expressar). En definitiva, que m'ha agradat.
    Totalment d'acord també en el rebuig a aquests diminutius absurds i continuats, i també rebuig a aquest "plural" que intenta ser còmplice i que et fan venir ganes de dir: ei, que el que estic aquí sóc jo i no nosaltres.
    Òndia, ara m'adono que tinc molts trets en comú amb el teu prota. A veure si m'hauré de tancar. Només espero no arribar a matar ningú. :D))

    Em sap greu no poder afegir al vocabulari les expressions neblit i uli-ulat, però llegir el teu conte m'ha proporcionat d'altres: veritat, certesa, paranoia, pèrdua, violència, agitació, agressivitat, tranquilitat, intranquilitat, calma, silenci, inquietud.
    Quin munt ! Ja sé que molts no són ben bé sentiments, però el meu vocabulari també inclou sensacions i altres percepcions, així que suposo que els estats d'ànim també es poden considerar.

    Et convido a seguir el projecte en el meu bloc. Ets ben lliure d'utilitzar el recull d'expressions com vulguis; fins i tot podem parlar de fer alguna cosa paral·lela o en comú o obert a més gent.

    Ens llegim,


  • Òndia, doncs tens raó![Ofensiu]
    Màndalf | 13-05-2009

    Resulta que tots dos assassinem de la mateixa manera! Tenim molt assumit allò de fer provar la mateixa medicina. Au! a menjar-se les seves pròpies paraules, que tants nassos!!
    Has rovat allò de l'orinal al cap? És molt efectiu i orinal.. original vull dir.

    Ep! Et felicito el relat! M'ho he passat bé llegint-lo. D'una tirada, fàcil, planer. Té els seus trets divertits, fa pensar i està estructurat d'una manera... diferent.

    Salut!

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • És curiós[Ofensiu]
    copernic | 14-12-2008


    perquè el mateix dia que fan la marató sobre les malalties mentals llegeixo aquest text en el que ens parles de psiquiàtrics i paranoies. Molt bó, realment. Molt fluid i entenedor, la història es va lligant a través del que anem descobrint mitjançant aquest diàleg elidit en el que l'interlocutor és un element més del misteri de la trama. Relat sobri i precís ens vas preparant per al final, sorprenent amb una ironia que amaga una mica de mala bava. Relat per a reflexionar, a més a més de divertir. Pot ésser endogàmic, per tenir a les paraules com a protagonistes. I finalment, una qüestió sobre la construcció del relat totalment tafanera. Ho hs fet d'enrere cap a endavant? És a dir vas pensar en una frase, li vas trobar el doble sentit i a partir d'aquí vares dir: Això ho he d'aprofitar i vares crear la història? Ja ens seguirem comentant que els teus relats són d'una qualitat més que notable. Rep una forta abraçada!

  • Els mots[Ofensiu]
    brins | 02-12-2008 | Valoració: 10

    de la infermera, per desgràcia els sentim molt sovint. Són mots pobres que no es volen enriquir, però, el més trist... és que són mots sense contingut perquè no els interessa parlar.

    M´ha agradat el teu relat. Enhorabona!

  • M'agradat i interessat[Ofensiu]
    Daniel N. | 02-12-2008

    Però que ningú és pensi que un psiquiatric és un balneari o un monestir on et pots dedicar a l'estudi, malauradament aquells del 'como estamos niños?' que deia el fofito abunden més del compte.

  • Quín relat![Ofensiu]
    bocidecel | 02-12-2008 | Valoració: 10

    Realment bó!! Àgil, sorprenent. T'enganxa i no et deix anar fins que no has llegit la darrera paraula. Molt ben escrit, amb un llenguatge ric i entenedor. El toc d'humor potencia l'argument. Total, per treure's el barret!
    I és que, és ben cert que ens manquen paraules quan volem expressar sentiments o sensacions. Hi ha estadis de l'ànima orfes de mots que els defineixin, i cal fer servir l'enginy, combinar els que tenim a l'abast, per expressar-los d'una manera aproximada.

    Moltes gràcies per aquesta estona de bona lectura que m'has regalat.

    Una abraçada

  • (Em manquen paraules)[Ofensiu]
    nuriagau | 02-12-2008 | Valoració: 10

    Un relat brillant. El seu inici és sorprenent i el seu desenllaç, encara més.

    Un monòleg que ens va guiant pel fil argumental amb diligència, sense pèrdua.

    M'han frapat dues de les idees que defensa el protagonista i que no em semblen cap bogeria:

    ·L'espècie humana és d'una gran pobresa lèxica a l'hora d'expressar la vida de l'esperit.

    ·Estic convençut que per viure plenament les emocions, els sentiments, els estats d'ànim cal disposar de les paraules adients que ens permetin comunicar-los i viure'ls amb la màxima intensitat.

    També m'has fet pensar que a la meva vida, últimament, sento molts "neblits".

    Et seguiré llegint!

    Núria Gausachs i Cucala

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

92595 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.