El senyor Vicenç. Inici. 1r exercici. Calderer.

Hola Lluís,

Molt bon relat, especialment pel que fa a la descripció del personatge, en primera persona, que traspua un caràcter obsessiu, més que meticulós, maniàtic, que fa una certa angúnia; ja veus que amaga alguna cosa que no rutlla del tot bé.

Crec que aquests trets del protagonista (qual Norman Bates) queden molt palesos en l'assumpció que hem fet del paper de la mare, que he de dir que no s'esmenta en cap moment (crec), però que en canvi tots hem interpretat darrere el nus de la corbata.

M'he quedat amb ganes de llegir la continuació (cosa que faré tot seguit aprofitant que l'has penjada), o sigui que el segon objectiu assolit, també, amb èxit.

Hola Lluís,

Molt bon relat, especialment pel que fa a la descripció del personatge, en primera persona, que traspua un caràcter obsessiu, més que meticulós, maniàtic, que fa una certa angúnia; ja veus que amaga alguna cosa que no rutlla del tot bé.

Crec que aquests trets del protagonista (qual Norman Bates) queden molt palesos en l'assumpció que hem fet del paper de la mare, que he de dir que no s'esmenta en cap moment (crec), però que en canvi tots hem interpretat darrere el nus de la corbata.

M'he quedat amb ganes de llegir la continuació (cosa que faré tot seguit aprofitant que l'has penjada), o sigui que el segon objectiu assolit, també, amb èxit.

El relat en primera persona on ens explica què fa i com ho fa ens descriu perfectament aquest personatge. D'entrada semblaria un personatge maniàtic, metòdic, matemàtic, escrupolós, però amb la normalitat de molts altres. Però, des del començament ens apuntes subtilment, fins al final que ja és més descarat, que hi ha alguna cosa que no és tan "normal": allunyar els mals pensaments, noiets i noietes temptadors, i els impulsos pecaminosos del final. Deduïm també algun problema amb la mare, qui sempre el va tractar com un nen.
Genera, per tant, expectativa de saber què va passar, com va sortir el monstre que de ben segur que aquest home porta a dins i què va fer...

Un text impecable; fàcil de llegir, interessant i inquietant.

Aquí sí que tenim una primera persona, i la veu del teu protagonista diu molt de com és, fem un recull:

Meticulós; és un home de rutines, les explica i deixa clar la importància que tenen per ell.

Maniàtic; aquesta meticulositat va un punt més enllà de la normalitat, i el lector ho aprecia en molts detalls, des de la manera de rentar-se les dents, fins a la seva manera de vestir-se.

Pateix d'alguna desviació/fòbia sexual; ho veiem a la dutxa, amb els seus mal pensaments, o al carrer quan, com que no veu "noiets i noietes frescos "considera que el passeig serà tranquil.

Ha tingut una figura materna dominant; s'intueix en la manera que recorda a sa mare.

Per cert, l'única petita dissonància que he apreciat: en el paràgraf que comença "«La corbata fa senyor», sempre em deia", jo suposo que la que li deia era la mare, però tu no ho explicites ni abans ni després. No crec que aquesta omissió sigui conscient, penso que és un error, potser en la revisió, a l'hora de treure i posar coses.

En fi, el teu personatge és una figura inquietant, fet que queda emfatitzat, per les mencions a què el dia que ens narra va ser funest ... Et quedes amb ganes de saber que va fer aquell psicòpata, et quedes amb ganes de llegir.

Salutacions.

Rutinari, ordenat, net i pulcre, meticulós, una mica distant, discret, previsor... són adjectius que et venen al cap mentre vas llegint com el senyor Vicenç ens explica l’inici d’aquell dia. En principi, un personatge d’aquestes característiques no despertaria cap mena d’interès, però amb quatre tocs basats en el contrast, ben inserits, l’autor s’encarrega de crear expectatives. El primer toc és a l’inici de l’inici: “Aquell funest dia...” i més endavant “La camisa va quedar estripada i plena de sang” i ja no hi ha cap més referència fins al final: “Fins aquell dia”. I distribuïdes entre la detallada descripció dels hàbits del personatge, un parell d’insinuacions —els mals pensaments i els impulsos pecaminosos. La fórmula, interpreto, consisteix en transmetre la idea que el senyor Vicenç n’ha fet una que farà exclamar: Qui ho havia de dir! (després ja es veurà si objectivament n’hi ha per tant)
Un cop plantejada la intencionalitat de l’autor, penso si cal valorar el nivell de detall, la minuciositat de les descripcions. En aquest aspecte jo seria partidari d’una recerca més estricta de l’essencialitat, d’alló que és imprescindible per aconseguir l’efecte desitjat.
Quan he començat a llegir, en el primer paràgraf he vist una manera d’expressar que m’ha sobtat: “I de seguida la vàter, puntualitat... “ Després he comprovat que aquesta expressivitat és manté, discretament, en el decurs del relat i per tant en resulta un llenguatge coherent; especialment perquè es tracta d’una narració en primera persona.
No he trobat ni una falta d’ortografia que recriminar, mecaxis! Ha estat un plaer llegir-te, Lluís, espero poder saber quina l’ha feta aquest home tan com cal... Ah, i enhorabona pública per aquesta iniciativa!