La cuca Piluca i el Sol

Fa anys, molts i molts anys, el món era tot fosc i les cuques de llum eren les úniques capaces d’il•luminar molt lleument el seu voltant, fent que el paisatge semblés un immens arbre de Nadal.

Les plantes, els animals i els homes estaven avesats a viure a les fosques, però va passar que alguns homes curiosos van voler descobrir nous paratges i van pensar que amb l’ajuda de les cuques de llum els hi seria més fàcil ja que no haurien d’anar a les palpentes per reconèixer les formes i orientar-se en terreny desconegut. A les cuques de llum, però, ja els hi estava bé viure com ho feien i no tenien gens ni mica de ganes de marxar a explorar amb ells. Aleshores els homes van construir petites gàbies i van sortir a la cacera de les cuques de llum que, captives en aquelles diminutes presons, feien el servei de les llanternes d’avui. Quan els homes van pensar que ja tenien prou llum, van marxar d’expedició i van deixar tot aquell indret fosc del tot.

Bé, del tot, del tot fosc, no. Una petita cuca de llum, de nom Piluca, va aconseguir amagar-se sota unes fulles i així es va salvar de que la fessin presonera, però quan va veure que s’havia quedat sola i que el seu paisatge havia perdut l’alegria de les petites llumetes, no va poder contenir el plor, i dia rere dia només se sentia sota les fulles la remor del seu desconsol. Tant i tant va plorar que un bon dia el Sol –que no feia llum però sí calor– li va parlar amb la seva veu gruixuda i càlida.

- Què passa? Qui és que plora amb tanta pena?

Avergonyida, la cuca Piluca va intentar amagar-se encara més per evitar que l’amo d’aquella veuassa tan agradable i confortable, tornés a preguntar. Però el Sol era tossut de mena i no es va deixar enganyar: tenia clar que algú patia i ell no ho podia permetre; així que va començar a buscar entre les plantes fins que va trobar la cuca Piluca ben amagada. Poc a poc, el Sol i la cuca Piluca es van fer amics i fins i tot es van enamorar. Però..., una part de la cuca Piluca se sentia trista sense les seves amigues, les altres cuques de llum, i el Sol, que se l’estimava amb bogeria, ja no sabia què fer, així que va pensar d’anar a veure la seva amiga, la fada Luciferina, per demanar-li consell.
La solució passava per fer tornar les cuques de llum, però com? Després de donar voltes i més voltes sobre com fer que els homes curiosos alliberessin les cuques de llum que havien captivat, la fada Luciferina va tenir una idea genial i va anar ben de pressa a trobar el Sol i la cuca Piluca.

- Ep, veniu, veniu. He tingut una idea tan genial que no sé com no se m’havia acudit abans.

- Amb el meu vel de fada i els potents raigs del Sol, farem que la llum de la cuca Piluca arribi pertot i així els homes no necessitaran els fanals de cuques de llum i les alliberaran, i així la cuca Piluca no se sentirà mai més sola.

Dit i fet, la fada Luciferina els hi va regalar un vel de fada encantat i el Sol i la cuca Piluca es van acotxar amorosament amb ell. Aleshores una radiant llum va il•luminar tota la contrada i va fer visible arbres i muntanyes, rius i prades, i va deixar bocabadats a tots. Gairebé espantats, el Sol i la cuca Piluca es van desfer ràpidament del vel i tot va tornar a ser fosc.

- Va! no us espanteu –va dir la fada Luciferina. Aquesta llum que feu és fantàstica i veure tot això encara és millor, però la veritat és que la foscor té el seu encant i, a més, estem tan acostumats!

- Farem una cosa! Us posareu el vel quan us lleveu, i us el traureu quan aneu a dormir, així mentre estigueu desperts tindrem llum pertot i tot serà molt més bell i fàcil, però quan aneu a dormir, recuperarem la foscor i podrem fer la vida que fèiem fins ara.

I així va ser com es va crear el que ara diem llum del sol i, de retruc, el dia i la nit.

I també va ser així com la nostra cuca de llum va recuperar la felicitat total en retrobar-se amb les seves amigues, que els homes curiosos finalment van alliberar.

D'aleshores ençà, la cuca Piluca i el Sol han tingut set fills ben trempats i molt trapelles. La fada Luciferina els hi fa de cangur i amaga les seves entremaliadures sota la seva capa blanca, però a vegades, quan plou, aconsegueixen escapar-se per tirar-se pel tobogan rodó que baixa del cel fins al terra i torna a pujar; és aleshores que al cel es dibuixa un arc rialler i acolorit, i si un mira bé pot distingir-los tots set: Vermell, Taronja, Groc, Verd, Blau, Indi i Violat. Però això... és una altra història.