Repte CXXVII (127) L'adolescència

La Jennifer està castigada sense anar a Port Aventura.
Tots els alumnes de la ESO, a les 8 en punt han pujat als autocars i ella, i les seves amigues s'han quedat assegudes al banc ple de grafittis de la placeta.
Han acumulat tantes conductes contraries a la Normativa, que el Consell Escolar les ha castigades .
La Jennifer ha vist marxar l'eruga multicolor del autocars amb despit.
Avui farà festa. No cal pensar-hi gaire.
Ella és més llesta que ningú, i aquelles toixes de les seves companyes la seguiran. Sempre queda el recurs d'amenaçar-les amb els latin kings. Funciona.
La professora d'història, en baixar de l'autobús veu el grupet d'adolescents i les mira.
La Jennifer avisa en veu baixa :"cuidado, como si no la veis!"
Les adolescents es fan les distretes, mirant cap a un altre lloc i traient els mòbils apressadament i la Jennifer diu a la professora :
"Mi madre me ha dado permiso para no venir"
La profe la mira i li respon "Quina sort,la meva mare no em dona mai permís per no anar a treballar" i entra al centre.
Es produeix un enrenou: "Va a chivarse, van a llamar a casa, yo me largo"
La Jennifer les mira amb cara de fàstic. De la butxaca del pantaló, que no s'ha canviat en tot el mes, negre, baix de cintura, amb les vores destrossades i brutes, es treu el mòbil que li acaba de sonar. Es sa mare que vol saber si ha entrat a classe. Ella li diu que si, que és al pati i "no me llames más, coño!":
Però la mare no se'n fia, i truca al centre. La seva filla ha teixit una xarxa de martingales que l'ha tingut amb l'ai al cor tot el curs.
Avui no és el dia de sort per la Jennifer, el conserge mig babau està malalt, i agafa la trucada la professora d'història que està de guàrdia.
Al cap d'uns minuts la Jennifer entra al centre i en venjança,roba totes les boles dels ratolins de l'aula d'informàtica.

Em sento massa cops com una eruga sortint del capoll,
tremolosa, molesta amb ma fragilitat,
incapaç d'avançar tota sola
però temerosa de demanar ajuda :
com es fa?.

La màscara que em regalaren les companyes
la porto per allò del que diran,
però a mi el que més m'agrada
és quan la deixo a casa
i em trobo amb el meu amic de veritat.
Ell és l'únic que em coneix i m'encoratja,
ell sap del que li estic parlant,
ja no som nens i tampoc volem ser-ho
però ens envolta una esfera de dubtes molt gran.
Només quan sóc amb ell respiro llibertat,
marxa la contaminació de les meves ales
i les estenc per volar pel cel ben ras.
Però en tornar dilluns a l'escola,
tot es transforma
- teatre de titelles ambulant -
i aquelles mans que mig amagades se'm mostren,
no les veig, m'estimo més els ulls aclucar.

Sóc una tija verda,
de jonc de riu que el vent va gronxant,
m'extravio en les olors de la maduresa,
bescanvio babaus ideals per una ansiada realitat.
Busco coixí per les incerteses,
bombeja la sang a ritme dels plors
que la gola sense previ avís s'empassa :
per què és tan difícil cantar aquesta cançó?.

La vergonya em vesteix amb plecs pesants que arrosego
com si m'embolcallés falsa gasa i organdí,
m'acostumo a com n'és de feixuga aquesta dansa,
em fa mal el cos quan vaig a dormir.
En somnis dibuixo grafittis
als murs del meu voltant,
els esquitxo de color, d'ell i de les nostres rialles,
em queixo quan ho considero
i entomo els errors com a naturals.

- No em vinguis amb martingales! -
l'adolescència és un periode massa llarg,
és com les vacances d'estiu de l'estudiant,
al començament et fan gràcia però,
quan ja duus molts dies
tens ganes de que vagin acabant.

Arriba d'escola i no hi ha ningú a casa. Ha d'estudiar, però decideix de connectar-se una estona.
Al messenger, hi és tothom. Se li fan les deu. La mare arriba de la feina i li pregunta si ha fet els deures; la nena li jura que sí. La dona respira satisfeta, i es meravella del nivell de vida que està sent capaç de donar a la seva filla.
-Demà podràs sortir -li diu.

A la vesprada de divendres, la nena es prepara: pintallavis, perfum... La mare se la mira cofada.
-La meva petita eruga s'ha tornat papallona. -fa.
-Calla...! -la nena enrogeix.
-Fins les deu.
-Ai mama...! -la mira amb fàstic.
-O no hi haurà platja.
-Això és una dictadura...!
-I t'he anat a canviar el biquini.
-Òstia mama...!
-Nena, parla bé...!
-M'agradava...!
-Semblaves un botifarró.
-M'estàs dient grassa?
-Te n'he agafat un de més gros.

La seva amiga truca a la porta. La nena baixa al portal. Els pantalons, pel darrere, li exhibeixen generosos el començament del solc entre les natges. Ara i adés, se'ls apuja. Vol i no vol. Una samarreta ajustada, amb l'esbós d'un graffiti, li remarca els pits. Arriben a la discoteca.
-El babau del Santi no deixa de mirar-me el cul... -mormoleja.
-D'això es tracta, no? -fa l'amiga.
-No...! -exclama, esforçant-se a deixar ben clar que entre el Santi i ella... res de res...! Poc després es tomba d'esquena al noi, i s'ajup de tant en tant amb qualsevol excusa, percebent una fresca excitant al baix de l'esquena.

A les onze és a casa, gens preocupada d'haver incomplert el límit marcat per la seva mare; sap que la dona és fora, amb un paio, i que precisament per això s'ha empescat la martingala de deixar-la sortir.
Se'n va a la cuina i menja compulsivament, després recorda el seu pare que encara no fa un any va fugir amb una de més jove (i de més prima, com repeteix sovint la mare). Pensa també en el puto biquini que li han bescanviat.
S'atansa a la tassa del vàter, s'introdueix els dits a la gola, i vomita.

Sí, sí... i que més!! Jejeje...





un petonet mjesus.

Gemma34

.

Una mica rara, sí que ho sóc.
Els gens? L'educació? Circumstàncies de la vida?
No em preocupo pel meu físic. Sí, tinc una mica de cul, però si el controlo és per motius estrictament de salut. No tinc anells, ni arracades, braçalets o collarets. Vaig amb texans o pantalons curts a l'estiu: a l'alçada de la cintura i amb jersei o samarreta llarga. Si algú en vol veure més, que vingui a l'estiu a determinades platges, però que també es mulli, i no vull dir al mar precisament, no tinc manies al respecte.
Discoteca? no hi estat mai a cap. Festes amb música i begudes? tampoc. L'alcohol és pels àpats de celebració, i a ser possible, del Priorat.
No fumo, ni tabac, ni res més. Les pastilles, sota prescripció mèdica.
La música: tinc un reproductor de mp3… ple de música clàssica i cançó catalana.
Però no tinc mòbil, ni m'agrada gens parlar per telèfon.
M'encanta jugar amb l'ordinador, però encara no he vist un sol joc de Play que m'agradi, el meu són les fitxes, l'estratègia, l'abstracció…
També estudiar. Cada dia vull aprendre coses noves. El sistema brama contra els autodidactes, però em sembla que ho van pensar abans que existís internet. No vull estudiar una carrera amb sortides, vull estudiar la que més m'agradi.
La revolució? Bé, gràcies. Alguna vegada he fet algun graffiti d'aquells que treuen de polleguera als babaus del poder.
Quin futur vull? Diferent, vull imaginar una democràcia real, sense martingales dels qui manen per fer creure que és el poble qui pren les decisions. Una societat on els problemes personals siguin atesos per la comunitat: l'habitatge, la feina, la solitud, les addiccions…
De moment formo part d'una república de tres. Estic al govern, sigui amb la majoria femenina o la dels científics. I estic orgullosa de pagar la part d'impostos que em correspon.
El sexe? Tinc un xicot, el primer i l'únic. No especulo sobre el futur, el vull continuar d'amic, si la vida ens separa.
No vull ser una eruga que es transformarà en papallona, vull continuar per sempre així: com m'agrada a mi.

Començo a pensar que la mare té alguna obsessió malaltissa amb les aus de corral. Es passa el dia dient no sé què de l'edat del "pavo" i remugant per tot el que faig i pel que deixo de fer.
El pare, en canvi, calla i fa un posat seriós en un intent de mantenir la seva autoritat i manifestar un lleu menyspreu per tot el que jo trobo vital.
Que en són de babaus!
Es pensen que són moderns perquè s'han fumat algun "porrete" i van a platges nudistes, però no entenen res. Molt parlar de confiança però només volen fiscalitzar, i si vols aconseguir alguna cosa que ells no troben normal, has de recórrer a martingales de tots tipus.

Sort que tinc els amics. Entre nosaltres fem pinya i som incondicionals. Ells no em jutgen ni em condemnen. Podem passar-nos hores mortes sense fer res - no cal ni tan sols parlar - però estem junts i ens fem companyia.
L'Anna està una mica tocada amb tot això del pes, però nosaltres li fem costat. Res de dir-li les bajanades que li diu la seva mare: que si no s'ha de preocupar, que si ja canviarà, que aviat es convertirà en una papallona radiant que captivarà a tothom. Què estan sonats? Si es convertirà en una papallona, vol dir que ara és una eruga? Qui cony vol ser una eruga? Són uns bitxos repugnants, tot el dia arrossegant-se.

Us parlaria de l'Albert, un xicot molt especial al que vaig conèixer en un concurs de graffitis i amb el que encara no hem passat dels petons robats, i de l'escola, i de la natura, i de les meves inquietuds ..., però què voleu? Algú ha posat un màxim de paraules. Segur que ha estat un adult, sempre amb les seves normes. Què no veuen que el nostre món no té fronteres, que no ens poden limitar, que tenim la vida per davant i l'hem de viure a consciència?

No puc entendre com són. Quan jo sigui adult, no ho faré això ...

Era una moto petita, un vehicle d'aquell món tan poc tecnificat. Em venia a buscar a mi, sense ni tan sols espai per col·locar el meu farcell. No tenia maleta, només un lligall malforjat: m'enduia alguns vestits, una caixeta amb fotos, una llibreta per escriure, uns llibres estimats. I un petit moneder amb quatre rals, xavalla, deixalles d'un bitllet ja encetat. Aquestes eren les coses amb què bastiria el meu nou món. Tenia només 16 anys i me n'anava de casa.
La meva mare va sortir, plorosa, per oferir-me una manta. Era temps de tardor, i encara feia fred. Però no hi havia lloc per posar-la, així que la vaig deixar. La meva mare va sortir també per acomiadar-se de mi, just traient el cap pel cancell, les llàgrimes lliscant-li avall en una cara serena. Però, malgrat tot, vaig marxar igualment.
Aquell vespre era suau, i la moto va arrencar a poc a poc, tan lenta com una eruga. Al ritme del seu pas em vaig acomiadar del meu món rural, ara per mi embrutat d'humiliacions i ultratges. Anava cap al buit i per això m'agafava fort al meu amic, que m'havia vingut a buscar per acompanyar-me a l'estació.
Al llarg del carrer de la bòbila, vora la via del tren, hi havia grafitis on hi posava "fes l'amor i no la guerra", i també "visca la revolució", i em van venir ganes de plorar només de pensar en la violència que podia provocar el fet d'enfrontar-se a les convecions.
-Que tinguis sort a París -em va dir el meu amic, en acomiadar-me davant l'andana.
El tren ja se sentia a la llunyania, i jo vaig girar la cara cap al fons de la via perquè el meu amic no em veiés la cara plena de llàgrimes i amb expressió babaua en el moment del comiat.
Però en asseure'm al compartiment la cara ja se m'havia eixugat. El meu xicot m'havia abandonat, el meu pare m'havia condemnat, la meva mare només plorava, sempre passiva, i jo duia un fill a les entranyes i no estava per martingales.

Era una moto petita, un vehicle d'aquell món tan poc tecnificat. Em venia a buscar a mi, sense ni tan sols espai per col·locar el meu farcell. No tenia maleta, només un lligall malforjat: m'enduia alguns vestits, una caixeta amb fotos, una llibreta per escriure, uns llibres estimats. I un petit moneder amb quatre rals, xavalla, deixalles d'un bitllet ja encetat. Aquestes eren les coses amb què bastiria el meu nou món. Tenia només 16 anys i me n'anava de casa.
La meva mare va sortir, plorosa, per oferir-me una manta. Era temps de tardor, i encara feia fred. Però no hi havia lloc per posar-la, així que la vaig deixar. La meva mare va sortir també per acomiadar-se de mi, just traient el cap pel cancell, les llàgrimes lliscant-li avall en una cara serena. Però, malgrat tot, vaig marxar igualment.
Aquell vespre era suau, i la moto va arrencar a poc a poc, tan lenta com una eruga. Al ritme del seu pas em vaig acomiadar del meu món rural, ara per mi embrutat d'humiliacions i ultratges. Anava cap al buit i per això m'agafava fort al meu amic, que m'havia vingut a buscar per acompanyar-me a l'estació.
Al llarg del carrer de la bòbila, vora la via del tren, hi havia grafitis on hi posava "fes l'amor i no la guerra", i també "visca la revolució", i em van venir ganes de plorar només de pensar en la violència que podia provocar el fet de trencar les convecions.
-Que tinguis sort a París -em va dir el meu amic, en acomiadar-me davant l'andana.
El tren ja se sentia a la llunyania, i jo vaig girar la cara cap al fons de la via perquè el meu amic no em veiés la cara plena de llàgrimes i amb expressió babaua en el moment del comiat.
Però en asseure'm al compartiment la cara ja se m'havia eixugat. El meu xicot m'havia abandonat, el meu pare m'havia condemnat, la meva mare només plorava, sempre passiva, i jo duia un fill a les entranyes i no estava per martingales.

Era una moto petita, un vehicle d'aquell món tan poc tecnificat. Em venia a buscar a mi, sense ni tan sols espai per col·locar el meu farcell. No tenia maleta, només un lligall malforjat: m'enduia alguns vestits, una caixeta amb fotos, una llibreta per escriure, uns llibres estimats. I un petit moneder amb quatre rals, xavalla, deixalles d'un bitllet ja encetat. Aquestes eren les coses amb què bastiria el meu nou món. Tenia només 16 anys i me n'anava de casa.
La meva mare va sortir, plorosa, per oferir-me una manta. Era temps de tardor, i encara feia fred. Però no hi havia lloc per posar-la, així que la vaig deixar. La meva mare va sortir també per acomiadar-se de mi, just traient el cap pel cancell, les llàgrimes lliscant-li avall en una cara serena. Però, malgrat tot, vaig marxar igualment.
Aquell vespre era suau, i la moto va arrencar a poc a poc, tan lenta com una eruga. Al ritme del seu pas em vaig acomiadar del meu món rural, ara per mi embrutat d'humiliacions i ultratges. Anava cap al buit i per això m'agafava fort al meu amic, que m'havia vingut a buscar per acompanyar-me a l'estació.
Al llarg del carrer de la bòbila, vora la via del tren, hi havia grafitis on hi posava "fes l'amor i no la guerra", i també "visca la revolució", i em van venir ganes de plorar només de pensar en la violència que podia provocar el fet de trencar les convecions.
-Que tinguis sort a París -em va dir el meu amic, en acomiadar-me davant l'andana.
El tren ja se sentia a la llunyania, i jo vaig girar la cara cap al fons de la via perquè el meu amic no em veiés la cara plena de llàgrimes i amb expressió babaua en el moment del comiat.
Però en asseure'm al compartiment la cara ja se m'havia eixugat. El meu xicot m'havia abandonat, el meu pare m'havia condemnat, la meva mare només plorava, sempre passiva, i jo duia un fill a les entranyes i no estava per martingales.