EXERCICI 1. LA PLAÇA DEL DIAMANT. Capítol 1.

Un relat de: Taller de narrativa
És lògic començar per un inici. I aquest, quan el vaig llegir per primera vegada, em va sorprendre i entusiasmar. Hi ha força aspectes remarcables i algunes tècniques originals que val la pena conèixer i practicar. Comenteu-lo, doncs, assenyaleu el que més us interessa. expliqueu les tècniques que us poden fer servei i proposeu temes per al text de la segona fase.

Proposo enganxar les vostres aportacions aquí a sota, com un comentari d'aquest relat.

Calderer.

La plaça del Diamant.

Capítol 1.

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m’havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d’hule, amb la tanca com una petxina d’or.
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l’inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s’ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m’estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m’havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L’entarimat dels músics estava voltat d’esparreguera fent barana i l’esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d’aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l’orella va dir-me, ballem?
Mig d’esma vaig contestar que no en sabia i em vaig girar a mirar. Em vaig topar amb una cara que de tan a prop que la tenia no vaig veure prou bé com era, però era la cara d’un noi. És igual, em va dir, jo en sé molt i n’hi ensenyaré. Vaig pensar en el pobre Pere que en aquelles hores estava tancat al soterrani del Colón fent la cuina amb davantal blanc, i vaig fer el disbarat de dir:
I si el meu promès ho sap?
Aquell noi es va acostar encara més a la vora i va dir rient, i tan petita i ja té promès? I quan va riure els llavis se li van estirar i li vaig veure totes les dents. Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota dels braços, i amb el botó del coll descordat. I aquell noi tot d’una se’m va girar d’esquena i es va aixecar de puntetes i es va decantar d’una banda a l’altra i es va tornar a girar de cara a mi i va dir, dispensi, i es va posar a cridar: Ei!… que m’heu vist l’americana? Estava al costat dels músics! En una cadira! Ei!… I em va dir que li havien pres l’americana i que tornava de seguida i si volia fer el favor d’esperar-lo. Es va posar a cridar: Cintet!… Cintet!
La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa’m que m’haig de treure les sabates… no puc més… Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l’americana i volia ballar amb mi de totes passades m’havia dit que l’esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu… I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d’aquell noi que em deia, veu com sí que en sap de ballar! I sentia olor de suor forta i olor d’aigua de colònia esbravada. I els ulls de mico lluents ran dels meus i a cada banda de la cara la medalleta de l’orella. La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar, perquè vaig dir a aquell noi que el meu promès feia de cuiner al Colón i va riure i em va dir que el planyia molt perquè al cap d’un any jo seria la seva senyora i la seva reina. I que ballaríem la toia a la plaça del Diamant.
La meva reina, va dir.
I va dir que m’havia dit que al cap d’un any seria la seva senyora i que jo ni me l’havia mirat, i el vaig mirar i aleshores va dir, no em miri així, perquè m’hauran de collir de terra, i va ser quan li vaig dir que ell tenia els ulls de mico i vinga riure. La cinta a la cintura semblava un ganivet i els músics, tararí! tararí! I la Julieta no es veia enlloc. Desapareguda. I jo amb aquells ulls al davant, que no em deixaven com si tot el món s’hagués convertit en aquells ulls i no hi hagués cap manera d’escapar-ne. I la nit anava endavant amb el carro de les estrelles i la festa anava endavant i la toia i la noia de la toia, tota blava, giravoltant… La meva mare al cementiri de Sant Gervasi i jo a la plaça del Diamant… Ven coses dolces? Mel i confitura?… I els músics, cansats, ficant les coses a dintre les fundes i tornant-les a treure de dintre de les fundes perquè un veí pagava un vals per tothom i tots com baldufes. Quan el vals es va acabar la gent va començar a sortir. Jo vaig dir que havia perdut la Julieta i aquell noi va dir que ell havia perdut en Cintet i va dir, quan estarem ben sols, tota la gent desada a dintre de les cases i els carrers buits, vostè i jo ballarem un vals de punta a la plaça del Diamant… volta que volta… Colometa. Me’l vaig mirar molt amoïnada i li vaig dir que em deia Natàlia i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa. Va ser quan vaig arrencar a córrer i ell corria al meu darrera, no se m’espanti… i que no veu que no pot anar tota sola pels carrers, que me la robarien?… i em va agafar pel braç i em va aturar, i que no veu que me la robarien, Colometa? I la meva mare morta i jo aturada com una bleda i la cinta de goma a la cintura estrenyent, estrenyent, com si estigués lligada en una branqueta d’esparreguera amb un filferro.
I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrera. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i assecants i postals i nines i roba desplegada i pots d’alumini i gèneres de punt… I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al meu darrera i tots dos corrent, i, al cap d’anys, encara de vegades ho explicava, la Colometa, el dia que la vaig conèixer a la plaça del Diamant, va arrencar a córrer i davant mateix de la parada del tramvia, pataplaf!, els enagos per terra.
La nanseta de fil es va trencar í allà van quedar els enagos. Vaig saltar per sobre, vaig estar a punt d’enganxar-m’hi un peu i vinga córrer com si m’empaitessin tots els dimonis de l’infern. Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi tirés una pedra. Tenia vergonya. Quan em vaig cansar de tenir vergonya, em vaig treure les sabates d’un cop de peu i em vaig desfer els cabells. I en Quimet, al cap d’anys, encara ho explicava com si fos una cosa que ens acabés de passar, se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent…

Comentaris

  • La Ventafocs[Ofensiu]
    mmarquez | 25-05-2017

    A part de l'aparició d'elements simbòlics crec que es produeix un paral·lelisme interessant, casual o no, amb una rondalla popular molt coneguda, La Ventafocs. La protagonista és una noia innocent , casolana i treballadora. La mare és morta i el seu pare s'ha tornat a casar amb una altra dona. Al ball coneix un noi i es produeix una atracció mútua. La Natàlia fuig corrent i perd els enagos, en comptes de la sabata.

  • Comentari/resum/resposta[Ofensiu]
    ninona | 15-05-2017

    Com vaig tard per fer el meu comentari, moltes de les coses que voldria dir ja estan dites, i fins i tot he descobert moltes altres que se m'havien passat, així que més que un comentari, la meva aportació serà més aviat una mena de resum/resposta a comentaris anteriors.

    Aspectes que trobo interessants i difícils d'aconseguir)

  • L'equilibri entre la descripció "textual" del personatge i el que se sobreentén d'ell a través de l'escrit.

  • La dualitat entre allò que viu el personatge i el què en pensa.

  • Sobre el narrador en primera persona, trobo que és molt difícil, no només per haver de construir un relat des de la visió del protagonista, sinó (i sobretot) per ser capaç d'abstreure's del propi jo i narrar en primera persona sense fer del personatge el reflex d'un mateix


  • Aspectes que no havia considerat i que m'heu fet adonar amb els vostres comentaris)
  • Detall tipogràfic per a la introducció de les altres veus

  • Metàfora dels enagos i la goma per referir-se a l'opressió de la dona en la societat de l'època

  • Simbolisme de la cafetera i la imatge de la dona; o de la goma trencada i el pas a la vida adulta


  • Altres aspectes / comentaris)
  • Totalment d'acord amb en Calderer sobre com l'ús del passat perifràstic fa la protagonista més propera i natural, i diria que a més la dota d'un cert caos mental que la descriu molt bé.

  • Recargolada.[Ofensiu]
    Calderer | 14-05-2017



    Benvolguda Anna,

    No sé si tu n'ets de recargolada (segur que no), però la teva explicació de l'afer de les cafeteres sí que em sembla una mica recargolada, o força recargolada. T'ho dic amb molt de carinyo. Ara, també et dic que és una explicació molt enginyosa, un rato llarg.

    Quan vaig escollir aquest text per al primer exercici no em vaig imaginar que es poguessin trobar tantes interpretacions diferents i tan fecundes. Vull dir que he après i he començat a aplicar una idea per als diàlegs qua assenyalava el Joan en el seu comentari, he valorat el ritme i la possibilitat de la manca d'enllaços entre frases i he entrat en el tema aquest dels símbols, en el qual mai hi havia pensat seriosament.

    Aquest dies hi penso cada cop que vaig en tren, cada feiner, no em pregunteu per què. I tot són interrogants: què és un símbol en literatura? per a què serveix? com es constitueix en símbol? si poso un símbol del qual només jo conec el sentit, serveix per alguna cosa? hi ha símbols universals? hi ha símbols culturals, tribals, familiars? un arquetip és un símbol o no ben bé? quina diferència hi ha entre un símbol i una metàfora?

    Potser haurem de dedicar un dels exercicis del taller a aquest tema.

    Lluís

  • comentari al "comentari al comentari"[Ofensiu]
    Anna Melgar Samper | 14-05-2017

    Gràcies pel teu comentari, Calderer.

    Ara que em torno a llegir el meu comentari de text, veig que l'explicació que dono a la cinta de goma és més simbòlica que metafòrica i, potser, una mica recargolada. Tot i així, crec que Rodoreda ens expressa bastant clarament i intencionadament el seu punt de vista sobre la societat del moment i les seves inclinacions ideològiques. No em cal anar més enllà de la primera frase per justificar-ho:

    "La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols."

    Des del meu punt de vista, amb aquesta frase l'escriptora denuncia com les dones són "rifades" i tractades com a objectes. Les cafeteres que descriu, no pas per casualitat, tenen les mateixes característiques que ha de tenir una dona de l'època per valer alguna cosa, per poder ser com cal i que algú la vulgui "comprar": precioses (guapes...), blanques (pura, innocent...), amb una taronja pintada, partida en dues meitats (no són completes sense una altra meitat: un home), que ensenyava els pinyols (fèrtils i/o amb fills). A més també em ve al cap que una cafetera té un "agafador". Les dones tenen agafadors pels dolços i participen en rifes de cafeteres. Els homes tenen agafadors per les dones i poden triar les que volen. Durant tot el capítol ens parla de múltiples cintes i agafadors... Segur que la cafetera simbolitza moltes més coses que jo desconec... Es jutja a la cafetera per l'exterior, malgrat que, a la llarga, el que importa és el que fa en el seu interior... (potser aquí he tornat a ser recargolada).

    Per altra banda, la persona que porta a la protagonista a la seva pròpia rifa és la seva amiga Julieta, fet i nom que segur que també tenen un perquè. Crec que una de les genialitats d'aquest text és justament com l'autora aconsegueix construir un simbolisme amb el qual expressar la seva opinió en una societat en què no li és permès.

  • Simbolisme[Ofensiu]
    mmarquez | 06-05-2017

    Jo també volia comentar la importància que té a les obres de Mercè Rodoreda el simbolisme. És un recurs literari que permet copsar de manera directa i inconscient el que ens vol expressar l’autora. L’aparició de cada element a les obres de Rodoreda té una funció molt meditada. Fixem-nos en la descripció detallada del vestit i els complements de la Natàlia. La imatge que percebem és de puresa, de perfecció ja que tot ell és de color blanc , porta tres braçalets rotllana (el tres és un número que simbolitza la perfecció), va conjuntada i emmidonada…

    Aquesta descripció del vestit contrasta amb el de la seva amiga Julieta, que porta un vestit de color canari que s’associa a la felicitat, l’alegria…

    Crec que durant la revetlla es desperta en ella el desig sexual i per això pensa en la mare que no la pot aconsellar i sent vergonya.

    ‘I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra.’

    És el primer fragment on apareix el record de la mare.

    També crec que la cinta dels enagos té un gran simbolisme. Primer els enagos estan emmidonats, després la cinta l’estreny a la cintura i finalment es trenca. Passa de la perfecció a l’angoixa i per últim a l’alliberament.

    […] se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent…

    En aquest moment la seva vida canvia. Perd la seva innocència i viurà una vida més adulta.

  • Comentari al comentari[Ofensiu]
    Taller de narrativa | 06-05-2017


    Vull dir que comento el comentari de més avall, el de l'Anna. O els comentaris de tots els que fins ara han opinat: penso que un dels encerts d'un bon taller literari és que sorgeixin opinions diverses, visions i sensibilitats diferenciades. I en aquests comentaris es pot comprovar que, tot i els punts comuns, hi ha una gran varietat de percepcions que ens enriqueixen a tots.

    I comentant l'Anna. Jo, personalment, fujo dels missatges, de les transcendències, d'una escriptura ideològica. Tot i això, penso que has trobat una explicació molt enginyosa a algunes metàfores. Feminista, per simplificar que ja sé que no és ben bé això. No sé si l'autora n'era conscient o ho va buscar, però queda clar que la teva interessant anàlisi no és ni forassenyada ni forçada.

    No sé on vaig llegir que qualsevol text el composen a mitges l'autor i el lector. I que el que hi troba el lector forma part del text, encara que l'autor no pretengués incloure-ho conscientment.

    A veure què opinen els companys que falten.

    Calderer.

  • Metàfora[Ofensiu]
    Anna Melgar Samper | 06-05-2017

    El ritme del capítol va accelerant a mesura que avança. S'inicia amb descripcions precises i que es recreen en coses concretes: la cafetera, la Plaça, la roba... i posteriorment ens trasllada a l'interior de la protagonista, on els pensaments s'atropellen i el que l'envolta l'asfíxia.
    A més d'una escriptura que aparenta espontaneïtat mitjançant l'ús de la I al principi de les frases i una puntuació molt personal, el que m'agrada de Rodoreda és la capacitat de descriure indirectament, mitjançant metàfores. La protagonista és com la cinta de goma dels enagos: que ha de passar per on no vol i que ella mateixa s'estreny sense saber-ne el perquè. "La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri."

    Ja des del principi la persona que estreny, que fa nusos, és ella: "les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos". La Colometa ens parla de la sensació d'asfíxia, d'una sensació física real lligada amb l'opressió del que la rodeja. La protagonista és un testimoni del conflicte intern que viu la dona en la seva societat i època, víctima d'ella mateixa, tal com el sistema l'ha programada. La protagonista viu com una cinta de goma que s'estira fins a sortir disparada (tal com ho fa la Colometa corrent, al final d'aquest capítol) o fins trencar-se (com la cinta de goma literal d'aquest capítol).

  • De blnc com les núvies[Ofensiu]
    aleshores | 05-05-2017

    Si hagués començat dient que havia perdut la mare i això li afectava. Que tenia un promès treballant. Que era una persona excessivament responsable i complidora, que se li n'havia anat l'olla amb el noi, durant una estona, de la qual no recordava res, si no era per les explicacions posteriors,...Seria poc literari i engrescador. A mi tanta revolució de situacions em trasbalsa: comencem ala pastisseria, anem cap a la festa - amb la recança que representa per a ella que es troba fràgil per la seva mancança familiar-. La festa queda sola, se'n van cap a casa, perden la roba,...
    És una descripció molt subjectiva, lírica i poètica (no hi podia faltar l'element) però el que més m'agrada és el contrapunt poètic de la festa, amb el patiment interior, simbolitzat per la cinta dels enagos i per les sabates en el cas de l'amiga. El simbolisme es plasma més encara en la pèrdua d'aquesta peça de roba interior. I es produeix per trencament d'allò quer molesta i martiritza. Pel camí ja ha deixat simbòlicament al promès, només mencionant -lo quan no calia.(el qual no s'ha ofert per la festa!)
    Simbolisme poètic, per a mi. Però em costa de llegir tanta acumulació de fets.
    Ah! i només al final veiem que qui anava tota de blanc com les núvies era ella i no l'amiga, que anava d'un altre color (i també patint)

  • Passat perifràstic[Ofensiu]
    Calderer | 04-05-2017


    El tema del passat, del passat verbal vull dir, sempre m'ha interessat. I és que la parla oral utilitza una forma, el perifràstic, que pot resultar molt repetitiva, carregosa i cacofònica. Per evitar-lo tenim el passat simple que és elegant i gens cacofònic. Però ja coneixeu el problema: gairebé ningú utilitza oralment el passat simple.

    Per si us heu perdut: perifràstic, em va dir; passat simple, em digué. Hi ha autors que introdueixen el passat simple amb molta naturalitat, sense que els lectors ens n'adonem, avui mateix he llegit un text del company Sergi Monteagudo (al seu llibre ¿Quant valen els teus somnis?) en el qual l'utilitza i no queda gens artificiós.

    Segons he llegit en alguna part la Rodoreda va escriure aquesta novel·la en passat simple i algú, potser el seu editor, la va convèncer que passés tot el text al perifràstic. I no sols ho va fer sinó que no li va importar les repeticions que mostraven tota la cacofonia d'aquest temps verbal. Per exemple en aquest fragment:
    I va dir que m’havia dit que al cap d’un any seria la seva senyora i que jo ni me l’havia mirat, i el vaig mirar i aleshores va dir, no em miri així, perquè m’hauran de collir de terra, i va ser quan li vaig dir que ell tenia els ulls de mico i vinga riure.

    Amb això aconsegueix transmetre l'oralitat, la proximitat i la sinceritat que l'autora buscava. Crec.

    Lluís

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 04-05-2017 | Valoració: 10

    Mercè Rodoreda m' ha agradat sempre. En aquest escrit en.primera persona ens descriu un món. La Colometa quasi la puc veure corrent pel carrer com si fos una pel·lícula. Sap narrar tant bé que quedo admirada per la quantitat d' informació que dóna en tant poc espai escrit. Tenia el do de la narrativa. Era propera sabí de sentiments i de fer-nos gaudir amb la lectura.Hem trec el barret per ella, una gran mestre. Fa que la nostre mediocricitat quedi palesa, per al menys en mi quan analitzo els seus escrits. Chapeau com diuen a l' altre costat nord dels Pirineus

  • Comentar sense saber-ne , a veure ...[Ofensiu]
    lisboa | 03-05-2017

    El primer que m'agradaria comentar és el narrador en primera persona. En el meu parer és un narrador difícil; el lector ha de descobrir com és el personatge principal a través de la seva manera de narrar. En aquest fragment ens fem una idea de com és la Colometa, només amb la manera que té d'explicar el que li passa. Això no és fàcil.

    Una altra cosa que m'ha agradat són les descripcions; properes, gairebé familiars, molt clares. Alguns símils ( són símil veritat?, no metàfores ) divertits i molt suggerents com les sabates com un glop de llet o els ulls de mico .

    Més coses, i perdoneu que sigui una mica caòtic, el contrast, m'ha agradat molt el contrast. Tot al voltant del narrador és una festa, una revetlla on tothom s'ho passa bé. Però ella no s'ho passa bé, ella està molt incòmode. Genial la manera de mostrar al lector la incomoditat de la Colometa : un element que la martiritza físicament, la cinta de goma que se li clava a la cintura, mencionada diverses vegades, i un recurs a una mena de flux del pensament de la Colometa que no para recriminar-se com pot ella estar de festa mentre la mare a mort i el pare s'ha casat amb una altra dona.

    "La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar"

    El text aconsegueix reproduir la sensació d'una nit de revetlla, amb moltes coses que passen molt rapidament, gent que apareix i desapareix, moviment, música, descontrol . Crec que ho aconsegueix utilitzant frases no gaire llargues i gens complexes.


  • Darrere / darrera[Ofensiu]
    Calderer | 03-05-2017


    Al text model i ha una falta d'ortografia, diu " i ell al meu darrera". Des del 1995, que va sortir el diicionari IEC (entreu al blog Fica-hi la llengua i ho trobareu, no és que jo sàpiga molta gramàtica) es diferencien les dues formes. Darrere vol dir que està posposat a alguna cosa i darrera indica l'última (d'una fila, per exemple). Hauria de dir, doncs, darrere.

    Falta relativa perquè el text està escrit molt abans d'aquest canvi, quan es podien utilitzar totes dues formes indistintament.

    Lluís

  • Dos aspectes a comentar.[Ofensiu]
    Calderer | 03-05-2017


    Aquest inici, quan el vaig llegir farà uns trenta anys, em va semblar espaterrant, i perdoneu l'expressió una mica vulgar. Em va enganxar i no vaig poder de deixar de llegir fins acabar l’obra al cap d'un parell de dies. I és que un bon inici, sobretot en una novel·la, és fonamental.

    Hi ha molts aspectes dignes de comentar però en vull destacar dos.

    Primer l'estructura , el ritme, els enllaços entre frases. Assenyalar que els connectors que fa servir són sobretot «i» i uns quants «que» i «però», “perquè”. O sense cap mena de connector, juxtaposant les frases pel seu propi sentit “A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas doble.” També en diversos moments hi ha atrevits salts de sentit amb un simple punt i seguit entre les frases. “ I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra.”
    En la representació del pensament hi ha dues formes clàssiques: el monòleg interior i el flux de la consciència. El monòleg interior és lògic i estructurat, es podria llegir en veu alta i convertir-lo en una peça teatral. El flux del pensament, en canvi, intenta imitar el caos de la nostra ment: salts, incongruències, records, paraules o frases que ens arriben i no sabem d'on, un vagarejar que difícilment se centra en una idea o una vivència. Per a mi aquest capítol ve a ser una mena de flux de la consciència de la Natàlia, modificat ja que introdueix tant el que pensa, com el que viu, com el que li diuen, com el que passa. Però l’estructura en bona part és aquesta. Un flux de l'escena, diríem. I això fa que sigui tan dinàmic i tingui un ritme tan viu (amb molt de sentit l' Esther diu que tot sembla que doni voltes) i tan descriptiu del que passa.

    Un altre aspecte que vull comentar és la descripció del personatge principal. Aquest capítol inicial serveix tant per començar la història tot introduint un temps i un escenari, com per presentar els dos personatges principals, la Natàlia i el Quimet. Però sobretot per descriure la Natàlia, la veu narradora de l'obra. I em crida l'atenció la presentació/descripció perquè només hi ha una frase de descripció directa, quan diu que li costa dir que no, i tot són descripcions indirectes pel que fa al seu caràcter: com va vestida, què li passa, quins pensaments li venen al cap, com reacciona quan la conviden a ballar, com fuig, les preocupacions (pels enagos, per la solitud de la mare morta i el pare casat amb una altra…).

    Aquests són els dos aspectes que voldria aprendre: escriure una prosa que descrigui una escena tant amb les paraules com amb l'estructura, el ritme i la forma de les frases. I l'altre aspecte, poder presentar un personatge indirectament sense llargues descripcions i avançant amb l'escena i l'acció de la història.

    Salutacions

    Lluís

  • Els deures: 1. Comentar[Ofensiu]
    Josep Casals | 02-05-2017

    Assumida la bona escriptura de Mercè Rodoreda (a mi m’agrada molt si no n’abuso) he mirat de parar atenció en els aspectes que, com diu el Lluís, poden influir en la meva manera d’escriure.
    El primer capítol d’una novel•la, a l’igual que el primer paràgraf d’un conte, han de despertat interès, crear expectatives. Provocar el desig de seguir llegint. Crec que l’autora ho aconsegueix fent que la Colometa sedueixi el lector i insinuant el conflicte. Només l’insinua, però ja se sap que la Colomatea es farà un fart de patir.
    Quant als personatges, el capítol està consagrat a la Colometa. L’amiga i el nou pretenent s’esbocen. El personatge protagonista creix a mesura que avança el capítol. Inserint un detall aquí, una descripció més extensa allà, una manera d’expressar-se... i al final el lector ja en coneix un munt de coses: com vesteix aquella tarda, de què treballa, que té un promès empleat a les cuines del Colón, que no sap dir no, que és jove i plena d’energia, innocent... El ritme viu que transmet l’aconsegueix utilitzant la primera persona, els connectors, frases curtes fins i tot d’una sola paraula i també algunes reiteracions i elements que acompanyen tota la narració com la mare morta i la goma dels enagos.
    Un detall tipogràfic que no recordava de l’autora és aquesta manera d’introduir les altres veus després d’una coma: “... i mentre badava una veu a l’orella va dir-me, ballem?” I d’aquesta manera quan vol destacar una frase la posa després dels dos punts i a part:

    “I si el meu promès ho sap?”

    I així, deixant la sentència surant en el blanc del paper, ens fa la primera insinuació del conflicte. En general, les veus després de les comes li funcionen correctament excepte, opino, en el penúltim paràgraf, on pot crear confusió (a mi me n’ha creat fins que l’he rellegit un parell o tres de cops)

  • Molt interessant[Ofensiu]
    MontserratML | 02-05-2017

    Molt interessant aquesta iniciativa!

    Montse

  • Comentari[Ofensiu]

    Quatre coses per començar (ho havia penjat en un altre lloc, ho torno a afegir aquí):
    • El relat fet en primera persona i amb el to que utilitza ens descriu ja de per si la protagonista, una noia tímida, observadora, innocent. No cal que parli d’ella mateixa directament, tal i com explica les seves vivències, ja ens fem una idea de com és.
    • Fa unes descripcions molt acurades, que et fan veure el que descriu.
    • M’encanten les metàfores: les sabates com un glop de llet, uns ullets de mico.
    • Sembla que tot doni voltes: dona voltes al fet que no té mare i el seu pare casat amb una altra, la noia de la toia giravoltant, ballarem un vals de punta, volta que volta. I això dona un ritme accelerat que augmenta amb la utilització de “i” contínuament i amb el final que corren i corren.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Taller de narrativa

26 Relats

80 Comentaris

4115 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
TALLER DE NARRATIVA

Voleu participar en una nova iniciativa? Teniu ganes de progressar en la tècnica de l’escriptura? Voldríeu conèixer els vostres punts febles com escriptors? Esteu disposats a criticar amb sinceritat i sentit i a rebre les crítiques amb humilitat? Aspireu a lliurar-vos dels empipadors errors ortogràfics i sintàctics? Us sembla que no avanceu? Necessiteu impuls i motivació per continuar escrivint o per tornar a escriure? Voleu llegir amb criteri i aprenent del que llegiu? Disfruteu escrivint però us sentiu sols i voleu compartir esforços i interessos?

Aquí teniu la nostra proposta :

Un taller que pretèn abastar tres aspectes de la literatura: llegir, escriure, comentar.

Un exercici cada 15-20 dies en tres fases: llegir-aprendre, escriure, comentar.

Primera fase: tots els participants ens llegim el mateix text (d'un autor bo, reconegut o interessant) i el comentem, discutim, aprenem. Posem 3-5 dies. A partir d'aquest text l'organitzador proposarà un tema.

Segona fase: escrivim un relat segons el tema marcat. En un termini de 7-10 dies.

Tercera fase: comentem els nostres relats. 3-5 dies. Un comentari intel·ligent, sincer i útil. I ben redactat. Aquesta seria, doncs, una part més de l'exercici.

L’essència d’aquests exercicis seria treballar la redacció, l'estil, el lèxic, la gramàtica, l'estructura, la trama… i deixar en un segon pla la història o l’argument. En resum, centrar-nos en la tècnica ja que les històries són les que cadascú necessita, li agraden o vol contar. I res de paraules prohibides o obligades.

Qui participi en cada exercici es compromet a fer una crítica intel·ligent, amb sentit, sincera i útil a dos o tres companys. O a tots si som poca gent.

Una d’aquestes critiques vindrà donada per sorteig, les altres las podrà escollir lliurement cadascú. I, és clar, es podran fer més critiques si ve de gust o es té temps.

Hi haurà un ORGANITZADOR que proposarà el text inicial i el tema de cada exercici d'escriptura i també organitzarà el sorteig dels comentaris/crítiques obligatoris. Anirà canviant, segons decidim entre tots.

Si voleu es podrà escollir un guanyador per cada tema que escolliria l'ORGANITZADOR o bé tots per votació. Pensem-ho, però, ja que l'essència de la idea és la d'un taller d'escriptura, no la d'un concurs.

Es penjaran exercicis i crítiques, aquí amb aquest nick de “Taller de narrativa”.

Si la cosa funciona, hi ha participació i interès es podria plantejar editar alguns dels textos, crítiques, comentaris... en un bubok o similar. Per a això escollliríem entre els participants un EDITOR que tingués experiència en el tema.

En principi pensem en un grup d'uns vuit participants que es comprometin a mantenir la continuïtat durant els propers mesos, fins a l'agost.

Si esteu interessats us podeu adreçar al primer organitzador:

lluisjulian58@gmail.com