EXERCICI 1. LA PLAÇA DEL DIAMANT. Capítol 1.

A part de l'aparició d'elements simbòlics crec que es produeix un paral·lelisme interessant, casual o no, amb una rondalla popular molt coneguda, La Ventafocs. La protagonista és una noia innocent , casolana i treballadora. La mare és morta i el seu pare s'ha tornat a casar amb una altra dona. Al ball coneix un noi i es produeix una atracció mútua. La Natàlia fuig corrent i perd els enagos, en comptes de la sabata.

Com vaig tard per fer el meu comentari, moltes de les coses que voldria dir ja estan dites, i fins i tot he descobert moltes altres que se m'havien passat, així que més que un comentari, la meva aportació serà més aviat una mena de resum/resposta a comentaris anteriors.

Aspectes que trobo interessants i difícils d'aconseguir)

Benvolguda Anna,

No sé si tu n'ets de recargolada (segur que no), però la teva explicació de l'afer de les cafeteres sí que em sembla una mica recargolada, o força recargolada. T'ho dic amb molt de carinyo. Ara, també et dic que és una explicació molt enginyosa, un rato llarg.

Quan vaig escollir aquest text per al primer exercici no em vaig imaginar que es poguessin trobar tantes interpretacions diferents i tan fecundes. Vull dir que he après i he començat a aplicar una idea per als diàlegs qua assenyalava el Joan en el seu comentari, he valorat el ritme i la possibilitat de la manca d'enllaços entre frases i he entrat en el tema aquest dels símbols, en el qual mai hi havia pensat seriosament.

Aquest dies hi penso cada cop que vaig en tren, cada feiner, no em pregunteu per què. I tot són interrogants: què és un símbol en literatura? per a què serveix? com es constitueix en símbol? si poso un símbol del qual només jo conec el sentit, serveix per alguna cosa? hi ha símbols universals? hi ha símbols culturals, tribals, familiars? un arquetip és un símbol o no ben bé? quina diferència hi ha entre un símbol i una metàfora?

Potser haurem de dedicar un dels exercicis del taller a aquest tema.

Lluís

Gràcies pel teu comentari, Calderer.

Ara que em torno a llegir el meu comentari de text, veig que l'explicació que dono a la cinta de goma és més simbòlica que metafòrica i, potser, una mica recargolada. Tot i així, crec que Rodoreda ens expressa bastant clarament i intencionadament el seu punt de vista sobre la societat del moment i les seves inclinacions ideològiques. No em cal anar més enllà de la primera frase per justificar-ho:

"La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols."

Des del meu punt de vista, amb aquesta frase l'escriptora denuncia com les dones són "rifades" i tractades com a objectes. Les cafeteres que descriu, no pas per casualitat, tenen les mateixes característiques que ha de tenir una dona de l'època per valer alguna cosa, per poder ser com cal i que algú la vulgui "comprar": precioses (guapes...), blanques (pura, innocent...), amb una taronja pintada, partida en dues meitats (no són completes sense una altra meitat: un home), que ensenyava els pinyols (fèrtils i/o amb fills). A més també em ve al cap que una cafetera té un "agafador". Les dones tenen agafadors pels dolços i participen en rifes de cafeteres. Els homes tenen agafadors per les dones i poden triar les que volen. Durant tot el capítol ens parla de múltiples cintes i agafadors... Segur que la cafetera simbolitza moltes més coses que jo desconec... Es jutja a la cafetera per l'exterior, malgrat que, a la llarga, el que importa és el que fa en el seu interior... (potser aquí he tornat a ser recargolada).

Per altra banda, la persona que porta a la protagonista a la seva pròpia rifa és la seva amiga Julieta, fet i nom que segur que també tenen un perquè. Crec que una de les genialitats d'aquest text és justament com l'autora aconsegueix construir un simbolisme amb el qual expressar la seva opinió en una societat en què no li és permès.

Jo també volia comentar la importància que té a les obres de Mercè Rodoreda el simbolisme. És un recurs literari que permet copsar de manera directa i inconscient el que ens vol expressar l’autora. L’aparició de cada element a les obres de Rodoreda té una funció molt meditada. Fixem-nos en la descripció detallada del vestit i els complements de la Natàlia. La imatge que percebem és de puresa, de perfecció ja que tot ell és de color blanc , porta tres braçalets rotllana (el tres és un número que simbolitza la perfecció), va conjuntada i emmidonada…

Aquesta descripció del vestit contrasta amb el de la seva amiga Julieta, que porta un vestit de color canari que s’associa a la felicitat, l’alegria…

Crec que durant la revetlla es desperta en ella el desig sexual i per això pensa en la mare que no la pot aconsellar i sent vergonya.

‘I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra.’

És el primer fragment on apareix el record de la mare.

També crec que la cinta dels enagos té un gran simbolisme. Primer els enagos estan emmidonats, després la cinta l’estreny a la cintura i finalment es trenca. Passa de la perfecció a l’angoixa i per últim a l’alliberament.

[…] se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent…

En aquest moment la seva vida canvia. Perd la seva innocència i viurà una vida més adulta.

Vull dir que comento el comentari de més avall, el de l'Anna. O els comentaris de tots els que fins ara han opinat: penso que un dels encerts d'un bon taller literari és que sorgeixin opinions diverses, visions i sensibilitats diferenciades. I en aquests comentaris es pot comprovar que, tot i els punts comuns, hi ha una gran varietat de percepcions que ens enriqueixen a tots.

I comentant l'Anna. Jo, personalment, fujo dels missatges, de les transcendències, d'una escriptura ideològica. Tot i això, penso que has trobat una explicació molt enginyosa a algunes metàfores. Feminista, per simplificar que ja sé que no és ben bé això. No sé si l'autora n'era conscient o ho va buscar, però queda clar que la teva interessant anàlisi no és ni forassenyada ni forçada.

No sé on vaig llegir que qualsevol text el composen a mitges l'autor i el lector. I que el que hi troba el lector forma part del text, encara que l'autor no pretengués incloure-ho conscientment.

A veure què opinen els companys que falten.

Calderer.

El ritme del capítol va accelerant a mesura que avança. S'inicia amb descripcions precises i que es recreen en coses concretes: la cafetera, la Plaça, la roba... i posteriorment ens trasllada a l'interior de la protagonista, on els pensaments s'atropellen i el que l'envolta l'asfíxia.
A més d'una escriptura que aparenta espontaneïtat mitjançant l'ús de la I al principi de les frases i una puntuació molt personal, el que m'agrada de Rodoreda és la capacitat de descriure indirectament, mitjançant metàfores. La protagonista és com la cinta de goma dels enagos: que ha de passar per on no vol i que ella mateixa s'estreny sense saber-ne el perquè. "La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri."

Ja des del principi la persona que estreny, que fa nusos, és ella: "les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos". La Colometa ens parla de la sensació d'asfíxia, d'una sensació física real lligada amb l'opressió del que la rodeja. La protagonista és un testimoni del conflicte intern que viu la dona en la seva societat i època, víctima d'ella mateixa, tal com el sistema l'ha programada. La protagonista viu com una cinta de goma que s'estira fins a sortir disparada (tal com ho fa la Colometa corrent, al final d'aquest capítol) o fins trencar-se (com la cinta de goma literal d'aquest capítol).

Si hagués començat dient que havia perdut la mare i això li afectava. Que tenia un promès treballant. Que era una persona excessivament responsable i complidora, que se li n'havia anat l'olla amb el noi, durant una estona, de la qual no recordava res, si no era per les explicacions posteriors,...Seria poc literari i engrescador. A mi tanta revolució de situacions em trasbalsa: comencem ala pastisseria, anem cap a la festa - amb la recança que representa per a ella que es troba fràgil per la seva mancança familiar-. La festa queda sola, se'n van cap a casa, perden la roba,...
És una descripció molt subjectiva, lírica i poètica (no hi podia faltar l'element) però el que més m'agrada és el contrapunt poètic de la festa, amb el patiment interior, simbolitzat per la cinta dels enagos i per les sabates en el cas de l'amiga. El simbolisme es plasma més encara en la pèrdua d'aquesta peça de roba interior. I es produeix per trencament d'allò quer molesta i martiritza. Pel camí ja ha deixat simbòlicament al promès, només mencionant -lo quan no calia.(el qual no s'ha ofert per la festa!)
Simbolisme poètic, per a mi. Però em costa de llegir tanta acumulació de fets.
Ah! i només al final veiem que qui anava tota de blanc com les núvies era ella i no l'amiga, que anava d'un altre color (i també patint)

El tema del passat, del passat verbal vull dir, sempre m'ha interessat. I és que la parla oral utilitza una forma, el perifràstic, que pot resultar molt repetitiva, carregosa i cacofònica. Per evitar-lo tenim el passat simple que és elegant i gens cacofònic. Però ja coneixeu el problema: gairebé ningú utilitza oralment el passat simple.

Per si us heu perdut: perifràstic, em va dir; passat simple, em digué. Hi ha autors que introdueixen el passat simple amb molta naturalitat, sense que els lectors ens n'adonem, avui mateix he llegit un text del company Sergi Monteagudo (al seu llibre ¿Quant valen els teus somnis?) en el qual l'utilitza i no queda gens artificiós.

Segons he llegit en alguna part la Rodoreda va escriure aquesta novel·la en passat simple i algú, potser el seu editor, la va convèncer que passés tot el text al perifràstic. I no sols ho va fer sinó que no li va importar les repeticions que mostraven tota la cacofonia d'aquest temps verbal. Per exemple en aquest fragment:
I va dir que m’havia dit que al cap d’un any seria la seva senyora i que jo ni me l’havia mirat, i el vaig mirar i aleshores va dir, no em miri així, perquè m’hauran de collir de terra, i va ser quan li vaig dir que ell tenia els ulls de mico i vinga riure.

Amb això aconsegueix transmetre l'oralitat, la proximitat i la sinceritat que l'autora buscava. Crec.

Lluís

Mercè Rodoreda m' ha agradat sempre. En aquest escrit en.primera persona ens descriu un món. La Colometa quasi la puc veure corrent pel carrer com si fos una pel·lícula. Sap narrar tant bé que quedo admirada per la quantitat d' informació que dóna en tant poc espai escrit. Tenia el do de la narrativa. Era propera sabí de sentiments i de fer-nos gaudir amb la lectura.Hem trec el barret per ella, una gran mestre. Fa que la nostre mediocricitat quedi palesa, per al menys en mi quan analitzo els seus escrits. Chapeau com diuen a l' altre costat nord dels Pirineus

El primer que m'agradaria comentar és el narrador en primera persona. En el meu parer és un narrador difícil; el lector ha de descobrir com és el personatge principal a través de la seva manera de narrar. En aquest fragment ens fem una idea de com és la Colometa, només amb la manera que té d'explicar el que li passa. Això no és fàcil.

Una altra cosa que m'ha agradat són les descripcions; properes, gairebé familiars, molt clares. Alguns símils ( són símil veritat?, no metàfores ) divertits i molt suggerents com les sabates com un glop de llet o els ulls de mico .

Més coses, i perdoneu que sigui una mica caòtic, el contrast, m'ha agradat molt el contrast. Tot al voltant del narrador és una festa, una revetlla on tothom s'ho passa bé. Però ella no s'ho passa bé, ella està molt incòmode. Genial la manera de mostrar al lector la incomoditat de la Colometa : un element que la martiritza físicament, la cinta de goma que se li clava a la cintura, mencionada diverses vegades, i un recurs a una mena de flux del pensament de la Colometa que no para recriminar-se com pot ella estar de festa mentre la mare a mort i el pare s'ha casat amb una altra dona.

"La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar"

El text aconsegueix reproduir la sensació d'una nit de revetlla, amb moltes coses que passen molt rapidament, gent que apareix i desapareix, moviment, música, descontrol . Crec que ho aconsegueix utilitzant frases no gaire llargues i gens complexes.

Al text model i ha una falta d'ortografia, diu " i ell al meu darrera". Des del 1995, que va sortir el diicionari IEC (entreu al blog Fica-hi la llengua i ho trobareu, no és que jo sàpiga molta gramàtica) es diferencien les dues formes. Darrere vol dir que està posposat a alguna cosa i darrera indica l'última (d'una fila, per exemple). Hauria de dir, doncs, darrere.

Falta relativa perquè el text està escrit molt abans d'aquest canvi, quan es podien utilitzar totes dues formes indistintament.

Lluís

Aquest inici, quan el vaig llegir farà uns trenta anys, em va semblar espaterrant, i perdoneu l'expressió una mica vulgar. Em va enganxar i no vaig poder de deixar de llegir fins acabar l’obra al cap d'un parell de dies. I és que un bon inici, sobretot en una novel·la, és fonamental.

Hi ha molts aspectes dignes de comentar però en vull destacar dos.

Primer l'estructura , el ritme, els enllaços entre frases. Assenyalar que els connectors que fa servir són sobretot «i» i uns quants «que» i «però», “perquè”. O sense cap mena de connector, juxtaposant les frases pel seu propi sentit “A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas doble.” També en diversos moments hi ha atrevits salts de sentit amb un simple punt i seguit entre les frases. “ I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra.”
En la representació del pensament hi ha dues formes clàssiques: el monòleg interior i el flux de la consciència. El monòleg interior és lògic i estructurat, es podria llegir en veu alta i convertir-lo en una peça teatral. El flux del pensament, en canvi, intenta imitar el caos de la nostra ment: salts, incongruències, records, paraules o frases que ens arriben i no sabem d'on, un vagarejar que difícilment se centra en una idea o una vivència. Per a mi aquest capítol ve a ser una mena de flux de la consciència de la Natàlia, modificat ja que introdueix tant el que pensa, com el que viu, com el que li diuen, com el que passa. Però l’estructura en bona part és aquesta. Un flux de l'escena, diríem. I això fa que sigui tan dinàmic i tingui un ritme tan viu (amb molt de sentit l' Esther diu que tot sembla que doni voltes) i tan descriptiu del que passa.

Un altre aspecte que vull comentar és la descripció del personatge principal. Aquest capítol inicial serveix tant per començar la història tot introduint un temps i un escenari, com per presentar els dos personatges principals, la Natàlia i el Quimet. Però sobretot per descriure la Natàlia, la veu narradora de l'obra. I em crida l'atenció la presentació/descripció perquè només hi ha una frase de descripció directa, quan diu que li costa dir que no, i tot són descripcions indirectes pel que fa al seu caràcter: com va vestida, què li passa, quins pensaments li venen al cap, com reacciona quan la conviden a ballar, com fuig, les preocupacions (pels enagos, per la solitud de la mare morta i el pare casat amb una altra…).

Aquests són els dos aspectes que voldria aprendre: escriure una prosa que descrigui una escena tant amb les paraules com amb l'estructura, el ritme i la forma de les frases. I l'altre aspecte, poder presentar un personatge indirectament sense llargues descripcions i avançant amb l'escena i l'acció de la història.

Salutacions

Lluís

Assumida la bona escriptura de Mercè Rodoreda (a mi m’agrada molt si no n’abuso) he mirat de parar atenció en els aspectes que, com diu el Lluís, poden influir en la meva manera d’escriure.
El primer capítol d’una novel•la, a l’igual que el primer paràgraf d’un conte, han de despertat interès, crear expectatives. Provocar el desig de seguir llegint. Crec que l’autora ho aconsegueix fent que la Colometa sedueixi el lector i insinuant el conflicte. Només l’insinua, però ja se sap que la Colomatea es farà un fart de patir.
Quant als personatges, el capítol està consagrat a la Colometa. L’amiga i el nou pretenent s’esbocen. El personatge protagonista creix a mesura que avança el capítol. Inserint un detall aquí, una descripció més extensa allà, una manera d’expressar-se... i al final el lector ja en coneix un munt de coses: com vesteix aquella tarda, de què treballa, que té un promès empleat a les cuines del Colón, que no sap dir no, que és jove i plena d’energia, innocent... El ritme viu que transmet l’aconsegueix utilitzant la primera persona, els connectors, frases curtes fins i tot d’una sola paraula i també algunes reiteracions i elements que acompanyen tota la narració com la mare morta i la goma dels enagos.
Un detall tipogràfic que no recordava de l’autora és aquesta manera d’introduir les altres veus després d’una coma: “... i mentre badava una veu a l’orella va dir-me, ballem?” I d’aquesta manera quan vol destacar una frase la posa després dels dos punts i a part:

“I si el meu promès ho sap?”

I així, deixant la sentència surant en el blanc del paper, ens fa la primera insinuació del conflicte. En general, les veus després de les comes li funcionen correctament excepte, opino, en el penúltim paràgraf, on pot crear confusió (a mi me n’ha creat fins que l’he rellegit un parell o tres de cops)

Molt interessant aquesta iniciativa!

Montse

Quatre coses per començar (ho havia penjat en un altre lloc, ho torno a afegir aquí):
• El relat fet en primera persona i amb el to que utilitza ens descriu ja de per si la protagonista, una noia tímida, observadora, innocent. No cal que parli d’ella mateixa directament, tal i com explica les seves vivències, ja ens fem una idea de com és.
• Fa unes descripcions molt acurades, que et fan veure el que descriu.
• M’encanten les metàfores: les sabates com un glop de llet, uns ullets de mico.
• Sembla que tot doni voltes: dona voltes al fet que no té mare i el seu pare casat amb una altra, la noia de la toia giravoltant, ballarem un vals de punta, volta que volta. I això dona un ritme accelerat que augmenta amb la utilització de “i” contínuament i amb el final que corren i corren.